Seidia, cent anys de la gran epopeia valenciana

L’obra clàssica de Joaquim Garcia Girona (Benassal, 1867 – Baeza, 1928) reapareix en el seu centenari amb una nova edició que publica Onada Edicions, amb un estudi introductori d’Òscar Pérez i l’adaptació de Ramon París. Seidia. Poema valencià del principi de la Reconquesta és un extens poema èpic que narra l’amor entre un cavaller cristià i una heroïna musulmana mentre l’exèrcit de Jaume I avança per les terres del que avui són els Ports de Morella, el Maestrat, l’Alcalatén, la serra d’Espadà i la Plana de Castelló.

Un segle després de la seua primera edició, Seidia, l’obra més emblemàtica de Joaquim Garcia Girona, ha estat reeditada en un nou volum publicat per Onada Edicions, amb edició a cura d’Òscar Pérez Silvestre i Ramon París, els mateixos encarregats de l’anterior, llançada fa vint anys.

Seidia. Poema valencià del principi de la Reconquesta és un poema èpic que s’ambienta en els primers passos de Jaume I cap a la conquesta de la València andalusina. S’estructura a partir d’un romanç amorós ficcionat entre el cavaller Artal, fill de Balasc d’Alagó i Seidia, una misteriosa heroïna musulmana. L’autor representa les dues cultures en conflicte, i les emmarca entre els fets reals de la presa d’Ares i de Morella, al gener de 1232, i de l’exitós setge a Borriana, al juliol de 1233. Així, Garcia Girona compensa el poc espai que el Llibre dels fets de Jaume I dedica a l’avanç de les tropes de la Corona d’Aragó pel nord del futur Regne de València. Tanmateix, la Crònica és primera font historiogràfica de l’autor i principal influència juntament Verdaguer, i el seu estil, continguts i trama impregna Seidia.

Va ser una obra vital en la que Garcia Girona va treballar durant quinze anys, des dels primers esbossos de 1904 fins la publicació en agost de 1920, a càrrec de la Impremta Valencianista del cap-i-casal. Des d’aleshores, Seidia ha esdevingut una obra clàssica de la literatura valenciana, a la qual hi ofereix una epopeia que canta esdeveniments notables que ha esculpit la idiosincràsia d’una cultura nacional, tal com van fer en el seu temps L’Odissea, La cançó de Roland, el Cantar del mio Cid o el Cant dels Nibelungs, llargs textos èpics en vers que han transcendit com a símbols d’identitat dels respectius pobles on van veure la llum. Òscar Pérez, en el seu estudi introductori, afirma que Seidia s’emmarca en una “segona Renaixença” del valencià que, a causa de la desincronització respecte altres literatures nacionals i els obstacles cap a la normalització de la llengua, es va estirar durant les primeres quatre dècades del segle XX.

Joaquim Garcia Girona va ser part d’aquell grup de mossens de la diòcesi dertosina que es van implicar amb l’estudi de la cultura i de la llengua, abans de la Guerra Civil. Va nàixer a Benassal a l’any 1867 i va estudiar al Seminari de Tortosa. Precisament, la tasca religiosa de Garcia Girona es va centrar en regir els seminaris de Saragossa, Còrdova o Oriola. Va morir en 1928, quan actuava de director espiritual del de Baeza, a Jaén. Pel que fa a la seua obra literària, a més de Seidia, el benassalenc va llegar altres poemes i traduccions d’Horaci. Seria també un important col·laborador de mossèn Alcover. Aquesta tasca de recull de paraules i expressions del nord valencià van fructificar en el projecte del Vocabulari del Maestrat, estroncat per l’òbit i que va ser conclós per Carles Salvador.