El projecte “Museu del Temps” naix a Benicarló com una iniciativa per preservar i donar valor a la memòria col·lectiva i al patrimoni immaterial de la ciutat a través de les vivències de la seua gent gran.
La història arranca un cap de setmana de maig de 2026, quan set persones de Benicarló van decidir enterrar objectes personals en diferents punts del municipi per protegir els records que guardaven davant dels simbòlics “homes grisos”, que pretenien robar la memòria.
A través dels seus relats i experiències personals, els protagonistes del projecte ofereixen una mirada íntima a la història local, recordant els antics oficis, la indústria de Benicarló, les dificultats de la Guerra Civil i la postguerra, així com els vincles familiars i les emocions que han marcat les seues vides.
Estes memòries permeten recuperar veus i experiències que sovint han quedat fora de les grans narratives oficials, convertint-se en una valuosa ferramenta per entendre la història i la identitat de Benicarló des d’una perspectiva humana i propera.
TESTIMONI DE VICENTE 90 ANYS
Naix a Benicarló, abans de la guerra, i crec en una família senzilla, però amb valors, provinent de diferents pobles del Maestrat. La meva mare, que era mestra, va triar. La Salle per començar la meva formació i continuo el batxiller a l’acadèmia del senyor Paco. En aquells temps, els nens de 14 anys es consideraven aptes per a la feina i vaig entrar a formar part de la indústria tèxtil del Sr. Fontcuberta, que havia estat molt amic del meu pare, a qui vaig perdre durant la guerra.
Així que entré, a principis dels 50, a l’oficina laboratori. Les tasques a aquesta edat s’aprenen molt ràpid. Els fils que rebíem de les ones s’analitzaven per comprovar la seva qualitat: resistència, elasticitat, finor de les seves fibres, percentatge en les mescles de matèries… Després es teixia, tenyia i acabava el teixit. En aquest món del teixit de cavaller, com a anècdota, hi havia experts que suplien amb el tacte els aparells dedicats a calibrar la qualitat, grapà l’anomenaven.
En tornar de la mili, decidí acabar el batxiller amb la seva revàlida en una altra acadèmia. Allà vaig conèixer Conchita, amb la qual em vaig casar. Va ser el gran encert de la meva vida i el que li ha donat sentit, ja que sempre he tingut la família com a prioritat. Més de 60 anys junts, amb 4 fills i 8 nets.
Aleshores es van ampliar les meves funcions a l’empresa, que estava en ple creixement. Fontcuberta era un home audaç, intel·ligent i valerós que reinvertia en l’empresa: es va construir una mol·ligrafia al costat de les naus existents, es va sobrepassar el miler de persones de treball directe. Per a Benicarló, aquesta empresa va ser el sostenidor de moltes famílies. A la portada del diari Mediterráneo, vaig llegir als 60 i arran de la visita d’un personatge de la banca, el titular’ Benicarló empori de la indústria castellonenca’.
Treballo a l’empresa fins al 81, però la crisi del 73 la va ferir greument fins a dessagnat. Jo tenia 45 anys i vaig muntar, amb la meva dona i dos companys de l’empresa, la impremta Grafisa. Editàvem formularis, llibres, catàlegs i el 1995 comencem amb la revista setmanal i comarcal El Dissabte, que va aglutinar gent brillant, culturalment molt selecta i de diferents ideologies. Amb una notable acceptació de la ciutadania, es va convertir en un gran esdeveniment cultural.
Va ser un gran plaer treballar amb ells i encara conservem una viva amistat. A la impremta vaig treballar fins als 76 anys, però l’era digital i les pantalles, finalment, es van obrir pas. La mantinguem 20 anys i encara estic orgullós de la seva creació.
Així que he decidit enterrar dos objectes que pertanyen a aquesta vida professional: un retal de tela, que conservo de Fontcuberta, i un dels darrers exemplars del Dissabte.
