Nati Romeu és gerent de la Fundació Caixa Vinaròs. A més, també es membre del jurat del Festival Internacional de Curtmetratges Agustí Comes. Jose Luis Beltran és professor dels Salesians. També és membre del jurat del Festival Internacional de Curtmetratges Agustí Comes. Avui, parlem amb ells sobre el Festival i sobre el món del curtmetratge i el cinema
- Com valoreu la rebuda que té el Festival Internacional de Curtmetratges Agustí Comes des de la seva fundació fins ara? Creieu que sempre ha sigut de la mateixa manera o hi ha hagut un canvi?
NR: Hi ha hagut un canvi bestial. Pensa que vam començar sent un Cicle i ara som un festival. Vam començar en la Sala d’Actes de Caixa Vinaròs en un públic d’unes 50 o 60 persones al principi. I ara, en el que és el Vinaròs Arena, enguany, que l’aforament que ens va permetre l’Ajuntament era de 500 persones, hem omplert els 4 dies i s’ha quedat gent fora.
Damunt van començar publicant uns curtmetratges que ens venien directament de la Universitat de Castelló, i ara ja s’ha convertit en un premi internacional de públic i de jurat, i per aquí han passat directors de tot arreu i d’un nivell brutal. O sigui que l’evolució al nostre parer ha sigut més que positiva.
- En quant al modus operandi per a seleccionar els curts, és molt difícil seleccionar els que entren a concurs i els que no?
JLB: Sí que és difícil, perquè hi ha molta qualitat, especialment aquest any hi ha hagut molta qualitat i després hi ha diferents criteris. Per tant, tot això s’ha de debatir, s’ha de posar en comú i s’ha de veure també quin és el millor per al públic, sempre tenim en compte al públic. Que sigui interessant, que estigui ben fet, que tingui qualitat, que correspongui amb aquest festival…
Al ser més coneguts, participen de més llocs i tenim més diversitat.
- Suposo que els debats per a decidir qui entra i qui no deuen ser molt més alocats, no?
JLB: De vegades sí i de vegades hi ha que fer un especial esforç perquè entri un curtmetratge concret. Però, en general, com som bastant gent, és una opinió consensuada, valorada, en global, que jo crec que dona molt bons resultats.
- Quin creieu que és el curt que més arriba al Festival Internacional de Curtmetratges Agustí Comes?
NR: Que més arriba al Festival o que més arriba a la gent del Festival?
- El que més arriba tant al Festival com a la gent del Festival.
NR: Es que és molt diferent. A la gent del Festival suposo que és per l’època de l’any que és. Allò que li agrada més és aquells curts que son comèdia, que son divertits, per descomptat que tinguin qualitat i tinguin un nivell adequat…
Però a nosaltres per desgràcia de comèdia i que tinguin bona qualitat per arribar al Festival ens en arriben pocs. Per tant, la majoria de temàtiques que es toquen són temàtiques de tipus social. Una altra cosa que hem observat, sobre tot aquest any, és que cada any la gent que fa curtmetratges, els directors i directores són cada cop més joves. I per tant toquen temàtiques que afecten més a la joventut.
Enguany molts del curts que hem passat, la gent ens ho comentava, estan centrats en aquests temàtiques de les xarxes socials o mitjançant el mòbil poden gravar qualsevol cosa que ells creguin interessant i les repercussions que poden arribar a tenir per a la persona que ho puja a la xarxa. Aleshores ens deien “clar, tots tractaven el tema dels enregistraments en mòbils“, perquè és el tema que està preocupant a la gent que està fent cinema.
També és cert que hi ha temàtiques que podem associar a altres grups, com és el cas de l’alzhèimer, el mòbing o fins i tot, quan estàvem en l’època de la pandèmia, ens venien molts que havien de veure amb la Covid-19. Quan ens trobavem en l’època de la crisi financera, ens venien molts de curts que parlaven des desnonaments.
Els temes que es tracten venen a colació del moment social que es viu. Ara bé, nosaltres som conscients que quan fem la Macedònia, que són els curts que estan fora de concurs i que són més divertits però que no han passat a la final, la gent s’ho passa genial i aplaudeix a rabiar.
JLB: I la gent ho agraeix també, perquè molts dels curts que tenen molta qualitat són de temàtiques més dramàtiques, aleshores compensa la Macedònia, amb la seva varietat i el seu toc més d’humor. I a la gent els agrada molt.
- El que sí que es nota és que hi ha pocs curts de ciència ficció. Creieu que és més perquè a la gent no li agrada el cinema d’aquest tipus o perquè creieu que es més difícil crear un curt de ciència ficció (pressupostos, efectes especials…)?
JLB: Aquí hi ha diferents causes. Una d’elles és que nosaltres l’animació no l’acceptem. Curtmetratges que tinguin molts efectes especials o no es basen en una actuació és difícil que puguin passar per no dir impossible. L’altra causa és que es requereixen molts de recursos que molta gent aquí a Espanya no té. Cal que tinguin la vista de treballar sobre el seu projecte en molts anys vista.
És el que va passar per exemple amb Luis Tinoco, que va guanyar amb “Caronte“, ell treballava els caps de setmana a un garatge montant el seu curtmetratge de ciència ficció, sense data límit. Clar, la gent que vol fer, normalment vol participar i acabar el curt no de qualsevol manera. Per això, aquesta falta de recursos fa que sigui difícil que arriben curtmetratges de ciència ficció.
També podrien tirar d’idees que no suposessin tant de cost. Però realment ens arriba poc. Aquest any per exemple només ens ha arribat “Primacy“.
NR: Val a dir que està molt bé però tampoc es pot dir que sigui ciència ficció com a tal, ja que amb el tema de les intel·ligències artificials…
- Abans em parlàveu de la “Macedònia de curts”, creeu que hi ha vegades que el públic valora més els curts de la Macedònia que els curts que han entrat al concurs?
NR: No. El que passa és que ens han dit algun cop “i aquest perquè no ha passat a la final?” Això pràcticament sempre. Però es que solament es poden quedar 12. Aquest any, per exemple, que n’hem rebut 853, sí que és veritat que se n’han hagut de quedar molts fora i després el jurat tria els 12 que van a la final.
Què passa també? Que hem de veure les temàtiques. Potser hi ha 2 curts que són molt bons i que toquen per exemple el tema de l’alzhèimer, doncs aleshores en triem un que al parer del jurat si’adapte més a les condicions del festival, peró l’altre el podem passar a la Macedònia. Per exemple, aquest any ens ha passat que alguns dels curts de la Macedònia eren curts més d’humor i ens han preguntat: “ostres, i aquest com és que no ha passat a la final? Si era molt bo”
Sí, era molt bo, però solament en poden passar 12. Ens poden preguntar perquè no ha passat aquest però han d’estar d’acord amb nosaltres que nomès en poden passar dotze.
JLB: A la gent li va agradar molt “El Cacharrico“… “Fairplay” també vam dubtar molt si posar-lo…
NR: “Fairplay” és un curt que m’han preguntat molt. I el de “Si me querei, irse” també. I no han entrat perquè el de “Fairplay” tocava un tema que ja es tracta al Festival com és el de l’estupidesa humana, i “Si me querei, irse” perquè només en poden entrar dotze. El que passa és que ens pregunten perquè no ha entrat X curt a la final.
- No em vull ni imaginar com de dur i de complicat deu ser el procès de triar al guanyador…
NR: No tant, cada cop estem més d’acord.
JLB: Sí, cada cop estem més d’acord. Treballem en parelles, ens repartim els curtmetratges entre tots. Si un membre del jurat descarta un curt, aquest ja ha quedat descartat. Si té dubtes, ho parla amb la parella. Entre els dos s’ho miren i decideixen si continua. Si segueixen tenint dubtes, s’ho miren amb els altres membres del jurat i ho decidim entre tots.
En general, tots hem de veure els dubtosos i els que han sigut preseleccionats. I després és quan ja se passa a la selecció amb tots.
Després d’haver fet totes les projeccions oficials, nosaltres fem les valoracions i decidim qui és el guanyador i després és quan recontem els vots del públic. A nivell del jurat el que fem normalment és valorar-los. Normalment n’agafem 3, però aquest any n’hem agafat 5 i els ordenem. Cadascú li dona l’ordre que vol, que pot coincidir amb el del públic com l’any passat.
NR: És interessant també que tenim un president o presidenta del jurat que no ha estat en la selecció inicial i es troba amb els 12 curts que els veu els dies del Festival per primera vegada. Però clar, normalment la persona o persones que conformem el jurat ens reunim amb el president o presidenta i ell, molt sovint, ens obri unes mirades, precisament perquè s’enfronta als curts per primera vegada, que nosaltres no veiem i que les posem en comú.
M’enrecordo una vegada que va ser president del jurat un productor de cinema alemany i hi havien dos curts que estaven molt prop d’arribar a la final. Aleshores ell ens va explicar certes visions que possiblement hauriem de tenir en compte i ens va ajudar a decantar-nos. Però normalment, poques vegades hem tingut enfrontaments durs.
- Un president del jurat que aquest any és l’actor de Benicarló Àngel Fígols…
NR: Efectivament. A més, ha sigut un encant tenir-lo aquí amb una disponibilitat absoluta. S’ha vist tots els curts, ha vingut també per a la sel·lecció, va vindre el segon dia del Festival mentre estava actuant al Teatre Rialto a València. I ara vindrà per al lliurament dels premis.
JLB: Vindrà i tornarà a marxar perquè ha de tornar per a seguir actuant a València. Vull dir, està fent un esforç per a poder estar aquí al Festival pel que et comentava. Que la gent té ganes de participar en el Festival. De fet, ara tindrem uns quants invitats especials perque la gent té interès també.
És un Festival que porta ja 22 anys i cada cop anem a més.
- Sol ser complicat trobar algú que tingui la disponibilitat per ser president del jurat?
NR: Home, el que ens ha passat algun any és que algun actor o alguna actriu o algun director com és el cas, per exemple, d’Agustí Argelich, els hi hem proposat que ho siguen. Un any teníem a un actor que era precisament amic de Marc Albella que ens va comentar que tenia un amic que era actor i que era molt bo… I nosaltres ja ho havíem tancat.
Però de repent ens va trucar el membre que ja teníem seleccionat per a ser president i ens va comentar que l’havien seleccionat per a fer una pel·lícula. Per descomptat no es pot refusar un contracte d’aquesta mena per a venir a fer de president d’un jurat. Però amb això el que et vull dir és que sempre trobem a algú en la categoria suficient per a ser president.
- Molts dels curts d’aquest any han vingut de l’Estat Espanyol però també hi han hagut alguns que han vingut d’altres països. A l’hora de triar els curts estrangers, es prima més que estiguin en l’idioma original o que tinguin subtítols o doblatge al castellà?
NR: És obligat. No pot participar cap curtmetratge que no estigui subtitulat o al castellà o al valencià. De fet, aquest és un dels problemes que ens trobem, ja que per exemple hi ha una productora nord-americana molt bona que no subtitula en castellà. O en subtitula molt pocs. I aleshores t’envia a tu els curts i et diu “subtitula-ho tu“. Nosaltres no subtitulem. Perque si ho féssim, seria encara més feina. Però en les bases consta que es obligat que estigui subtitulat perquè si no no s’entendria.
Per exemple, el primer curt que vam passar venia en farsi i subtitulat en anglès. Aleshores li vam dir que ho tenia que subtitular en castellà i no ens va posar cap problema. L’altre problema que ens trobavem era que, per exemple, un curt de Japò o d’Iran que normalment te’l subtitulen en anglès tu demanes que te’l subtitulen en castellà i el que fan es ficar-te els subtítols en castellà per damunt dels anglesos. Aleshores no es poden llegir i el descartem.
Enguany n’hem descartat bastants que no han vingut subtitulats. Al final, la gent del públic és la que vota, i no tothom sap anglès, francès o danès per a poder enterar-se del que està passant en cada curt.
JLB: És un requeriment, ha d’estar subtitulat. El problema és que no t’arriba els subtítols encara que tenen molts d’avantatges per a ells. Algú que ens envia un curt i no està subtitulat al castellà li diem “ostres, si el subtitules en castellà el pot passar per tota Sudamèrica“. Però hi ha vegades que no el subtitulen i volen que ho fem nosaltres, i nosaltres ja tenim massa feina.
NR: De totes vegades, els que no venen subtitulats sol ser perquè van a uns certamens anglesos o nordamericans.
- M’heu parlat fa un moment dels vots del públic. Hi ha hagut algun cop on la votació del jurat i la del públic hagin coincidit?
NR: L’any passat. L’any passat el premi del públic i el del jurat van ser el mateix.
JLB: L’any passat van ser el mateix i l’anterior quasi. Perque “La Banyera” i “Stanbrook” van quedar “ahí ahí”.
NR: I enguany, el que ha quedat en segon lloc del públic ha quedat en segon lloc del jurat. És a dir cada cop ens apropem més. Saps què passa? Que hem crescut junts. Aquí a Vinaròs, fa 22 anys, no hi existia una cultura de curtmetratges. La comencem a encetar nosaltres des de la Fundació Caixa Vinaròs. El públic s’ha anat afegint. I ha anat creixent amb nosaltres per aquest gust.
Jo tinc una amiga que em diu “Abans, quan parlaveu de la fotografia en el cine no em fixava. Ara sí que em fixo“. Després moltes vegades ens diuen “Clar, jo ja sabia que aquest anava a guanyar”. Per exemple, en el curt de “El Crédito“, moltes persones em deien que a meitat de curtmetratge es veia que la noia no estava malalta.
De vegades, no sé si ho saps, es fan porres de quin serà el premi del jurat. La gent surt i em comenta “el premi del jurat serà aquest“. L’altre dia que vaig anar a la platja una xica em va dir “a que el premi del jurat és aquest?” I li vaig contestar que no. Ella em va dir “Vaja, doncs ja he perdut la porra”
JLB: El dissabte ho sabrem.
- No es pot dir res encara…
NR: No, no, és secret absolut.
- Quin creieu que és l’aspecte que més valora el públic a l’hora de votar un curt? Un punt més tècnic, centrant-se en aspectes com la fotografia, el disseny de so, en les actuacions o un punt més de sensacions?
JLB: Jo crec que el cine són sensacions. Al final el que li interessa al públic és l’emoció i passar-ho bé. Almenys és el que sempre jo he trobat en el cinema, sentir emocions. Els ha de tocar, els ha d’arribar.
NR: Sí, però també, per exemple, enguany ens ha passat amb el curt “Paris 70“, un curt que parla de l’alzhèimer i de la relació d’una mare i el seu fill que moltíssima gent va eixir emocionada i alguns van surtir plorant, perquè tothom li recordava a alguna persona. Però clar, les interpretacions són imprescindibles, perquè si no hi ha una bona actuació actoral per part dels protagonistes, per molt que el tema sigui dramàtic o còmic no arriba.
Després també una altra cosa que és també molt important apart de l’actuació i de la història és la fotografia. Per exemple, les pel·lícules d’època. En aquests films no pots fer que una persona que estigui cuidant de cabres vagi tota pintada i arreglada, amb la roba sense tacar. I aquestes coses la gent ja les veu. És tot un conjunt, però el que diu Jose Luis també és veritat, la part emotiva la valoren molt.
JLB: I jo crec que també valoren molt el ritme. De vegades hem posat curtmetratges que potser tenien per a nosaltres un valor molt gran però amb un ritme molt més pausat. I notem que no agraden tant. És a dir, volen coses més dinàmiques.
- Potser perquè el que veuen al cinema ja és una cosa més dinàmica…
JLB: Possiblement. Per això un curtmetratge danès, suec, japonès, iranià no funcionen tant. Aquestes coses es noten. Per exemple, “The Other” no va agradar molt. I per a nosaltres va ser el guanyador. Jo crec que busquen ritme, més entreteniment que diguessem.
NR: Clar, perquè també el públic és molt variat. Jo aquest any he vist que ha vingut molta més gent jove que altres anys. Moltíssima. I s’ha notat prou en les votacions. A més, cadascú s’apropa a una història des de la seva perspectiva també vital moltes vegades. Aleshores, depèn de cadascú.
- M’heu comentat el tema de les actuacions. Alguna vegada heu vist un curt que estigues tan malament actuat que heu pensat en posar-lo perquè la gent rigui?
JLB: És una bona idea.
NR: Home, tan malament actuat, tan malament actuat, no. Però que sigui molt friki, molt friki, sí. Per exemple, “He Pescado“, que és un curt que hem passat aquest any a la Macedònia, molta gent em preguntava de què anava. Era un homenatge als Monty Phyton i era el que diuen els castellans “un diálogo de besugos“.
Ens pareixia tan friki que l’hem col·locat. I anys anteriors també ho hem fet. És a dir, mal actuat no, perquè si està mal actuat no arriba. Però curts amb històries que molts de cops no saps per on agafar-les sí, sí que n’hem posat. De fet un any, va guanyar el premi del jurat un curt on el protagonista era un mim que pegava.
JLB: Sí, “La Piñata“. Eren tres minuts, en blanc i negre, amb unes persones a una plaça rodejant a un mim que duia uns guants de boxeig. Hi havia poca interpretació.
- Jo em refereixo més a un curt que tingui una actuació tipus “The Room”, la pitjor pel·lícula de la història de la qual van fer “The Disaster Artist”…
JLB: O “The Rocky Horror Picture Show” És el que tu em comentaves, és una idea. Algun cop hem recibit un curtmetratge que estava tan malament actuat que donva gràcia. Però no l’hem deixat passar. No és la finalitat d’aquest Festival de Curtmetratges.
- Creieu que si hi hagués un cinema a Vinaròs, com per exemple el JJ o el Coliseum, el Festival de Curtmetratges es mouria allí?
NR: Per descomptat. Al Vinaròs Arena, només l’infraestructura ja és un pico brutal, perquè hem de posar la pantalla, hem de posar una estructura per aguantar la pantalla… Encara que amb això es queixava molta gent del fet que no podien llegir alguns subtítols perquè hi havia tanta gent baix que no es podien veure.
Si fa vent, es mou la pantalla i molesta. Si plou, olvida’t de la projecció. A sobre, com darrere la pantalla no hi ha res, quan obrien els llums els edificis de darrere es reflectia… Gràcies a que la gent sap que no tenim un espai en condicions i ens adapta’t al que tenim.
Quan estava el JJ, que el festival el feiem allí, hi havia aforament per a 426 persones. Ompliem tots els dies, però allò era un altre món. Se sentia de luxe, la gent estava asseguda tranquíl·lament, precisament per la baixada del cine els subtítols es llegien perfectament. Era tot més tranquil.
Ara estem patint en tot moment. Si plou una mica, mare que no el podrem fer… Les cadires que hi ha baix les has d’estar netejant. Fer cinema a l’aire lliure és molt bonic, molt romàntic. És com diuen Astèrix i Obèlix “El cielo por techo“, però és un patiment. A més, una cosa es anar a veure una pel·lícula, que encara que parles amb el del costat pots estar atent, però es que els curts no te’ls pots perdre.
- Has d’estar pendent al 100%, perquè si passen dos segons, ja no t’enteres d’una cosa que ha passat…
JLB: És el que deia Nati. Si tots estem als mateix nivell, llegir els subtítols és una mica complicat.
NR: I després hi ha un altre problema, que hi ha gent que no venia perquè si les cadires de baix estaven totes ocupades i tenien que pujar cap a les grades no podien. La gent jove sí, però la gent gran a les grades no pot pujar. És bonic d’explicar, però de viure és brutal.
- Creieu que des de l’Ajuntament de Vinaròs es fa tot el possible per recolzar el Festival Internacional de Curtmetratges Agustí Comes?
NR: Sí, jo crec que sí. En principi l’Ajuntament col·labora molt amb el muntatge de la infraestructura perquè solament la Fundació Caixa Vinaròs no podria. De moment, fins a l’Ajuntament actual no ens podem queixar. Del que passarà en un futur no et podem dir res.
- Quin creieu que és el futur proper del Festival de Curtmetratges?
NR: No ho sabem. Tot depén dels recursos que tinguem. El Festival de Curtmetratges, de la Fundació, és probablement una de les activitats que s’endu més recursos. Si tinguessim un cine i la tranquil·litat de poder fer més sessions, poder fer durant tot l’any, perquè el Festival no només dura el mes de juliol.
Nosaltres tenim el “Vinaròs en curt“, que fem el premi Felipe Osanz a un curt que tingue alguna cosa a veure amb Vinaròs. Hem obert una altra possibilitat que seria “Curts al curs“, és a dir, aquella gent que és estudiant que faci un curt amb el mòbil i que el presenti aquí.
Però és que, apart de tot això, precisament per les temàtiques tan diferenciades que toquen els curtmetratges, en el “Dia de la Dona“, li demanem un curt que ens parli sobre aquest tema… Aquesta és la repercussió que té el Festival sobre els diferents aspectes de la nostra societat.
Com podria crèixer? Doncs si tinguéssim més recursos i més espai, jo penso que podriem fer-li la competència a altres festivals importants. Podríem portar actors i actrius que són molt coneguts, podríem fer noves activitats (exposicions sobre el món del cinema…) Ara de fet hem dut l’exposició de la Cristina Jobs, que té a veure molt amb el cinema. Al mes de setembre, vindrà la Miriam Garlo, que va ser la guanyadora de l’any passat.
Jo crec que es podrien fer moltes més coses si tinguèssim més recursos, perquè et vingui un director de Dinamarca o un de Corea és complicat, perquè nosaltres només cubrim els gastos de l’Estat Espanyol. Si en tinguéssim més podríem dur a un del Canadà…
JLB: A Phillip Barker.
NR: El festival podria créixer, però falten espais i diners.
JLB: És molt important el públic. Nosaltres tenim públic. Jo hem moc molt per festivals, en veig molts i et podria dir molts que fan tot el que poden, posen molts de recursos però no aconsegueixen el públic que tenim nosaltres. És a dir, jo veig que hi ha una oportunitat de créixer molt clara, però fan falta recursos i un lloc on projectar.
- Un JJ o un Coliseum…
NR: Clar. Però per exemple, amb el JJ jo no sé com ha acabat la història perquè al ser una cosa privada, s’han de posar d’acord molts de factors.
- Si no recordo malament, es van aconseguir les firmes…
NR: Jo estic una mica enterada d’això. Es van aconseguir les signatures, es va dur a l’Ajuntament i l’Ajuntament va destinar una partida pressupostària mensual, aprobada per plenari, de 2.000 euros cada mes, que és el mateix que li estava pagant a l’anterior propietari, a Santi. Però clar, el local és d’uns propietaris, a sobre a d’haver-hi uns gestors i a sobre ha d’estar l’Ajuntament. Però com deia l’home del bigoti, “Estamos trabajando en ello”.
- Finalment, ja que no em diueu el curt guanyador, digueu-me el curt que més us ha fet sentir aquest any…
NR: A mí, per exemple, el curt que més m’ha arribat ha sigut “Paris 70“. El de la mare que té alzhèimer i el fill, perquè no patiga, li crea històries de viatges. I desprès també em va agradar molt un que vam passar el primer dia “The Gold Teeth“, que un pare es posa les dents d’or per a salvar el seu fill.
La directora en aquest curt tracta molts de temes. Per exemple, el paper de la dona, ja que el pare treu a la seva filla d’Iran. Té un fill que és un travesti i el vol treure d’Iran. El cult de la mort que fins i tot en aquell moment som capaços de profanar el cos per a treure-li les dents. És un curt que em va impactar molt. En general tots, però aquests dos em van arribar per la meua edat i perquè tracten temes que a mi em toquen molt.
JLB: A mi em va impactar molt “Tonser“. És el que més em va impactar, per la força, pel ritme… També perque sóc professor, i veig als meus alumnes amb tot aquest tema de les xarxes i com els afecten, el tema de gravar vídeos, de com és exponencial, de com cada cop publiquem més…
També em va impactar molt “Perder” el primer cop que el vaig veure. “Fairplay” també. “The Gold Teeth” també per la història, em va semblar super original. Jo quan van a buscar un dentista penses en qualsevol altra cosa menys en el que passa.
- Clar, jo quan el vaig veure pensava més en un problema dental que tenia el fill. No en el que passa
JLB: Clar, es que no t’esperes el que passa. És el més improbable, el que menys podria passar.
NR: Val a dir que tots els anys ens arriben curts d’Iran. I tots els anys ens sorprenen pel resultat final. Tots. Perque és un tipus de cinema al que no estem acostumbrats. El curtmetratge espanyol tu el pots identificar, però el cinema d’Iran son unes altres vivències.
Molts de cops, els curtmetratges que presenten aquí no els han pogut mostrar aquí, la majòria. I què fan? Denuncien moltes de les coses que al seu país no estan permeses. Per exemple, la opressió de la dona, com és el cas de “Retouch“.
JLB: En realitat tot son així, molt diferents.
NR: Un en el que una dona aprèn a conduir, “Driving Lessons“. És el que tu deies, ningú s’espera el que pot passar, ningú s’espera la sortida per l’inesperat.
JLB: És cert que tots tenen sorpresa, perquè “The Witness” també en tenia.
NR: Tracten les temàtiques que al seu país no poden tractar. Hi ha un d’una xiqueta que el pare li tenyeix el pel perque és pel-roja…
JLB: “The Other“, sí.
NR: Fins i tot justifiquen que una dona pugui tenir relacions amb un altre home. Totes aquestes histories iranianes són una mica diferents. Perque als japonesos ja saps d’on poden sortir però els iranians no. Jo m’he arribat a aficionar al cinema iranià gràcies al Festival de Curtmetratges. I la fotografia és genial, la manera que tenen de plasmar les imatges sense pressa.
