Després de tot el que s’ha escrit i dit sobre el tema dels desdoblaments per evitar l’ocultació de les dones en els textos orals i escrits, pot parèixer un poc repetitiu insistir-hi, però com que parlant la gent s’entén, encara que no sempre és així, reprenem la qüestió per, si més no, reflexionar-hi.

Els defensors i les defensores de feminitzar el llenguatge i la llengua volen que els xiquets i les xiquetes aprenguen de les seues i seus mestres a parlar sense cap discriminació per raó de gènere. I n’hi ha que, conscients que el desdoblament dificulta molt la fluïdesa de l’expressió, han optat per fer servir només les formes femenines com a genèriques. Sense anar més lluny, l’última xarrada de la nostra associació en va ser un exemple. El ponent, parlamentari de la CUP, va emprar la forma diputades per referir-se al conjunt d’homes i dones del seu grup i, en conseqüència, en féu concordar els adjectius: convençudes, decidides, entre d’altres.

Aquest nou estil de parlar s’ha estès a diversos camps socials, amb el convenciment que la feminització del llenguatge és una manera eficaç de combatre el masclisme imperant. Més o menys com allò de tombar la truita ja que si fins l’aparició de tal tendència, el masculí funcionava com a no marcat, és a dir, com a genèric, l’adopció del femení repara des del seu punt de vista, tants segles d’opressió lingüística. Evidentment, les persones que hi opten ho fan de bona voluntat, però la realitat demostra que serveix de ben poc pel que fa a una evolució social igualitària. Per una banda, ni la violència masclista minva ni els jornals s’equilibren. De l’altra, més enllà del món de la política, pocs sectors socials pareixen haver-se adherit a la tendència de fer visibles lingüísticament les dones.

En canvi, a més de l’abandó gradual d’expressions genuïnes en favor del castellà -llengua dominant, no ho oblidem- la tendència paral·lela d’ús lingüístic, bandeja cada vegada més expressions veritablement neutres i gramaticalment femenines com fer la seua, no saber la més bona, ho diu la dita, ja l’has feta. Gairebé ningú no diu l’he vista o l’han convidada si es refereix a una dona, cosa que qualsevol parlant de la nostra llengua feia fa ben poc, i això no pareix preocupar a qui defensa aferrissadament la paritat lingüística.

L’ús d’un terme com persona, gramaticalment femení, però neutre com una casa, ens hauria de fer reflexionar. Les llengües tenen recursos propis i el que cal és utilitzar-los amb respecte i bon criteri. El mateix respecte i bon criteri que ha de presidir les relacions humanes sobre un planeta, la terra, gramaticalment femení, però ben neutre en la concepció, que hauríem de cuidar amb amor, gramaticalment masculí vés a saber per què.

 

 

 Associació Cultural Jaume I