Vaig arribar a Espanya l’any passat al març i des d’aquest moment, el meu camí orgànic ha començat aixecant-me a les 6 del matí. Sempre que m’aixeco penso en allò que faré en el dia, la qual cosa haig de lliurar en l’institut i de tant en tant surto de casa amb l’espòs de la meva mare; ell m’acompanya fins a l’església de Sant Bartolomé, que sempre em porta records de la meva àvia. L’església és tan gran com el meu amor per ella, la meva àvia sempre em deia que les meves millors amigues sempre anaven a ser la meva mare i ella. Recordo aquest moment com una cosa molt especial.
Sempre arribo a l’institut puntual, en entrar en el tercer pis veig l’alba, que és una cosa que m’inspira pau i tranquil·litat. Avui justament en entrar a classe, he recordat alguna cosa que em va passar fa uns anys en classe de matemàtiques… la professora em va cridar per a sortir a la pissarra però tenia molta por, en aquest moment la professora se’m va acostar i em va dir “feix com si no hi hagués ningú” jo llavors vaig pensar en la meva mare i vaig sortir. La meva mare és el més important per a mi, és la meva dona meravella. En arribar a casa el primer que faig és preguntar per ella, l’estimo molt i és una de les persones més importants de la meva vida.
De retorn a casa passo per bars que són molt tranquils i cafeteries. Avui especialment noti l’aroma del cafè, aquesta olor de cafè em recorda a Colòmbia, allí sempre fa olor de cafè a tot arreu. Les olors i les aromes són molt importants per a mi, penso que són com a màquines del temps que ens transporten a un moment de la nostra vida que sentim aquesta aroma. Un dia passi per una terrassa i l’olor del cafè em va fer notar dos grups de família asseguts a la terrassa, un grup semblava una cosa humil i l’altre amb millor posició social, aquest grup estava una mica en silenci i en mòbil, mentre que en l’altre estaven parlant en família. Això em va portar a reflexionar que moltes vegades les persones que ho tenen tot, alhora no tenen res.
I ara que ho penso bé, vaig deixar moltes coses enrere. Coses petites però que són molt grans alhora, com el lloc on havia viscut tants anys, també el record de la meva àvia i besàvia, que ja no estan en aquest món. Quan vaig pel carrer penso en què vaig fer amb la meva vida i penso molt a ser psicòloga, ja que les poques vegades que he anat a un psicòleg m’han ajudat en moltes de les meves coses.
Algunes vegades, quan vaig pels carrers i veig les cases i tota la resta, penso que per més que vulgui veure aquest lloc com la meva llar, no ho és. Jo vivia a Palmira, una ciutat molt tranquil·la però a vegades insegura; no obstant això era la meva llar, on em sentia bé i a gust. Per Nadal, passejant pels carrers de Benicarló vaig notar que gairebé no s’escolta música (excepte si hi ha una festa). A Palmira, per on vagis hi ha música molt forta de Nadal, són coses que penso mentre faig el meu camí.
El meu camí orgànic acaba algunes vegades (no sempre) portant al meu germà al parc que queda enfront de l’institut. Sempre que ho veig em quedo pensant que és el meu punt més feble, l’estimo molt. Sento que ell té una millor infantesa que la que jo vaig tenir i vull que senti molt amor, perquè per a mi va ser molt important això. Vull que el meu germà tingui el que jo no vaig tenir, per això li crido l’atenció quan fa alguna cosa malament, encara que sigui una cosa tan senzilla com tirar un paper al sòl, al carrer. Sempre ho observo jugar com la persona energètica, alegre i amable que és i així acaba el meu camí orgànic.
