«En la vida hi ha moments bons i roïns. I en els roïns, s’ha de recordar un moment bo i tirar endavant». Aquestes paraules les va escriure mon tio, José Antonio Simó Belmonte, poques hores abans de morir. No era només un pensament profund i bonic, sinó que era la convicció que el va guiar al llarg de 56 anys. Va passar per situacions realment difícils, però mai va tirar la tovalla ni va voler convertir-se en un amargat.
«A pesar de tot, va voler seguir vivint fins al final, i ho va fer per amor»
José Antonio –molt més conegut com a Saimon o Simonet– era una persona que estimava molt la vida tal com era. Hi havia moltes coses que el feien feliç: l’esport, el Real Madrid, el rock and roll, la muntanya, viatjar, el bon menjar i el bon beure. Però, sobretot, era feliç al costat de la seua família i dels seus amics. I d’amics en tenia uns quants. De fet, els tenia per totes parts i no era per casualitat: va ser un home molt generós que va decidir compartir tot el que era –l’alegria, el bon humor, les ganes de treballar, la fortalesa– amb els altres.
Els seus últims mesos van ser molt durs. Un problema de salut va anar complicant-se cada vegada més i més. Així i tot, el patiment, la incertesa i el dolor no van fer-li oblidar qui era. En veure’l prim i visiblement afectat per la malaltia, un podia pensar que estava indefens i derrotat. Però açò no es corresponia amb la realitat (no oblidem que «l’essencial és invisible als ulls»): paradoxalment, va ser en aquestes circumstàncies quan ell va demostrar la seua força i la seua enteresa. A pesar de tot, va voler seguir vivint fins al final, i ho va fer per amor.
Ell va donar molt d’amor i, alhora, també en va rebre molt. El va rebre de la seua família, que el va acompanyar fins a l’últim moment. El va rebre dels seus amics, que sempre li van fer costat (fins i tot en els pitjors moments). I el va rebre del personal sanitari que va fer tot el possible per curar-lo i perquè no patira. Cal fer un agraïment especial a l’equip de la UHD de Vinaròs.
Deia Sant Pau que «les coses que veiem passen, però les que no veiem duren per sempre». Així serà amb tantes i tantes coses bones que ens ha regalat Simonet. Tirarem endavant com ell va ensenyar-nos i, quan arribe l’hora, ens tornarem a trobar. Que al cel siga.
TEXT: Javier Castán
