El passat dia 13 de juny va fer quinze anys de la mort de l’escriptor Jesús Moncada. Havia nascut a Mequinensa, desapareguda sota el pantà del mateix nom, i tornada a construir no gaire lluny nova de trinca, cosa que va crear per sempre més la doble nomenclatura per a una mateixa comunitat veïnal: la vila vella i la vila nova, perquè administrativament pertanyent a l’Aragó, a Mequinensa es parla català. Quan la vella va desaparèixer sota les aigües, l’escriptor ja feia anys que vivia a Barcelona, on s’havia desplaçat per mirar de fer-se un lloc com a il·lustrador, després d’haver treballat de mestre uns quants anys.

     Sempre havia escrit, però només els ànims del gran Pere Calders, amb qui treballava a l’editorial Montaner Simon, el decidiren a publicar un llibre de contes que figuren entre els millors que s’han escrit en llengua catalana. I ja no va parar. La recreació històrica dels seu poble sepultat al pantà va crear el mite mequinensà de què sempre va ser deutor. Les mines de carbó, els llaüters, la quotidianitat sempre a recel de les riuades, les condicions laborals dels treballadors, la vida social d’un poble que gira al voltant de tot el relacionat amb el carbó i el transport fluvial… Tot es magníficament descrit i passat pel sedàs d’un home que explicava el que havia viscut, que no va haver d’inventar gairebé res perquè observant i escoltant la gent de Mequinensa en tingué prou per bastir un univers particular, tan viu i real, que fins i tot els mites i els fantasmes que poblen les seues històries es fan propers i creïbles.

     Sens dubte, la seua gran obra és Camí de sirga, novel·la cabdal que, com tots els seus relats, gravita al voltant d’un riu, l’Ebre, que justament a Mequinensa s’enriqueix amb les aportacions dels afluents Segre i Cinca. Un Ebre navegable que comunicava el territori i transportava en els vells llaüts no únicament mercaderies sinó relacions humanes. Un Ebre determinant en el decurs de la guerra, que Moncada recreà amb mestratge i clar posicionament ideològic.

     Quan la mort ja l’assetjava, feia temps que tenia al cap una altra novel·la que mai no veurà la llum. Després de la immensa recreació/homenatge al seu mon d’infantesa i joventut perdut definitivament, va voler convertir Barcelona  i l’editorial Montaner en el marc de les seua narració. Però mai no la va escriure. La tenia totalment pensada i, com sempre, els personatges existien. Tant era així que havia confiat a la seua germana de publicar-ne els noms reals en una llista adjunta. Segurament, algun fragment devia escriure i tant de bo alguna editorial s’anime a publicar-lo. Sens dubte, els qui hem gaudit de la seua prosa ho agrairíem. Només tenia 63 anys quan va faltar i malgrat haver començat la carrera literària no massa prompte.

     El cafè de la granota, Històries de la mà esquerra, La galeria de les estàtues, Calaveres atònites, Estremida memòria, entre altres, constitueixen un altíssim bagatge traduït a tantes llengües, que el situen en un destacadíssim lloc entre els grans de la literatura.

                                                                        ASSOCIACIÓ CULTURAL JAUME I