El Dia Internacional dels Treballadors, el Primer de Maig, és la jornada reivindicativa del moviment obrer mundial.

Aquesta jornada de lluita pels drets de les persones treballadores fou establerta al congrés obrer socialista celebrat a París el 1889. Es decidí que, en homenatge als Màrtirs de Chicago, treballadors anarquistes executats als EUA acusats dels fets de Haymarket [1] l’1 de maig seria el dia de protesta i reclamacions obreres. En aquell moment, la gran reivindicació que s’establí fou la jornada de 8 hores. La vaga era l’instrument que es decidí d’emprar cada 1 de maig per forçar la patronal i els Estats liberals a acceptar la jornada de 8 hores.

La campanya tingué molt d’èxit i, a poc a poc, prengué importància i es consolidà com a jornada de lluita de tot el moviment obrer mundial, més enllà de les tendències i faccions ideològiques. Amb la conquesta de millores laborals i socials, el dia anà perdent càrrega reivindicativa per agafar un caire més festiu i de remembrança dels fets de Chicago de 1886. Actualment, gairebé a tots els països occidentals (Estats Units[Nota 1] i Gran Bretanya en són excepcions notables) és un dia festiu i ja gairebé sense càrrega reivindicativa; àdhuc s’ha perdut el caràcter commemoratiu per convertir-se en una simple data no laboral més del calendari.

 

Origen de la commemoració

Els fets que van donar lloc a aquesta celebració estan contextualitzats en els inicis de la Revolució Industrial en els Estats Units. A fins del segle xixChicago era la segona ciutat en nombre d’habitants dels Estats Units. De l’oest i del sud-est arribaven cada any per ferrocarril milers de ramaders desocupats, creant les primeres viles humils que albergaven a centenars de milers de treballadors. A més, aquests centres urbans van acollir a emigrants arribats de tot el món al llarg del segle xix.

 

El dia 1 de maig, la vaga

L’1 de maig de 1886, 200 000 treballadors van iniciar la vaga mentre que altres 200.000 obtenien aquesta conquesta amb la simple amenaça d’atur.

A Chicago, on les condicions dels treballadors eren molt pitjor que en altres ciutats del país, les mobilitzacions van seguir els dies 2 i 3 de maig. L’única fàbrica que treballava era la fàbrica de maquinària agrícola McCormick que estava en vaga des del 16 de febrer perquè volien descomptar als obrers una quantitat dels seus salaris per a la construcció d’una església. La producció es mantenia a força d’esquirols. El dia 2, la policia havia dissolt violentament una manifestació de més de 50 000 persones i el dia 3 se celebrava una concentració al davant de les portes; quan estava a la tribuna l’anarquista August Spies, va sonar la sirena de sortida d’un torn d’esquirols. Els concentrats es van llançar sobre els scabs (grocs), començant una baralla campal. Una companyia de policies, sense cap avís, va procedir a disparar a boca de canó sobre la gent produint 6 morts i diverses desenes de ferits.

El periodista Adolf Fischer, redactor del Arbeiter Zeitung, va córrer al seu diari on va redactar una proclama (que després s’utilitzaria com a principal prova acusatòria en el judici que el va portar a la forca) imprimint 25.000 fulls volants. La proclama deia: