Això ressona al cotxe cada vegada que vaig per aquesta carretera. Aquesta meravellosa terra, filla de la valenciana Irta i l’alt Monsià català, és un pont de continuïtat lingüística i cultural entre Catalunya i el País valencià.
Avui, en aquesta jornada de germanor, ens troben docents de banda i banda del Sénia per a fer força junts i unir-nos contra allò que ens amenaça: la pauperització del sistema educatiu públic.
Compartim, llavors, les mateixes problemàtiques:
- Unes aules massificades
- Una sistemàtica manca de recursos per a una inclusió efectiva
- Una burocràcia que ens ofega
- Una sobrecàrrega de feina, que a més a més, està invisibilitzada.
- I el menyspreu constant per part de l’administració.
Això es degut al fet que compartim i patim, també, a la mateixa classe política:
- Una classe política que només pronuncia paraules buides, sense concrecions ni projecte d’implementació. Tenen una estratègia d’ajornament permanent i no ofereixen garanties de compliment. Perquè no volen negociar de veritat, no volen fer la feina que els pertoca.
- Aquesta classe política actua com a una elit extractiva: només volen invertir diners públics en els àmbits on poden fer negocis.
No obstant això, estem ací reunits perquè també compartim esperança, convicció i projecte.
- Compartim l’esperança de que el futur no està escrit i podem fer-lo nostre.
- Compartim la convicció d’estar vivim un moment històric de lluita col·lectiva com no es veia des de fa dècades.
- I per últim, compartim el projecte d’una educació pública, de qualitat i en aquesta llengua.
Per tant, per tot allò que compartim, diguem-ho una altra vegada: «Lo Sénia no és frontera!»
