“El poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la Nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l’exercici del dret d’autogovern que la Constitució Espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana». És el que resa el començament de l’article 1 de la Llei orgànica 5/1982 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Són paraules plenes d’història que poden ser consultades en el BOE per qualsevol ciutadà valencià, espanyol i de qualsevol part del món. Però ja se sap que no hi ha mes cec que aquell que no vol vore.
El text va provindre d’un procés iniciat amb la redacció de l’esborrany de l’Estatut de Benicàssim i va ser aprovat en el Congrés dels Diputats el mes de juliol de 1982 pel que, en el present 2024, complix 42 anys de vida.
Els de la meua edat que vam viure aquella data històrica per a la nostra societat, vam aprende el significat de negociar, de transigir, d’arribar a acords per seguir cara al futur. Jo era dels que en la meua joventut anava amb un megàfon pregonant allò de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia, i allò de som d’ un poble lliure i que camina i que es denomina país valencià. Si si, algú s’enrecordarà d’això .Volíem passar pàgina i front als qui defensaven el nom històric de Regne de Valencia, en l’etapa pre autonòmica es va encunyar lo de País Valencià. I cal recordar que van ser els socialistes qui van decantar i decidir finalment que ni Pais ni Regne. Comunitat.
L’Estatut d’Autonomia porta campejant en la societat valenciana gràcies a haver superat moments delicats i de moltes dificultats. Un moment decisiu va ser quan es van pactar els punts claus de la identitat estatutària valenciana: la denominació del territori, la bandera i el nom de la llengua dels valencians. Tots ells tindrien que ser motiu d’orgull del poble valencià avui dia, perquè aconseguir un consens absolut no va ser fàcil. Molt menys si es té en compte la complexa situació política d’aquella època, que ningú em te que contar, després de la mort de Franco i el conseqüent període de la transició.
Va haver-hi mostres clares del poble valencià, que demanava unitat. El 9 d’octubre de 1977 es va fer una manifestació en demanda de l’autonomia valenciana que va reunir milers de persones, en un clima d’emotiva exaltació, sense distinció de partits. L’any 1978 s’aprova per referèndum la Constitució Espanyola. La Comunitat Valenciana, en aquells dies, ja tenia reconeguda la preautonomia i va poder constituir el Consell Preautonòmic, aprovat pel Consell de Ministres. El socialista José Luis Albinyana va ser el seu primer president fins a la seua dimissió, al desembre de 1979, moment en què va ser substituït per Enrique Monsonís, de la UCD. Quatre anys després vam tindre la carta d’autogovern i constituir la Generalitat Valenciana que coneixem en l’actualitat.
Es vivien èpoques mogudes. L’any 1981 va estar marcat per la crisi del partit UCD i la dimissió del president del Govern, Adolfo Suárez. El colp d’Estat del 23 de febrer. Al maig de 1981, ja va haver-hi un pacte entre els partits i, al juny, després de les reunions celebrades a Peníscola, es va donar a conéixer un text preliminar d’Estatut. Al gener, un congrés del PSPV-PSOE, celebrat a Benicàssim, va acordar les seues directrius i les seues pretensions.
La pressió per part de la gent anava en augment i, al llarg de 1981, s’havien celebrat dos grans manifestacions valencianistes, en reclamació d’un Estatut que continguera les senyes d’identitat genuïnament valencianes. Unió Valenciana va nàixer formalment al setembre de 1982, amb la presència de dos líders, Miguel Ramón Izquierdo i la de Vicente González Lizondo, clau en la política valenciana durant els següents 15 anys.
La primavera de 1982 va ser extraordinàriament animada en la política valenciana i, encara avui en dia, no tinc gens clar què va ocórrer en les reunions que es van produir dins dels partits i entre ells, i com es va arribar finalment a solucions de consens. El cas és que fa 42 anys, a l’abril de 1982, va ser quan es va polir el text del nostre Estatut i es va arribar aconseguir la majoria com a llei orgànica. Felipe González i Leopoldo Calvo Sotelo, amb els seus contactes, van obrir la porta a una eixida pactada en la qual van participar molts negociadors com Manuel Broseta, Fernando Abril Martorell, Emilio Attard, Joan Lerma i dos més a qui vaig entrevistar personalment per al diari Mediterràneo i Ràdio Popular, mitjans en les que treballava de corresponsal , els diputats socialistes, Felipe Guardiola i Antonio, Sotillos. Conservo encara les fotos i les anotacions.
La solució final per consens va adoptar el nom oficial que avui tindria que representar a la societat valenciana: Comunitat Valenciana, evitant els termes Regne de València i País Valencià. però ara resulta que els mateixos que la van aprovar, es manifesten en contra. En el tema de la llengua valenciana, es va trobar el terme «idioma», que va ser acceptat per tots sense problemes. Finalment, la bandera autonòmica va ser la històrica Senyera amb franja blava, objecte de moltes disputes als carrers i els despatxos. Amb tot, van ser moltes altres matèries les que van necessitar pacte. El text pactat es va aprovar en el Congrés a l’abril i va ser referendada al Senat el 15 de juliol següent, per a entrar en vigor pocs dies després.
El 9 d’Octubre, caldria que fora una festa que ens recordés el que ens unix, però sembla que resulta tot el contrari.
La història és inesborrable. Per a la cultura valenciana, l’entrada de Jaume I en la capital valenciana fa vuit segles és un dels episodis més èpics i llorejats de la nostra història. Per això, cal interpretar el cartell dissenyat enguany per Eduardo del Fraile com anunci de les festes del 9 d’Octubre que utilitza els colors de la senyera organitzats en formes geomètriques que suggerixen un ventall o un sol naixent. En la part inferior la figura negra, que representa el cos d’un drac, dona estructura al disseny. Esta figura mítica està profundament connectada amb la història, una referència directa a Jaume I i el seu llegat. Eduardo del Fraile ha comentat que en el cartell, el drac juga un paper fonamental, amb les ales fragmentades que simbolitzen la diversitat i la unitat en la Comunitat Valenciana.
I acabo amb el desig que el proper dimecres dia 9 impere el sentit comú i que les manifestacions siguen de festa i exaltació del dia de tots els valencians en record de la nostra història. Que ningú ens la tergiverse en esta època en la que ja ha perdut valor la veritat i a la mentida i engany se l’anomena canvi de criteri.
Als de la meua edat segur que no vos he descobert res, però als de les noves generacions, per molt joves que sigueu mireu sempre de reüll a la història i que no vos passe com alguns dels PSOE actual, especialment de Vinaròs, que pel fet de ser joves nos els eximix de ser ignorants de la nostra història, sobre tot de la més recent i tindrien que saber que…. “ El poble valencià…… “ així començava este llarg relat.
Gràcies per arribar fins al final. Feliç 9 d’octubre Dia de la Comunitat Valenciana.
Mariano Castejón Chaler. – Jubilat, ex corresponsal de premsa, mestre, regidor i diputat.
