De Fitur

Com ja és cíclic, retorna la romeria de càrrecs públics i tècnics a FITUR (Feria Internacional de Turismo). Una fira que anualment es celebra a Madrid i on s’exposen les diferents ofertes que les institucions públiques disposen per a atraure el consumidor als territoris que representen. Més enllà de l’allau de fotografies de regidors, alcaldes, ministres, etcètera, que inunden els perfils dels ajuntaments a les xarxes socials i el rebombori que es desprén, pensem que no hem de deixar de comentar la idiosincràsia i alguns dels objectius d’aquestes trobades i dels efectes que s’hi desprenen.

Enguany, la novetat, les repeticions ja siguen tiris o troians de les mateixes posades en escena del patrocini turístic ja és crònica, sembla ser l’eufòria desmesurada que s’ha desfermat en el sector un cop la pandèmia sembla superada. Els empresaris preveuen un creixement desmesurat dels guanys econòmics i els polítics acompanyen eixe entusiasme desfermat en manifestacions grandiloqüents i pomposes. Res nou, és com si el temps s’hagués aturat i costa discernir qualsevol discurs polític que es desvie un poc del turisme de masses i insostenible que, per estes contrades, fa molts d’anys que patim.

Des d’Esquerra denunciem allò que fa molts d’anys semblava una obvietat i ara pareix subsumit en el discurs institucional, tant local com autonòmic. El medi ambient, la sostenibilitat i un mercat laboral digne i que permetés a les persones disposar d’una vida digna ha estat apartat del relat polític. La realitat és un desenvolupament socioeconòmic que ha anihilat la costa a base d’urbanitzacions de dubtoses qualitats, ja veurem que passarà d’aquí uns anys amb eixes construccions i la més que possible regressió marina, i un mercat laboral precari basat en l’hostaleria de temporada a base de salaris i cotitzacions baixes.

I a tot això no hi ha cap opció política que ho critique i propose alguna alternativa a un desenvolupament socioeconòmic que s’ha acreditat àmpliament insostenible i que deixarà a les pròximes generacions un panorama decebedor. Mentre es fotografien mudats a les xarxes socials la realitat mostra un litoral devastat per espigons i platges artificials, on la vida marina fa anys que no existeix i un mercat laboral que fa que el jovent preparat haja de marxar del seu poble si vol prosperar dignament.

Tot això no sembla preocupar cap dels assistents. Des de fa molts d’anys, la cercavila de càrrecs públics dóna una imatge de total coincidència amb els interessos de les grans empreses del sector. Més enllà de la pregunta que en faria Josep Pla: i això qui ho paga?, hauríem d’una vegada començar a definir què volem i si hi ha desenvolupament socioeconòmic alternatiu. Hem de pensar que sí, però per a això s’ha demostrat que cal un canvi profund dins de les institucions i mandataris. La costa no ha de seguir sent una platja artificial sufragada amb els nostres impostos mentre el nostre jovent serveix la cervesa al turisme massiu en temporada. Cal proposar, actuar i no caure en la univocitat d’un discurs que premia a les grans empreses i menysté la nostra terra i treball.

Som d’ESQUERRES, som REPUBLICANS. Som VINAROSSENCS i VALENCIANS.