El projecte “Museu del Temps” naix a Benicarló com una iniciativa per preservar i donar valor a la memòria col·lectiva i al patrimoni immaterial de la ciutat a través de les vivències de la seua gent gran.
La història arranca un cap de setmana de maig de 2026, quan set persones de Benicarló van decidir enterrar objectes personals en diferents punts del municipi per protegir els records que guardaven davant dels simbòlics “homes grisos”, que pretenien robar la memòria.
A través dels seus relats i experiències personals, els protagonistes del projecte ofereixen una mirada íntima a la història local, recordant els antics oficis, la indústria de Benicarló, les dificultats de la Guerra Civil i la postguerra, així com els vincles familiars i les emocions que han marcat les seues vides.
Estes memòries permeten recuperar veus i experiències que sovint han quedat fora de les grans narratives oficials, convertint-se en una valuosa ferramenta per entendre la història i la identitat de Benicarló des d’una perspectiva humana i propera.
TESTIMONI DE MARIA 97 ANYS
Em dic Maria, però en realitat el meu nom és Ramona. Vaig nàixer el 19 de març de l’any 1929 a una maternitat de Barcelona. Tenia 3 mesos quan un matrimoni de Benicarló que havia perdut un fill van venir a buscar-me i van formalitzar l’adopció. Vaig ser una filla molt estimada. A més, vaig poder estudiar fins als 14 anys. Als 16 anys vaig conéixer el meu marit. Ell treballava a la Farmacia Cid i, en marxar a fer la mili, vaig entrar a ocupar la seua plaça per reservar-la per a quan tornés.
Però no només per això, sinó perquè don Ramón Cid sempre deia que jo era «molt espavilada». Allà elaboràvem alguns medicaments, com la magnèsia, i al laboratori ens encarregàvem de les analítiques, de proves d’embaràs i d’elaborar fórmules magistrals. També class=’fontstyle0′>despatxava a l’aparador i omplia els segells per als medicaments. La farmàcia formava part dels Laboratorios Cidan, que en aquella època era un laboratori dels més importants d’Espanya i va adquirir rellevància internacional.
Van ser els primers a enviar medicaments a l’Àfrica. En tornar el meu nóvio de la mili, va reincorporar-se a la farmàcia i vaig passar a treballar amb mon pare a la Llotja, fins que va jubilar-se. Ell era comerciant de peix de subhasta i jo arreglava el peix per a transportar-lo a Barcelona; tot peix de qualitat, especialment, raps i llagostins de Benicarló. I, com són les coses! En aquells temps triaves els caragols punxents i els retornaves a la mar perquè no feren malbé el producte. Tan cars com van ara!
Estava tan ocupada amb el treball, les faenes de casa i els fills que no tenia temps ni d’anar al cine. Una vegada que ens vam decidir a veure una pel·lícula al Cine de Verano, van posar un avís a la pantalla amb els nostres noms on demanava que marxàrem cap a casa. Tot perquè els nostres fills ploraven! Tampoc hi havia temps per anar a ballar, que a mi de joveneta m’enxisava.
Ha sigut fa poc que m’he retrobat amb la família biològica. A partir de la documentació que ja posseíem, vam citar-nos amb una treballadora social i un psicòleg, els quals van facilitar-nos la resta de dades. Va ser un moment molt emotiu, ells tampoc sabien la història. Primitiu, mon germà, en veure’m, va dir que era igualeta que la mare. Va telefonar-me cada deu dies fins que va morir.
I vull enterrar l’expedient d’adopció i dos fotografies, de ma mare adoptiva i de la biològica. Perquè la família és el més important i perquè la millor herència que m’ha donat la vida han sigut els meus fills.
