Restriccions, confinaments, toc de queda… Estem pitjor que al març?

El cert és que no estem en la mateixa situació, ben bé que ho diu tothom. Aleshores va ser la desconeixença de tot, ara ja en sabem un poc més o millor dit, en saben molt més, però el virus és el mateix i pel que veiem torna a revifar entre la població. Malgrat les advertències no pensàvem que podia passar i ara, quan torna a tindre una incidència creixent, és quan torna el record del temps que vam passar tancats a casa. Ara ens toca parar i fer un replantejament per poder sortir-ne. La nova normalitat l’havíem fet normal. Les mesures de seguretat ja eren coses del passat (per sort, no per tothom). De sobte el govern dóna un cop sobre la taula i proposa un estat d’alarma per sis mesos. Deu-n’hi-do!

Com veieu avui no entrarem en temes polítics del poble, avui anem a fer-ho curtet i a demanar responsabilitat. Responsabilitat col·lectiva que és la que ens ha de treure de tot plegat. No ens val això que hem de passar-ho tots perquè aquell que ho passa de forma un poc més intensa se’n recorda i se’n recordarà en un temps molt llarg… si és que se’n surt. D‘asimptomàtics també n’hi han d’haver. D’aquells que no es detecten i que transmeten el maleit bitxo de forma innocent als innocents que tenen a prop.

El cert, i tocant en el referent al poble de Vinaròs, és que les notícies són alarmant de veritat, cada vegada anem a més, cada vegada n’hi ha més veïns i veïnes ingressades a l’hospital i pel que diuen també hi ha molts confinats en casa. No cal dir xifres, no va d’això aquest article.

Una altra cosa són els estats d’alarma i les restriccions que ens manen des de l’autoritat competent, diguem-li Estat, Generalitat…, els quals ens marquen uns límits que no hem de sobrepassar i que, si ens enxampen, la sanció econòmica pot ser greu. Però no són aquestes sancions les que hem de témer, no és el càstig pecuniari el que pot marcar-nos la vida, el que ens hem de plantejar són les conseqüències que a nosaltres mateix ens pot tocar.

Anar a fer una cervesa, anar a fer un esmorzaret, una xerradeta amb amics, això no està prohibit del tot però, pot ser que ens marque a nosaltres la vida. Això, aquests petits detalls, que a tots ens agrada, al que quasi havíem tornat de forma normalitzada, això ens ha de fer plantejar si ho repetim normalment o, en aquests moments, en què la pandèmia i les dades augmenten de forma exponencial, cal fer actes de responsabilitat i estalviar posar-nos en perill.

Efectivament els restauradors, botiguers, etc., que els tornarà a afectar directament la baixa de personal als seus establiments, diran mil motius perquè no us priveu d’anar i …, fins i tot tindran raó, tindran les seues raons perquè no volen que deixem abandonada una rama productiva de la nostra societat. Com he dit tenen i tindran les seues bones raons però, cal que cadascú argumente les seues i actue en conseqüència. Pensa en tu i en els teus. Sospesa el que et jugues i endavant. Molta sort i molta salut per a tothom. Ens en sortirem, però si anem junts millor que millor. Vinaròs, 27 d’octubre de 2020.

Autor: S. Fabregat.