Carlos José Roger Orero

Vagi per davant que són molts, entre els quals es poden incloure molts dels que possiblement llegiran aquest article, els que pensen que celebrar Sant Canut no s’hauria de fer perquè no és una tradició, com ho és Sant Sebastià. És un error molt comú. Per supost que Sant Canut no és Sant Sebastià. La gent no puja a les 7 del matí amb la reliquia, però tan prompte com vam entrar a l’Ermita vam veure que les barbacoes per torrar carn estaven presents com tots els anys a Sant Sebastià. I a més, els bocates de “blanc i negre” i els gots de “cremaet” es camuflaven entre els concerts dels diferents grups a l’entoldat montat a l’Ermita. En la varietat entre tradicions i novetat està la clau de l’èxit.

Des de la 6 de la tarda, la majòria dels vinarossencs, alguns viatjant en autobús i altres a peu, comencen a entrar a l’Ermita. Els altres, que solen ser els més joves, baixen a instal·lar les seves tendes de campanya per montar el seu campament. Les portes, obertes de par en par, ens donen la benvinguda a un dels recintes més importants de Vinaròs, que per desgràcia, no molta gent visita en els darrers anys. A l’esquerra, trobem les barbacoes, on la gent comença a instal·lar-se per tenir una font de calor pròxima a ells, ja que el cel no acompanya i l’amenaça de pluja encén les alarmes

A la dreta d’on ens trobem situats veiem el gran entoldat blanc, on se celebren els concerts. A més, el primer grup de la nit, Gran Reserva, s’està preparant per actuar. Sí que és cert que no hi ha la gran quantitat de gent que s’espera que arriben en les següents hores, però els espectadors estan combatint al fred i l’amenaça de pluja amb música de l’orquesta i amb les ganes que tenen tots de passar-s’ho ver i de gaudir d’una bona vesprada.

Mentre la nit comença a guanyar la partida i les primeres gotes d’aigua comencen a banyar el terra de l’Ermita, els diferents grups van passant per l’entoldat i el més important, la gent va arribant cap al patí. Els que arriben fan cara de cansament, perquè alguns han fet el sacrifici de pujar a peu des del centre de Vinaròs fins al sanctuari de l’Ermita, mentre altres han seguit el que ha fet molta gent, pujar en autobús des dels jutjats.

L’actuació de Gran Reserva va ser tot un èxit // Foto: Maria Roger

La nit i el fred ja han calat als ossos dels assitents mentre els bocates de llonganissa i butiffara amb pa amb allioli es van tornant en la norma i les cues per aconseguir més tiquets per a començar a beure cubates o “cremaets”, que són part de l’essència dels que ens agrada Sant Sebastià. Mentrestant, Calavera Jones sona dins de l’entoldat amb un gran espectacle de llums de colors i amb grans versions de cançons tant espanyoles com I’m Yours de Jason Mraz No Woman, No Cry de Bob Marley.

A les 11 de la nit arriba el plat fort de la nit. Sobre l’escenari es troba La Kinki Band, una de les orquestes que han passat més cops per Vinaròs en els darrers anys. Des de la primera fila observem com la gent es deixa la gola amb els grans èxits que canta el grup, on brillen sobre tot els èxits de grups valencians i catalans, com Txarango, Zoo o La Gossa Sorda. Amb un espectacle de llums i de colors, la banda també visita grans èxits d’altres grups com Extremoduro Alaska. Un gran espectacle de llums, colors i de música amb una gran participació d’alguns membres del públic, que van cantar “a grito pelao”  des de baix de l’escenari.

La nit ja toca a la fi, i la gent eixia de l’entoldat per poder prendre un o dos cubates mentre la pluja començava a caure sobre els assistents amb una mica més d’intensitat que abans. Molts obrin els paraigües o es pujen les caputxes mentre van bebent un got amb diferents alcohols, ja fos whisky o vodka. Mentrestant, els remixes de Sonkil sonen i fan ballar als que encara tenen forces per ballar. Els que ja tenim una edat o ens sentim vells ens quedem fora xarrant amb els nostres amics i descansant perquè no podem més després d’una gran jornada d’emocions fortes. 

A les 2:30 marxem ja cap a casa mig ballant amb els èxits que punxava Carlos Martorell des de l’escenari amb el seu set-up. Mentre eixim, veiem com cada cop entra més gent, la majòria d’ells joves. Sembla que han eixit de les trinxeres i campaments que havien montat amb anterioritat al costat dels pins i les carrasques plantades a l’Ermita. Marxant cap a l’autobús observem que no som els únics que marxem, l’autobús està ple de gom a gom. Aquest fet ens treu un somriure, perquè no ens fa sentir tan malament al marxar tant d’hora de la festa.

De cara a l’any vinent esperem que se segueixi amb aquesta tradició que es va recuperar fa uns anys perquè és una bona manera perquè la gent pugui disfrutar tant de les tradicions centenàries de Sant Sebastià com d’alguns dels millors concerts que es poden escoltar ara mateix al Baix Maestrat. A més, això demostraria que, entri qui entri a l’Ajuntament en les properes eleccions, demostrarà que pensa en la joventut i que la mescla entre les tradicions i l’avantguarda no està renyida amb el signe polític de l’alcalde.

Fotos: Maria Roger i Carlos José Roger

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here