Els darrers dies hem rebut la visita de representants de l’extrema dreta a Vinaròs, amb la intenció de traure pit i exhibir públicament la nova retolació bilingüe dels carrers com un èxit polític, ha tornat a situar la qüestió lingüística al centre del debat municipal. Han vingut a celebrar com una victòria allò que consideren una fita: que els noms dels nostres carrers deixen de figurar exclusivament en valencià per incorporar també la denominació en castellà. Una visita que, més enllà de l’anècdota i de la fotografia propagandística, ens obliga a reflexionar, de nou, sobre quin model de ciutat volem i quin lloc reservem a la nostra llengua pròpia.
No ens cansarem mai de qüestionar la decisió de l’Ajuntament de Vinaròs d’incorporar el castellà a les plaques dels carrers, fins ara retolades en valencià. Des del govern municipal s’ha presentat aquesta actuació com una fita, reivindicant que els carrers de Vinaròs estiguen retolats en les dues llengües oficials. Però convé preguntar-se si aquesta és realment la millor manera d’entendre la convivència lingüística en una població com la nostra.
El valencià no és una llengua aliena a Vinaròs. És la llengua pròpia del territori, una part fonamental de la nostra història i de la nostra identitat cultural. La seua presència en l’espai públic no respon a cap privilegi, sinó a la voluntat de preservar-la, dignificar-la i garantir-ne l’ús normal. Cal recordar, a més, que les dues llengües oficials no es troben en una situació sociolingüística equivalent. El castellà disposa d’una presència social i institucional molt més estesa, mentre que el valencià necessita polítiques actives que n’afavorisquen l’ús i eviten que perda espais de normalitat. En aquest context, convertir cada denominació urbana en una doble retolació no és necessàriament una mesura de respecte a la diversitat lingüística.
La igualtat no consisteix sempre a aplicar exactament la mateixa fórmula a realitats diferents. De fet, quan una llengua es troba en una situació de minorització, una neutralitat aparent pot contribuir a perpetuar el desequilibri. La normalització lingüística no significa excloure cap llengua, sinó garantir que aquella que necessita una protecció especial puga desenvolupar-se amb plena normalitat.
Ningú qüestiona que una persona castellanoparlant puga viure, estudiar o treballar i desenvolupar la seua vida a Vinaròs amb tots els seus drets garantits. Però tampoc hauria de qüestionar-se que el valencià siga la llengua habitual de la retolació municipal. No es tracta d’imposar, sinó de reconèixer una realitat cultural i lingüística que ens precedeix i que tenim la responsabilitat de transmetre.
Resulta especialment paradoxal que es presente com un avanç allò que, en realitat, modifica una política de presència del valencià en l’espai públic. Les plaques dels carrers no són un obstacle per a la convivència ni una barrera per a ningú. Vinaròs no necessita renunciar a la seua identitat per a demostrar que és una ciutat oberta, plural i respectuosa. I pot ser-ho perfectament en valencià.
Edu Barberà Pla Regidor i secretari general del PSPV Vinaròs
