Si en l’anterior article parlàvem de la medicina rural, ara parlarem del que l’altre ponent, el Dr. Pep Trullen, ens contà com a Cap de secció de Salut Laboral al Centre de Salut pública de Castelló. Primerament, ens va explicar que no hi ha metges. Deficiència que patim des de fa moltes legislatures. Però no és sols a aquest Departament el que passa. Evidència que es va confirmar en la pandèmia.

Ens parlà de quan va començar a estudiar medicina van fer un examen que va ser superat per més de 3000 alumnes. Les classes eren d’uns MIL alumnes per aula. A conseqüència d’aquells anys de gran producció de llicenciats, els 80 i 90, foren els anys de l’atur a la professió. La reacció va ser tancar progressivament les facultats i produir cada vegada menys llicenciats.

Ara les facultats produeixen unes metgesses i uns metges boníssims, però escassos. Són tan bons que el país no pot pagar-los els sous que mereixen. Cap al 2010 la qualitat del sistema sanitari espanyol era ja superlativa. Es treballava molt bé i per sous molt inferiors a la resta d’Europa. L’eficiència d’un sistema sanitari es defineix com la relació entra la qualitat de l’atenció i el cost. El nostre sistema estava entre els més eficients. Però qui volia guanyar diners, se n’anava a l’estranger, on el rebien amb els braços oberts.

Rajoy i el seu partit, entre el 2011 i el 2018, considerà la sanitat com a gasto i van fer retallades que destrossaren la sanitat, molt especialment l’atenció primària i la salut pública. El sistema MIR que tan bons metges produeix, també es va retallar quan més falta feia.

Per resumir ens digué que des de fa uns anys que la nota de tall és estratosfèrica, són pocs els alumnes que poden accedir. A més per formar un metge calen molts anys i són poques les famílies que poden suportar-ho. Ara les metgesses joves han de triar entre treballar en condicions lamentables, veient 30 o 50 malalts al dia, o fugir a l’estranger.

La manca de metges disponibles (i les retallades pressupostàries) deixen als gestors del sistema sense més alternativa que seguir engreixant les agendes i forçant les professionals a treballar més enllà del possible i raonable. Un altre dels problemes existents és la centralització i la creació de grans monstres hospitalaris que xuclen molt del pressupost existent.

Després d’un substanciós debat posterior es va destacar que no s’estan fabricant metges, cosa que depèn directament del Ministeri, dèficit que arrosseguem des de fa 30 anys. I davant de la necessitat els hem d’importar d’altres països. Aquí en el nostre departament de Vinaròs tenim una manca d’especialistes des de sempre, i els que tenim, en faltar-ne algun determinat, el servei que atenia queda del tot desemparat. Aquest és un problema que tenim avui en dia i remarca també la deficiència de gestió d’aquests professionals.

També es comentà la deficient política sanitària envers l’atenció primària deficitària en tot arreu, perquè en les grans ciutats també hi ha la perifèria, que queda majoritàriament coberta per la dedicació que fan els facultatius en detriment propi, no compensat ni econòmicament ni de cap manera.

Quedà en l’aire si aquest sistema està mal o ben planificat per aconseguir arribar on estem ara.

Teniu la xerrada completa a: https://youtu.be/MY7_zzGPV_A

S. Fabregat.