Després del desagradable soroll del despertador, m’aixeco del llit i començament a vestir-me, no em solc arreglar molt de perquè tampoc vull anar com si anés a la Fashion Week de París. Tampoc estic jo per a preparar-me com si això fos una passarel·la de Chanel, em vesteixo acceptable i còmoda, el centre tampoc mereix tant de respecte…
Una vegada acabo el moment de més pau i tranquil·litat de tot el dia, surto de la meva casa i aquí comença el meu camí al meu centre d’aprenentatge. La part més bonica de la meva ruta és quan pas per davant d’un banc prop de la meva casa, el qual estan asseguts un grup de “abuelitos” gaudint de la brisa mañanera, aquests em transmeten un sentiment de calma, ja que no tenen pressa i podrien estar asseguts aquí durant dies sense pensar en res més que la tranquil·litat de la tercera edat.
Uns passos més davant, pas per una obra, la qual a l’el meu parer segueix igual que sempre, és a dir, sense avançar aparentment, però tampoc puc dir res perquè tampoc treball en aquesta. Quan arribo a la part la qual és ara per als vianants, semblava un laberint abans de ser el que és ara, gairebé no es podia passar si no anaves amb ulls de falcó, fixant-te per on vas, per òbvies raons. Damunt estan fent canvis amb les escultures dels llauradors i que no està quedant com l’esperat, qui sap, pot anar qualsevol i pintar-les o una cosa semblant… ja que s’han currat tant la base on estan plantades… i amb dret de queixar-me damunt. No hi ha ni comerços ni crec que vagi a haver-hi, veurem, és Benicarló.
Una vegada en l’institut, es torna tot un entorn empresonat, per no parlar de les “reixes” que hi ha sobre la tàpia, ni que fóssim bufons per a poder saltar-les. Encara que alguns ho semblen, la veritat, les coses com són. Dins del centre, els professors ajuden a la comoditat en l’estada, saben explicar bé i donen una mica més d’alegria al meu tediós dia. En l’hora del pati, es formen diferents guetos, mentre que la meva amiga i jo ens asseiem en les escales laterals, sense posar exemples dels *grupitos, que nosaltres no podem parlar molt tampoc…
Després d’aquest emocionant dia, surto xiulant d’aquest centre per a tornar una altra vegada per la mateixa ruta tan original i caminar a la meva llar per a poder, per una vegada al dia, asseure’m còmodament i descansar una mica abans de seguir amb el dia amb les extraescolars restants.
Literalment, en els 4 anys d’institut que he tingut el meravellós plaer de presenciar, l’únic moment on vaig gaudir aquesta etapa va ser un dia després de sortir de classe, quan una amiga meva i jo quedem per a anar a la meva casa i jugar videojocs. Damunt se suposa que quedem per a fer un treball de classe, però bo, no passa res.
Al pròxim any, vull estudiar un batxillerat escènic, ja que vull dedicar la meva vida a la música, composició i a l’actuació. Poder viatjar lluny d’aquí i quedar-me en una casa, més sola que l’una, amb un gat, a Londres o fins i tot Tòquio, per a poder inspirar-me més en el meu treball i poder arribar tan lluny com jo espero.
