Fa unes setmanes despertàvem amb una trista i impactant notícia: «Mari Claire cierra sus puertas en
Vilafranca». 214 famílies d’una petita comarca natural d’entre el País Valencià i l’Aragó anaven a
quedar-se sense treball; podeu imaginar l’abast de la catàstrofe? A eixa comarca hi ha poc més que
alguna serrería, camps eòlics i un xicotet turisme en alça, insuficient per a alimentar tantes boques.
Semblava què rere la pandèmia, on es va vore la feblesa del nostre sistema productiu basat en el
turisme i el sector serveis diversificar aquest model va semblar necessari, però el turisme de
«qualitat», de pizzeria que ve massificant el passeig els dos últims anys ha tornat i ja no recordem
res.
No tenim agricultura, no tenim pesca, no tenim indústria. Els nostres sistemes productius
tradicionals i que podrien generar treball de qualitat i estable han desaparegut i ens dona igual.
No recordem si va ser l’any passat o l’altre, al pregó de festes, es va fer una crida als nostres polítics
per a mirar de paliar aquest dèficit i, passades les eleccions s’ha vist que la majoria no tenen el més
mínim interés en plantejar-se un canvi en aquest model.
Si be és cert que les dos últimes legislatures s’ha fet algún moviment, tímid, i res més se sap de
l’assumpte. No és tema de preocupació «principal».
Ningú ha tingut en conte demanar una estació de mercaderies en el «apeadero» que tenim al terme,
a prop d’un hipotètic polígon industrial. Sembla que quasi ningú te interés en desenvolupar un polígon industrial en sol públic que facilite l’arribada d’empreses. Ningú te el més mínim interés en
intentar recuperar els camps abandonats i, molt menys el sector pesquer.
Senyores i senyors, s’ha de diversificar el nostre sistema productiu, no podem fiar-ho TOT A UNA
CARTA.
