Carlos José Roger Orero

L’estiu de l’any 1977, el president nord-americà Richard Nixon va concedir una serie d’entrevistes al periodista britànic David Frost tres anys després de l’escàndol Watergate, el famós escàndol que va acabar amb la seva presidència i que va plenar hores i hores d’informatius i de fulles de diari tant als Estats Units com a la resta del món. Les entrevistes, seguides per milions d’espectadors, van ser el cop que va destruir el poc prestigi que li quedava al ja ex-president. I tot va ser per una simple resposta: “Però si el president ho fa, aleshores no es il·legal”.

Aquells eren bons temps. Temps on els periodistes eren venerats com estrelles del rock. Anys en els quals la confiança que teníem amb els periodistes es trobava en un dels moments més àlgids que hem vist mai. I per què era això? Perque sabiem que els periodistes eren persones en les quals podíem confiar. Sabíem que ens donarien les notícies més importants del dia i que ens ajudarien a formar un pensament crític que ens seria de gran ajuda per a poder discernir el que era “fake news” del que era realitat. Però aquells temps ja són cosa del passat.

Les entrevistes de Frost a Nixon van ser adaptades al teatre i també al cinema

Ara, en el present, els periodistes són vistos com meres titelles del poder polític i econòmic. Tota la confiança que s’havien estat treballant durant els darrers anys s’ha perdut entre acusacions de corporativisme per un costat i de haver-se venut al poder per l’altre. Però què és realment el que ha passat? Per què hi ha hagut aquesta pèrdua de confiança? Ens hem tornat més cínics o és veritat que els mitjans han perdut tot el que els havien fet dignes de tenir la nostra confiança?

Els periodistes tenen gran part de culpa. Han arribat a un punt en el que escriuen notícies sobre temes que no són necessaris que la població conega, o encara més dur, han venut la seva ànima al sensacionalisme i a poder aconseguir tenir alguns clics més. El periodisme està sucumbint davant de la dictadura dels anuncis per Internet i de la inmediatesa, del escriure sobre qualsevol tema trivial per aconseguir que la gent entri a veure la notícia que parlar sobre temes importants o escriure reportatges que ens ensenyen la part més negra del nostre món i quines coses o injustícies s’han de canviar.

Però els consumidors també tenim una gran part de la culpa. Sí que és cert que els mitjans han perdut el seu criteri, però nosaltres com a públic també hem banalitzat en excés el nostre paladar i el nostre criteri propi. Patim de cinisme selectiu. Només som crítics amb els mitjans i les opinions que no comulguen amb la nostra manera de pensar, no amb el que ens trobem en els que sí que segueixen la nostra corda. No és que no ens traguem la escombreria, és que ens traguem l’escombreria dels llocs que nosaltres triem i “confiem”. I això és molt perillós. Demostra que ens estem utilitzant una manera de pensar bastant sectària i que no veiem com pensa l’altra part per poder entendre-la millor.

La relació entre els mitjans i els consumidors és simbiòtica. Ambdós es retroalimenten i s’influeixen mutuament a partir de les decisions que prenen, tant empresarialment com èticament. I ambdós han d’apujar el seu nivell crític per a poder arribar a tenir una societat ben informada i que aconsegueixi lluitar pel que és just. Els mitjans han de tornar a guanyar-se el respecte i la confiança de la gent treballant més temes que importen a la gent i allunyant-se de temes banals. I els consumidors hem d’enriquir el seu paladar informatiu i crític per a poder diastinguir les fake news de la realitat i ser més crítics amb tot el que ens rodeja. Tots hem de ser més com David Frost. Tots, mitjans i públic, hem de buscar la veritat.

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here