Fa uns quatre mesos parlavem en aquestes mateixes planes sobre el nom de la llengua. I ara penso que el nom, encara que es important per definir la llengua no es , potser , el que mes importa, encara que en el nostre cas, ple de tergiversacions, enganys i manipulacions per no dir en cap cas que el que parlem té un nom unitàri que es Català. I que aquesta llengua es la mateixa que es parla a Catalunya, a les Illes i al País Valencià, entre altres llocs.

      Dit això cal dir que encara que cada comarca,  i inclús cada poble o cada barri, conserva i s’expresa en el seu dialecte, tots els territòris abans esmentats formem part d’una mateixa llengua i aquesta té un nom clar, definitòri per a tot el territòri on es parla.

     Però cada Comunitat Autonoma imposa les seves normes linguistiques,  contribuint d’aquesta manera a disgregar una llengua. Aquesta singularitat linguistica s’aprecia més en zones limítofes, com puga ser la nostra, on cada vegada es distancien una mica més les formes dialectals de la llengua i això respon a interesos polítics i estratègics.

    Però perqué això no passe cal aclarir conceptes i sobretot que els diversos professors coneguen, estimen i empren el parlar del territòri on exerceixen i que no  clamen als alumnes, com passa a sovint moltes vegades, per emprar la llengua local. O també que els diversos estaments públics i els diversos mitjans usen i facen seves les diferents formes dialectals que enriqueixen una llengua. Cal anar per ací, perquè si no es pot correr el perill que dos pobles veïns com poden ser per exemple Alcanar i Vinaròs a un s’ensenye a l’escola el català oriental i l’altre el valencià de València, ajudant  concientment o enconcientment a disgregar la nostra llengua.  Aquest fet, per desgràcia ja es dona.         

                       

                                   Associació Cultural Jaume I