Al seu llibre “Qüestió de noms” Joan Fuster explica que es molt dificil, i que cal una predisposició molt gran, en anomenar la nostra llengua  pel  seu nom.

    Durant el segle XV una sèrie d’escriptors valencians, van anomenar llengua Valenciana a la llengua que es parlava al “regne” no amb l’ànim de diferenciar-la de la llengua Catalana, ans al contrari, només cal llegir el que dien els erudits de lèpoca per copsar les seves opinions.

    Aquesta manera d’entendre la nostra llengua donant-li un sentit més regional per entendre-nos,  va anar del segle XVI fins a principis del XX, Van ser molts els escriptors d’aquesta època, que accentuant els diferents matisos dialectals de cada regió, pretenien i justificaven amb la consideració que eren idiomes diferents. Es més,  per una confusió filològica que ara no ve al cas i durant la Renaixença, es creia i s’afirmava que valencians, mallorquins i catalans teníem una llengua comuna que s’anomenava “Llemosí” que eren l’origen de tots els demés idiomes. Sortosament va ser al final de  la Renaixença, amb l’ajuda d’historiadors i filòlegs  que el sentit unitari de la llengua catalana prengué cos. I aquesta unitat lingüística   es va reprendre simultàniament a tots els països on la llengua era la mateixa. Això, unificà també la cultura   

    Ara per sort tots aquests embolics han quedat superats. Només unes normes i unes imposicions del govern central, volen  crear una divisió artificial d’aquesta realitat

    Trencant la unitat lingüística, no es pretén altra cosa que trencar i  distanciar els vincles culturals, històrics, econòmics i polítics entre valencians, mallorquins i catalans.

     Si pels seus orígens anomenem Castellà a la llengua que originàriament va néixer a Castella i que ara es oficial de tot l’Estat? Perquè no podem anomenar Català a la llengua nascuda a Catalunya ?

    No serà per interessos politics.? Es qüestió de pensar-ho.  

 

                               Associació Cultural Jaume I