Carla Arnau Esteve és nadiva de Vinaròs i el passat mes de juny va proclamar-se campiona del món en la categoria femenina del campionat mundial de tir celebrat a la localitat de Xest, en la categoria de “Blancos A Brazo”. Arnau, a més, ha esdevingut campiona autonòmica i campiona i sub-campiona d’Espanya en la mateixa categoria.
En aquesta entrevista parlem sobre els seus inicis en el món del tir, a més de tirar la vista enrere i parlar sobre el campionat del món i els altrs títols aconseguits per Arnau durant tota la seva etapa competitiva i xarrar sobre el seu futur i la categoria de “blancos a brazo”, en la qual Carla Arnau ha esdevingut campiona del món.
- La primera pregunta és obligada. Com vas descobrir el món del tir i què va ser el que va despertar el teu interés per aquest esport?
Bé, doncs bé, un poquet de família, perquè mun iaio era caçador també i tirava això, en aquesta modalitat. Ha anat així de generació en generació, i, doncs, ha passat a mon pare i a mon pare a mi.
Aleshores, un dia ho vaig provar i vaig anar amb ell, sí, jo anava acompanyada de mon pare a caçar, a tirar, de menuda i, aleshores, em va agradar.
- Podem dir que el teu iaio i el teu pare són els que més et van influir…
Sí, de part de la família de mon pare, la majoria són tots caçadors i tiradors.
- Per què vas decidir apostar pel tir enfront d’altres esports?
No, des del primer moment vaig optar pel tir enfront d’altres competicions esportives.
- I recordes la primera vegada que vas sostindre una arma de competició?
És una sensació un poc estranya, perquè, és com dir, “guau, ja ho tinc, ara ja puc començar amb el meu esport, amb el meu somni“.
- Com van ser els teus primers entrenaments?
Estava molt nerviosa, perquè, és clar, n’hi havia gent que sabia més que tu, estàs en gent bona. Però bueno et van ensenyant les coses i et van explicant el més bàsic…
I després, doncs, a poc a poc, ja vas corregint alguns errors... Primer et diuen que t’has de col·locar, així, amb l’escopeta enfocada cap avall i mai cap a darrere, perquè hi ha gent…
Aquestes coses bàsiques, i al final ja vas tirant i ja corregeixes tu els teus propis errors.
- Per què vas decidir apostar per la categoria de “blancos a brazo”?
A veure, també m’agrada tirar el plat, però ja t’he dit que és el que m’han ensenyat la meva família, perquè ells anaven sempre a tirar en aquesta modalitat, i jo, a seguir la tradició.
Sí, que també, a vegades, algun dimecres o algun cap de setmana, també vaig tirar el plat, i també m’agrada. Però competir m’agrada més en aquesta modalitat, la veritat.
- En aquesta competició, una persona agafa un colomí i ha de passar una certa corda…
Efectivament, no pot passar per baix, si passa per baix no és vàlid.
I quan una vegada passa la corda ja l’hi pots tirar.
- És complicat veure el moment en què passa per la corda?
La sortida, sí, és un poc complicat.
Però, clar, com abans el tires és millor perquè tens més avantatge, perquè si no, cada vegada està més lluny.
- Fa dos anys campiona d’Espanya a Sotomayor i l’any passat subcampiona d’Espanya. Com és arribar al podi en una copa tan important com aquesta?
És bonic, perquè és una sensació que dius, “estic aquí, he arribat aquí, era el que jo volia, estic orgullosa de mi…” Tot pensaments positius, saps?
I sobretot veus que tots els entrenaments han valgut la pena.
- A més, este any has sigut campiona autonòmica i campiona del món a Xest al mes de juny en la categoria de dames. Tu quan vas acabar la teva ronda i et van dir “Carla, eres campiona del món”, què es va passar pel teu cap?
Nosaltres tirem fem dues entrades, a la primera en tirem 6, ho fem tots i a la segona en tirem uns altres 6.
Bé, el primer era que havia d’esperar que acabin tots, perquè, clar, mai saps com va la gent…
- Però en el moment que vas acabar la teua ronda, tu et senties campiona?
Jo em vaig sentir orgullosa de dir “ja està, ja ho tinc, sí que puc, he pogut i ja ho tinc aquí“.
En el moment que va arribar allà la confirmació va ser un moment espectacular. Estava nerviosa i va ser molt emotiu.
- Moltes vegades, en les competicions de tir, us veiem superconcentrats. És difícil mantenir la concentració en aquest moment?
No, és complicat. A mi em costa, perquè jo sempre em poso un poquet nerviosa, he d’estar-ho, però costa molt.
Jo sempre fico molt nerviosa, però bé, s’ha d’intentar sempre tenir pensaments positius.
- Hi ha algun especialista dins del club on tu t’entrenes que t’hagi ajudat a poder controlar millor aquests nervis.
- Suposo que els amics van a veure les competicions…
Clar, els amics de l’equip que també tiren són els que venen a veure’m.
- A més, en el campionat del món, de 390 persones, vas quedar la desena contant tots els participants masculins i femenins. Com és quedar en aquesta magnífica posició?
Jo estic molt orgullosa, la veritat, perquè és la primera vegada que faig aquesta puntuació i estic molt orgullosa d’això.
És molt bona qualificació i jo em sento molt contenta i molt orgullosa d’haver-ho aconseguit.
- I menys o menys la qualificació depén del tir? O sigui, depén d’alguns paràmetres específics o d’on és l’animal?
Sí, o sigui, has de matar l’animal, diguéssim. Llavors, hi ha la corda i després, en certs metres, hi ha com un mur i és una línia de vida.
I el colomí ha de caure dins. Si, per exemple, es mor i cau fora, no val.
- Costa molt posar-lo allí dins.
Són uns metres específics que hi ha des d’on està el tirador fins al mur, diguéssim. Ha de caure dins.
És una zona limitada al voltant teu, però són bastants metres.
- Uns 20-25 metres?
No, és bastant més.
- Va haver-hi en algun moment que, durant el campionat del món, quan pegaves un tir i sortia la bala del carregador, sabies que anaves a donar a l’animal?
Sí, sí, perquè tu has de mirar la velocitat a la qual ve el colomí i la distància a la queal està de tu. Has de fer-li cert avançament i has d’apuntar-lo bé. Has de saber avançar-te.
Hi ha vegades que dius, ostras, m’he adonat que no ho he fet bé, perquè potser m’he avançat massa o m’he quedat per darrere.
Però hi ha vegades que dius, “ostres, havia de donar on havia de donar-li“.
- És com una operació matemàtica al final de tot…
Sí, això passa en microsegons, en un moment que t’has de pensar en moltes coses.
- Centrem-nos una mica en el futur immediat després d’aquest campionat del món. Tens alguna competició més aquest any?
El setembre tinc el d’Europa, que se celebrarà aquí també a Espanya.
Tot és aquí a Espanya, són com campionats que poden vindre gent de fora. Ho celebren aquí, sí.
- I has pensat, inclús, en apuntar-te a algun torneig de tir al plat?
Doncs n’hi vaig fer un, vaig anar a l’autonòmic de la Comunitat Valenciana a Castelló. I va anar prou bé, vaig quedar segona de dames.
El vam fer a La Pobla de Vallbona, però només he anat a eixe, de moment. Van fer aquí la tirada de festes i, si te classificaves, et subvencionaven la inscripció per a l’autonòmic
Llavors, vaig anar.
- I com de diferent és el tir al plat de la categoria de “blancos a brazo”?
Perquè pensa que cada colom fa una cosa, no tots van en el mateix moment, en la mateixa velocitat… Cadascun es mou d’una manera diferent.
I el plat és com molta tècnica, és el plat per aquí, l’altre per allà. Si hi ha sis plats, són tots iguals, tenen tots la mateixa trajectòria. És molt diferent.
També, el cartutx que s’utilitza… Tot és molt diferent. O sigui, el colom, diguem, que és més arbitrari, que se’n pot anar una mica cap amunt o una mica cap avall.
- I no hi ha alguna altra modalitat de tir que t’agradaria participar?
Doncs el del plat amb el compact sí que m’agrada. És això que van fer a la tirada de festes.
Era de la modalitat de compact, i això sí que m’agrada bastant. Perquè ara ja més o menys estan totes acabades, ho fan totes abans que faig calor.
- Suposo que la suor molesta bastant…
Sí, fa calor, fa calor. I el pitjor és que tirem en pantalons llargs, no pots anar en xancles…
Hi ha unes normes i, clar, fa calor.
- Són bastant estrictes les normes.
Sí, sí, perque per exemple no pots portar tirants, perquè és de màniga curta.
- Doncs arribem a la part final, que són les 3-4 preguntes que li fem a tothom. La primera pregunta és, què li diries a aquesta gent que sempre està al teu costat fent-te costat?
Que estic molt agraïda, i moltes gràcies per acompanyar-me en aquests moments.
Hi ha gent que no està aquí, però que m’agradaria que estigués aquí, però que jo sé que en el fons estan aquí en algun lloc.
Em sento molt agraïda de tenir aquesta gent al costat que m’ha fet costat, la meva família, els meus amics…
- Podem dir que la gent que no està es troba tirant amb tu…
Sí, perquè, per exemple, el meu iaio ja va faltar, i jo no la vaig arribar a conéixer tirant, perquè va faltar guanyar molt menuda, però sí que m’hauria agradat que estigués aquí, perquè em veigues.
- La segona és què li diries a tota la gent que ha entrenat amb tu, que t’ha vist millorar, créixer dins del món del tir?
Doncs que aquesta gent també m’ha recolzat, realment.
Amics que hem fet en aquest àmbit del tir i tal, també m’han arribat a recolzar, i també els ho vull agrair. I també han vist una evolució de mi, i espero també seguir trobar-me aquesta gent, i continuar competint amb ells, però no tot és competir dins del camp de tir.
- Es pot dir que el tir ha pogut influir en la teva manera de créixer com a persona?
Sí, a part jo també ho considero un esport, i jo penso que fer algun esport en la teva vida és essencial per estar bé, per mentalitzar-te de coses, tenir la ment oberta i concentrada.
- I la darrera pregunta és: Què li diria Carla Arnau Esteve, campiona del món, campiona autonòmica i campiona d’Espanya, a la Carla Arnau Esteve que inicia la seva carrera en el món del tir?
Doncs que en esforç i dedicació tot es pot aconseguir i que no t’has de tancar en pensament: “no, no puc fer-ho“. Has de pensar “jo puc fer-ho, jo ho faré, i ja està“.
I no he de dir, ai, em fa cosa la gent, perquè jo era molt vergonyosa al principi, i em feia cosa que la gent em mirés i em mirés, perquè és un esport en el qual hi ha molts d’homes i gairebé no hi ha noies. I clar, tu quan vas a un camp de tir, el primer que miren és les noies.
A mi em fa goig veure les noies tiradores, perquè dius, “osti, és bonic, perquè no és tot homes”.
- I creus que la teua història i els teus campionats poden fer que xiques d’aquí de Vinaròs, que vulguen començar a competir en el tir troben en tu una font d’inspiració, per poder començar?
Jo crec que sí, però s’ha de tenir una base. Per exemple, avui en dia una persona que no tingui un familiar directe, que tingui aquesta afició, jo trobo que no et ve aquesta afició, perquè sí.
És una llàstima, perquè cada vegada hi ha menys gent, però jo sí que animo la gent que tingui un avi, un pare, un tio, que faci això, o ja no tirar, sinó anar a caçar també, que s’anime a provar-lo algun dia, a acompanyar-lo, i veure si li agrada o no.
Cada vegada hi ha menys gent jove amb aquestes aficions. I bueno, jo animo a tot el món que ho prove.
