Les pel·lícules que ens hem perdut!!! per tindre el Cinema JJ tancat

Amb aquest text, la Plataforma per la reobertura del Cinema JJ, iniciem un seguit de comentaris cinematogràfics per mostrar algunes de les pel·lícules de les que hauríem pogut gaudir, aprendre, compartir, emocionar-nos ….i que ben bé, també ens possibilitarien més moments de relacions socials , més raons per gaudir de l’oferta cultural del nostre poble.

ALCARRÀS

La directora catalana Carla Simón és la primera cineasta de l’Estat Espanyol en obtenir el Os d’Or del Festival de Berlin. També s’imposa, sense sorpreses, als Gaudí, amb cinc premis en les principals categories.

La pel·lícula obre i amplia el territori de “Estiu 1993”( 2017) el seu primer llargmetratge on fa una proposta personal i íntima de la seua experiència vital , que està centrada en el personatge de la xiqueta. “Alcarràs”, seguint en la temàtica és converteix en una pel·lícula coral més complexa. Les dues cintes es desenvolupen en un sol estiu, es localitzen en la Catalunya rural i tenen com a eix principal la família.

En “Alcarràs”, ja des del principi de la pel·lícula, és reflecteix l’idea d’un món en vies d’extinció .Fa crítica al voltant de les condicions laborals del món de la pagesia, les imatges reals de les vagues i el conflicte que genera la venda de terrenys d’alguns pagesos, per instal·lar plaques solars. La família Solé, serà la protagonista principal d’aquesta història.

En acabar la collita dels préssecs al finalitzar l’estiu, la família es veurà obligada a deixar la terra on han crescut els fills, néts i on s’ha forjat el més ideosincràtic i profund de la seva identitat cultural pagesa.

La pel·lícula és d’una bellesa poètica inqüestionable : el soroll del vent, els raigs de sol que il·luminen els arbres, el cant dels grills i la calor esfereïdora. “Alcarràs” és una pel·lícula coral i al mateix temps plena de retrats individualitzats, capaç de trobar la ressonància més profunda ,l’eco de la guerra civil, el símbol familiar de la vella figuera, la cabana on juguen finalment els xiquets que és un búnker de la guerra civil, l’arbre on pensa l’avi…..Tot són imatges d’una bellesa exquisida.

Torna al sentit col·lectiu que comença i acaba en la mirada paralitzada d’una família que contempla sense acabar de creure’s l’amenaça d’un futur al que no saben com enfrontar-se.

Les imatges d’Alcarràs són fantàstiques , respiren veritat. Si hi ha un cine petit que es fa gran en cada plànol, això passa en esta pel·lícula gaire bé miraculosa.

P.D. No ens cansarem de dir-ho : El JJ obert suma , tancat resta.

Rosa Roca (Plataforma per la reobertura del Cinema JJ )