El projecte “Museu del Temps” naix a Benicarló com una iniciativa per preservar i donar valor a la memòria col·lectiva i al patrimoni immaterial de la ciutat a través de les vivències de la seua gent gran.
La història arranca un cap de setmana de maig de 2026, quan set persones de Benicarló van decidir enterrar objectes personals en diferents punts del municipi per protegir els records que guardaven davant dels simbòlics “homes grisos”, que pretenien robar la memòria.
A través dels seus relats i experiències personals, els protagonistes del projecte ofereixen una mirada íntima a la història local, recordant els antics oficis, la indústria de Benicarló, les dificultats de la Guerra Civil i la postguerra, així com els vincles familiars i les emocions que han marcat les seues vides.
Estes memòries permeten recuperar veus i experiències que sovint han quedat fora de les grans narratives oficials, convertint-se en una valuosa ferramenta per entendre la història i la identitat de Benicarló des d’una perspectiva humana i propera.
TESTIMONI DE ANTONIO 94 ANYS
A Benicarló la gent em coneix per la meua vinculació al mar i per pertànyer als Pardillos, una cosa de la qual sempre m’he sentit orgullós perquè han sigut molt bona gent. El meu avi era el patró de Salvament Marítim a Vinaroz, sortia a vela a ajudar altres vaixells quan hi havia temporal.
L’objecte que enterrava pertanyia a la primera barca que vaig tenir. És una alarma de sentina, una llum vermella que s’activa si la part inferior del vaixell s’inunda. Als 10 anys ja embarqués amb el meu avi a vela. Havia acabat la Guerra Civil i els vaixells a motor no podien sortir al mar perquè no hi havia combustible, hi havia escassetat de gaso oli, així que se n’anava a l’arrossegament a vela. A la tarda, a l’empara del vent de garbí, sortíem a fer anar les xarxes i, al matí aprofitant la brisa del nord, es recollien les xarxes. Al principi va ser complicat, perquè sempre he tingut mal de mar. Em marejava molt i vomitava, però el meu pare va insistir, perquè deia que per ser considerat bon pescador havies d’embarcar de petit. Així que em vaig ficar a la mar amb 14 anys però mai vaig deixar de marejar-me, només m’hi acostumo.
Aprenc aviat a conèixer i mantenir les enfilacions, els punts de referència que ajuden a marcar el rumb i posició de la barca, ja sigui una muntanya, una ermita o les Columbretes. Era important perquè no existia la tecnologia nàutica d’avui i l’enfilació ens permetia arribar a més llocs i acostar-nos a les roques sense encallar. Als 18 ja era patró de l’embarcació Juan Bautista. Però la primera barca que vaig tenir, el 1971 i al costat del meu germà, va ser Ciutat d’Alcudia, nom que feia honor als millors anys que va passar el meu pare a les Balears durant la mili. El 2026 va ser desballestat i n’armem una altra de fibra de vidre.
En aquella època s’agafava molta nua vermella, no hi havia restriccions, però després van arribar els contingents de la Unió Europea. Per aquest motiu, hi ha molt més peix als mars que abans, es veuen els atunes des del moll. Però ara es pesquen per exportar-los al Japó. I aquí no els podem menjar!
Em jubilé als 65 anys. El meu fill Antoni va abandonar la carrera d’Història en el tercer any, perquè volia acompanyar-me per absorbir tots els meus coneixements. Ell segueix dedicat al mar. Espero haver sigut per a ell un bon mestre, com ho va ser per a mi Agustí Llorach Beltran, el ‘visiat’. Per ser un bon mariner es necessiten dues coses, comptar amb un bon mestre i tenir passió per la mar. Jo he tingut la sort de posseir les dues.
