El meus pares tenien un abonament per a tota la temporada de l’hivern al cinema Ateneo. Com no tenien amb qui deixar-me, de ben petita em portàvem amb ells. Les primeres pel·lícules les deuria veure asseguda a la falda de la meva mare. Recordo Blanca Nieves, com una ombra en el fons de la memòria: no és el meu referent cinematogràfic. A mesura que anava creixent, tenir-me al braç deuria ser força incòmode, i amb un acord tàcit, em van desplaçar a la primera fila. Allí va esdevenir la màgia. Una música repetitiva tocada amb un instrument estrany donava pas a un film en blanc i negre. Figures allargassades reflectides per uns fanals esmorteïts sobre les llambordes humides d’una plaça, em van deixar clavada a la butaca, no podia apartar la mirada d’aquelles ombres fugisseres que es movien entre columnes, vestides amb llargues gavardines que entortolligaven els passos d’uns personatges als que no es veia la cara, mentre la banda sonora, aquelles notes, prenien cos.
Un parc fantasmagòric perfilat en el mig de una boira espessa, i al fons, emergent com un monstre amenaçant, una enorme nòria rodolava lentament com si no pugues amb les gran vagonetes penjades de la immensa roda. Per primera vegada vaig veure el rostre del genial i excèntric Orson Welles; estaven projectant El tercer hombre. Anys més tard la vaig tornar a veure i entendre.
Com a casa meva ningú es preocupava si a l’ església es posaven cartells assenyalant el perill que per a l’ànima significava veure segons quines pel·lícules, la meva educació cinematogràfica va ser ben eclèctica, perquè algunes tardes de diumenge, prèvia haver-me guanyat el cartonet per anar al cine del “siñó vicari”, assistint al catecisme, vaig tenir l’oportunitat de veure tota la saga de Rintintin y de Fu Manchú, en el convent de Sant Francesc. El rebombori entusiasta dels presents, asseguts en bancs col·locats en files, podien provocar l’efecte dominó i acabar tothom pel terra entre rialles i crits d’esglai. Res valien els intents dels nois grans que feien anar el projector, perquè aquell guirigall no arribés a majors. Als onze anys vaig marxar de Vinaròs.
Estàvem a principi del anys 60. S’havia inaugurat el Coliseum, la joia de la corona cinematogràfica de la vila. Tots els estius la família passava les vacances a Vinaròs. Aquell estiu, els nois de la meva colla no parlaven d’altra cosa que no fos la filmació de El Cid a Peníscola, la majoria d’ells havien fet d’extres vestits de sarraïns o de cristians per cent pessetes i un entrepà.
En aquesta mateixa dècada, la societat espanyola reprimida ideològicament va mostrar, sobre tot entre les noves generacions universitàries la necessitat d’experimentar un canvi de mentalitat van començar a brollar sentiments d’inconformisme, de descontentament i anhels de canvis socials. A França, el maig del 68 va ser el detonant. En aquest context, apareix un grup de joves professionals de l’escola del cinema, encapçalats per Carlos Saura, i seguit per noms com Regueiro, Camino, Picazo, Nunes, Angelino Fons, entre d’altres, buscant escapar de la censura governamental.
Aquest moviment independent que es va auto-denominar Nuevo Cine Español, no era sinó un tímid intent oberturista en la solidesa del regim, emmirallant-se en la nouvelle vague a França. Els films nascuts d’aquest esperit renovador, nomes va trobar cabuda en els cine-clubs, com tan bé ha explicat la Rosa Roca en el seu article. No obstant, també es va produir com una urgència per aquella generació que corria paral·lela a la cinematografia oficial, per mostrar-los al públic. Aquesta amalgama renovadora va trobar cabuda a Molins de Rei amb la Semana del Nuevo Cine Español l’any 1964, Un certamen auster i independent. Molins de Rei en la zona perifèrica de Barcelona, però suficientment a prop, va ser per un temps, el centre de una nova manera de fer cinema amb continguts de denuncia i reivindicació.
Com espectadora privilegiada, vaig tenir l’ocasió de conèixer directors i actors que acudien per projectar la seva obra. Recordo especialment a Carlos Saura quan va presentar La caza. Escoltar el manifest de Fernando Fernan-Gomez, que en res recordava aquell actor de comèdies a l’espanyola; vaig parlar amb un encantador Paco Rabal, un magnífic Antonio Gades musa de Rovira Veleta en Los Tarantos. Van ser anys, pocs, en que hom érem conscients que estàvem vivint un moment històric, un moment en que passaven coses que estaven al marge del que era tolerat i permès. Finalment, la llarga mà oficial va intervenir per redirigir la lineal de La Setmana, el que va significar la seva desaparició per consumpció.
Cada divendres tocava anar a Barcelona per veure una pel·lícula d’estrena. Passolini, Antonioni, Trouffat, estrenaven en algun cinema en certa manera “especialitat” i amb un públic exigent i inconformista. La maquinaria del cinema comercial nord-americà monopolitzava el mercat.
L’any 2009, vaig tornar definitivament a Vinaròs. No quedava res, l’Ateneu era un bloc de pisos, el Moderno un solar, el Coliseum enfonsat, i el JJ tancat. Què li havia passat a aquell Vinaròs de llarga tradició cinematogràfica? Anar al cine a Benicarló era un trist substitut. Un dia algú em va dir; “obren el JJ”. La felicitat retrobada. No massa bones pel·lícules, Santiago Sales el gestor de la sala, oferia el que podia o el que volia. Tampoc el nombre d’espectadors era nombrós. En dos ocasions vaig veure la sala plena; quan es va projectar Bohemian Rhapsody, basada en la vida de Fredy Mercury, amb la gent cantant i ballant el que es veia i escoltava a la pantalla, i la primera vegada que vaig anar al Certament de Curts Agustí Comes, organitzat per Caixa Vinaròs i encapçalat per un grup d`enamorats del cinema, aconseguint omplir la sala de gom a gom en cada sessió, inclòs deixant gent fora al carrer. Els espectadors vibraven amb aquells pocs minuts que durava cada curt. Qui deia que el cinema ja no interessava a ningú? Aquell esclat de goig es va acabar amb la mort sobtada de Santiago Sales.
Pel gener de 2019 un petit grup de persones, tres o quatre, els impulsors de la Plataforma, em van invitar a formar-ne part, i aquí estic. Hem treballat molt, tot i la pandèmia, recollint firmes, presentant a l’ajuntament les nostres propostes. Sempre reivindicant la reobertura del JJ com un espai cultural imprescindible. No hem arribat al final, però ho aconseguirem perquè la unió fa la força.
Ens veiem al JJ!!!!
Conxita Solans Roda ( PLATAFORMA PER LA REOBERTURA DEL CINEMA JJ )
