Acabem una setmana, un cop deixades enrere unes processons més pròpies de l’Edat Mitjana i del tenebrisme pictòric de la Contrareforma, que retrau esdeveniments que conformen una memòria que des d’Esquerres per Vinaròs pensem ha de perdurar per a què l’oblid no esborre assassinats que recorren, malauradament, molts períodes de la nostra Història recent.
L’onze d’abril de 1993, ara ja fa trenta anys, qui ho diria, Guillem Agulló, un jove de Burjassot militant de moviments independentistes d’esquerres, va morir assassinat a mans d’un grup de militants de l’extrema dreta. La matinada d’eixe dia, Guillem es trobava a Montanejos d’acampada amb el seus amics quan foren assaltats per un grup de feixistes al crit de «Sieg Heil» i «Viva España». Un d’ells donà una ganivetada al cor que fulminà a l’acte a en Guillem mentre marxaven cantant l’himne feixista espanyol «Cara al sol». Per l’assassinat foren arrestats membres del grup valencià d’extrema dreta «Komando Marchalenes IV Reich». Un cop celebrat el judici hi va haver només una sentència al confés autor de la ganivetada a 14 anys de presó mentre absolia els altres quatre acusats. Amb el rebuig del jutge a dotar de cap caire ultra, amb l’afirmació que l’assassinat fou una «baralla entre xavals», despolititzava i deixava fora de qualsevol connotació ideològica l’assassinat. L’assassí només va complir quatre anys de condemna per bon comportament i l’any 2013 fou detingut novament acusat de pertinença a una xarxa neonazi no sense abans presentar-se l’any 2007 a les llistes electorals del partit d’ultradreta Alianza Nacional.
Per altra banda, el diumenge 16 d’abril a les 18:00 tindrà lloc a la Fossa Comuna del cementiri de Vinaròs un homenatge a les víctimes del franquisme. Des de la Plataforma del País Valencià de Vinaròs s’organitza any rere any un recordatori a les persones que encara a dia d’avui resten a fosses, sense haver recuperat la inherent dignitat humana que tota vida ha de posseir. Que prop de cinquanta anys després de la mort del dictador Francisco Franco encara hi haja persones a fosses comunes, cunetes de carreteres i llocs indeterminats, hauria de fer-nos caure la cara de vergonya. L’holocaust espanyol, tal i com Paul Preston afirma que va ser la repressió durant la Guerra Civil i la posterior postguerra, els desapareguts i la impunitat dels crims del franquisme conformen una memòria que no pot caure en l’oblit per a què les generacions futures sàpiguen allò que va esdevenir.
I tot això mentre el calc municipal del govern més progressista de la història, el del PSOE amb les seues diferents crosses, crosses que canvien si fem cas d’un cap de corder o trànsfugues que cabotegen com los frares, no sabem si debades o no, desfila al costat de l’Església de la «Cruzada» de negre rigorós. Unes processons que destil·len la pudor inconfusible d’aquella Espanya de caserna i beata, d’aquella dictadura que prohibia menjar carn durant la Quaresma i recloïa les persones darrere les portes de les cases humils d’un poble traït i d’una esquerra sotmesa quan no anihilada. Una Espanya que nasqué als anys quaranta del segle passat amb l’ajut de l’Alemanya nazi i pel que sembla, perdura assimilada pel progressisme postmodern. Si Zugazagoitia o Prieto alcessen lo cap…
Som d’ESQUERRES, som REPUBLICANS, som VINAROSSENCS i VALENCIANS
