En reivindicació de la llengua, la cultura i els símbols dels valencians i les valencianes.
Aquesta vesprada, a la Pèrgola del Passeig Blasco Ibáñez, s’ha realitzat l’acte en reivindicació del País Valencià organitzat pel PSPV-PSOE, Compromís Vinaròs, Podem Vinaròs, Esquerra Unida del País Valencià i Esquerra Republicana del País Valencià.
L’acte ha començat amb la interpretació per part de David Gombau i Jordi Sans de la Colla de Dolçaina i Tabal de Vinaròs de “La Muixeranga”.
Seguidament, membres de les associacions convocants han llegit un manifest. Els parlants han sigut els següents:
Julio Vidal (PSOE)
Àurea Valderrama (Compromís)
Cecília Pastor (Podem)
Atenea Miralles (Esquerra Unida)
Ramón Adell (Esquerra Republicana)
Per finalitzar l’acte, s’ha rendit homenatge a la figura de Carles Santos, amb la interpretació de “La Muixeranga”.
MANIFEST
Avui, ens hem aplegat totes les esquerres que es fan i es desfan a Vinaròs.
«El País Valencià -afirmava Joan Fuster- serà d’esquerres o no serà». Malauradament, va fer curt. L’esquerra al capdavant del govern autonòmic, amb Joan Lerma primer, i amb Ximo Puig, després, no ha estat capaç de revertir la submissió provinciana, eixugar l’espoli fiscal ni aturar la castellanització galopant.
Les esquerres, que aleshores representaven la majoria social, van renunciar al nom de País Valencià, tot assumint el marc nacional, mental, simbòlic i legal que la dreta va imposar, i continua imposant amb una eficàcia demolidora.
Tanmateix, podeu eximir com a atenuant la inexperiència dels qui tot just sortien de la presó o de la clandestinitat, la campanya d’intoxicació massiva, la pesta blava, i la violència impune que s’ha perllongat des de l’atemptat contra Joan Fuster fins a l’assassinat de Guillem Agulló.
Les nostres renúncies i les nostres incoherències estimulen el menfotisme. Tots els que ens hem aplegat ací hem practicat amb desimboltura el sectarisme insensat, moguts per l’envaniment de posseir la veritat.
Els partits s’han convertit en una maquinària electoral, una secta que esporga el discrepant i recompensa l’oportunista que aspira a fer una dilatada carrera com a fidel escuder del líder. La gent, però, no necessita lideratges; la gent necessita -necessitem- mecanismes i eines per a resoldre els problemes que ens atabalen. La gent es malfia d’uns partits que ja no són instruments per a transformar la societat, sinó una elit privilegiada que alliçona una ciutadania allunyada, decebuda i ressentida.
Enfrontada amb l’especulació immobiliària, l’encariment dels lloguers, la precarització laboral, la degradació dels serveis públics… la gent del poble, cada cop més emprenyada, ja no distingeix en el dia a dia neoliberal, les polítiques d’esquerra i les polítiques de dreta. Se’n foten de les nostres propostes i voten amb entusiasme l’extrema dreta que els proporciona solucions draconianes per a resoldre problemes complexos que no som capaços o tenim por d’abordar, com per exemple l’emigració.
En comptes d’analitzar la realitat amb rigor, proposar alternatives i debatre-les en comú amb l’objectiu innegociable de transformar la societat, raó fonamental del que significa ser d’esquerres; en comptes de lluitar en el marc del País Valencià per assolir l’objectiu final, és a dir, la llibertat com a base, la igualtat com a mitjà, la fraternitat com a fi, es posposa indefinidament i es confina en el vagarós món de la utopia.
En comptes d’engrescar les persones per tal que cooperen per al bé comú, perdem el temps en la politiqueria. Participem cada quatre anys en la mascarada electoral per a promoure a correcuita una candidatura unitària impossible per l’atàvica pugna d’egos.
I mentrestant, l’extrema dreta ja forma part de l’equip de govern de Vinaròs, la ciutat que tots creiem tan liberal i tan culta i tan d’esquerres. Aquest tripartit grotesc ha tret profit de l’aritmètica, de les ambicions personals i del desori de les esquerres.
Quan la dreta governa, tira pel dret. Ha derogat la llei valenciana de la memòria històrica, foragita la nostra llengua a l’escola en nom de la llibertat, censura i menysprea els escriptors, cantants i artistes que s’expressen en valencià.
A nosaltres, en canvi, ens fa vergonya reivindicar els Països Catalans: “no fos cas que…” En canvi, Ells, demostren amb la Flama del Canigó que ho tenen claríssim. No pararan fins a «extirpar el cáncer de los Países Catalanes», com va advertir Abril Martorell, artífex, juntament amb Alfonso Guerra, de tot aquest desficaci que porta per nom «Comunitat Valenciana», una denominació qualificada pel president de la comissió estatutària al parlament espanyol, Emilio Attard, d’«imbecil·litat». I ara som de la Terreta: anem millorant.
L’esquerra del Botànic va governar durant vuit anys l’autonomia. Però a l’hora de la veritat, la seua poruga obra de govern, un cop la dreta ha recuperat el poder, ha estat bandejada en un tres i no res. Quantes hores, dies, setmanes van durar les negociacions per a establir el govern autonòmic progressista i valencianista, quants egos enfrontats, quantes quotes de poder, quantes discrepàncies, per exemple, a l’hora d’establir el requisit lingüístic en l’administració… Vist i no vist, els capitostos del PP i Vox, van encaixar la mà amb un somriure d’orella a orella, van formar govern i un torero trolero va prendre possessió de la conselleria de Cultura per a executar la nostra cultura.
Ens hem d’espavilar. Si volem aturar l’onada feixista que avança en marxa triomfal, hem de deixar reposar la mòmia de Jaume I. Per començar, podem recuperar la memòria exemplar dels treballadors del port de Vinaròs que el 18 d’octubre de 1933 es van negar a descarregar un vaixell alemany perquè duia enarborada l’esvàstica.
«Un poble mor si es vol morir
i si ha perdut la voluntat
de plantar-li cara a la vida
amb oculta ferocitat.
Un poble és la seua veu
(…)
i pensen que podran matar-lo
els qui sols pensen de matar
destruint el seu idioma.»
Paraula de Vicent Andrés Estellés.
