El projecte “Museu del Temps” naix a Benicarló com una iniciativa per preservar i donar valor a la memòria col·lectiva i al patrimoni immaterial de la ciutat a través de les vivències de la seua gent gran.
La història arranca un cap de setmana de maig de 2026, quan set persones de Benicarló van decidir enterrar objectes personals en diferents punts del municipi per protegir els records que guardaven davant dels simbòlics “homes grisos”, que pretenien robar la memòria.
A través dels seus relats i experiències personals, els protagonistes del projecte ofereixen una mirada íntima a la història local, recordant els antics oficis, la indústria de Benicarló, les dificultats de la Guerra Civil i la postguerra, així com els vincles familiars i les emocions que han marcat les seues vides.
Estes memòries permeten recuperar veus i experiències que sovint han quedat fora de les grans narratives oficials, convertint-se en una valuosa ferramenta per entendre la història i la identitat de Benicarló des d’una perspectiva humana i propera.
TESTIMONI DE SALVADOR “NERI” 95 ANYS
Este pot de pintura i la brotxa representen un ofici al qual he dedicat tota la vida, des dels 14 anys fins a jubilar-me. Abans, deixaves d’anar a l’escola per posar-te a treballar; només els fills de les famílies més riques continuaven estudiant. Al poble va haver-hi una època en la qual hi havia molt de camp i molta indústria. Estava la fàbrica de raspalls, Destileries Klein, Lacas i Pintures, Fontcuberta, Pituko… A Benicarló hi havia molt de meneo.
Jo venia de família de pintors i, en proposar-li-ho a mon tio, em va dir que m’ho pensés, que reflexionara durant una setmana. Per què? Perquè quan es construïa una casa, primer passava l’obrer, després el fuster, després l’electricista i, finalment, el pintor… I, en arribar a aquell punt, ja no quedaven diners. Però jo era cabut i vaig tornar-hi. Al principi, d’aprenent sense sou, després un duro a la setmana i després pel meu compte.
Al llarg de la vida he pintat de tot: barques, bicicletes, cases, cotxes… Sí, cotxes també; els baixos els pintaven per protegir-los de l’òxid. També he pintat façanes i la Casa Bosch, jo a soles i amb una escala de quatre metres. I no perquè no tingués bastides, que encara les conservo, sinó perquè era una façana molt ornamental. El més extraordinari que he pintat va ser un depòsit que abastia d’aigua els Laboratoris Cid. Treballàvem amb escales molt llargues per poder pintar l’interior. Era enorme! Vaig pintar-lo amb mon germà. Ell es va accidentar i jo també. Vaig caure de vint metres!
El meu ofici m’agradava i m’ha permés viure diferents etapes i modes. De la pintura, a empaperar les parets. Vaig ser un dels primers a oferir este servei. Després va arribar «la gota». Vaig traure’m un títol i tot per si aprenia més coses. Però el que més m’ha agradat és elaborar els colors. Tenia molta sensibilitat per aconseguir les tonalitats. I això era molt útil, perquè hi havia gent que no podia pintar tota la casa, però sí tapar alguna gotera o un tros de paret. Clar, havies d’encertar el color original perquè no es notés. Unes gotes de roig, unes gotes de groc… Llavors les cases es pintaven de colors. Les habitacions de matrimoni, de color rosa; les cuines, blanques; la dels fills, blava o rosa i, en fer-se més grans, verdes. Ara no. Ara tot es pinta de color blanc!
Pintar sanefes m’enxisava. Quan la meua dona va marxar per rebre un tractament nuclear, vaig pintar l’habitació de verd esperança amb una gran sanefa al capçal. Era per dir-li que me l’estimava moltíssim.
