La infància sovint no permet massa llicències a l’hora de decidir segons quines coses. A part del sustent que et deu la família propera, no hi ha un reglament democràtic per als xiquets i les xiquetes, i la corda dels parentius acaba per hissar i submergir la xicalla en tal i tal altre pou d’experiències segons convé. Jo mateix, en el marc de la família mitjana dels 90, no podia triar les fonts del meu esbarjo, o si més no, les opcions eren limitades.

 

Això no ha de ser necessàriament roín si la tasca de selecció està ben practicada per les persones encarregades de les criatures, i en el meu cas puc dir que pocs drames i poc importants. Per a Reis, un regal recurrent eren les pel·lícules de la companyia Disney, que al marge del catàleg orientat a trames palatines i principesques, conté una àmplia oferta de títols que projecten la humanitat sobre el món animal. D’aquestes, la meua faula preferida era Dumbo, i no perquè amb quatre anys escassos fóra capaç de practicar una lectura antropològica i acurada del film, sinó més aviat per l’espectacularitat de la cinta. Una de les fites de la història del cinema d’animació és quan el protagonista agarra una pítima sense voler i té al·lucinacions amb els elefants rosa, però en realitat tot el metratge és ple d’imatges captivadores.

 

Malgrat la meua fascinació pel petit elefant volador i per la imatgeria lisèrgica, mai m’han acabat d’agradar els circs, no per principis animalistes (que també, tot i que per sort la moda dels espectacles amb animals apunta a la recessió), sinó que el conjunt de disciplines circenses mai m’ha atret prou com per a declarar-me’n fanàtic. M’hi van dur un cop, crec que sense preguntar-me, i com que tampoc m’hi podia oposar… Com a mínim, i a banda de les meues preferències, li concedeixo un gran valor com a espill del món: de vegades cruel i grotesc, de vegades absurd i hilarant, de vegades trepidant i majestuós. Reconec que el circ sovint pot esdevenir més real que la pròpia realitat.

 

La paronímia ens permet ací parlar també de l’espectacle que visita les comarques de Castelló, i que establirà campament a Benicarló amb el seu desplegament militar al servei de l’oligarca. El circ reial, que no sabem si de manera deliberada o no, porta la seua comparsa d’exaltació nacional a terra de conflicte, on fa sis mesos ja ens van encolomar les tropes de l’a por ellos. La nostra ciutat tornarà a ser un camp de vivaespañas, en un mes d’abril marcat pel dolorós record de la derrota d’Almansa, dels bombardejos feixistes, de la república que no deixaren ser, de la que no deixen ser avui, i de les llibertats arranades. Un  abril que enguany du la negra marca del vint-i-cinquè aniversari de l’assassinat de Guillem Agulló. Ja em perdonarà el personal de la Guàrdia Reial, però amb aquest panorama no estem per a filades de gal·la ni per a gaires hòsties, que ja en portem unes quantes.

 

La primera incògnita que ens aborda des de la meridiana oposició a la visita d’una collonada tal és quin serà el seu cost. Tot apunta que l’Ajuntament no els ha contractat; la pensada deu ser, llavors, de Diputació o de la pròpia companyia, que se’ns clava a casa sense preguntar ni qüestionar-se si la visita és oportuna. En aquest suposat, la despesa econòmica per a l’Administració local hauria de ser mínima, i efectivament sembla que el consistori no s’hi deixa un duro, malgrat que tant els departaments militars com la pròpia casa reial estan excessivament coberts pels nostres impostos. Tanmateix, em preocupa més, a títol personal, la resposta institucional que rebran per part de les autoritats i del partit majoritari en el govern. La lògica ens diu que quan arriba un intrús, o bé l’ignores diplomàticament, o bé t’esmerces per fer-lo fora. L’experiència, però, em fa ser pessimista en aquest sentit.

 

Sobre la reacció popular, confio que cadascú sabrà fer el que voldrà. Ara bé, si un referèndum d’autodeterminació i una manifestació pacífica són adoctrinament per als infants, la xaranga militarista nacional hauria de ser-ho amb més motiu. Malauradament em temo que els criteris per a mesurar aquestes coses varien segons l’adscripció ideològica de l’acte.

 

    Miquel Iruela López

                               President d’Esquerra-Benicarló

                               Secretari d’Imatge, Comunicació i Discurs de Jovent PV.