L’habitatge és un factor crucial per a la inclusió social. Tenir un habitatge implica comptar amb una llar en el qual la persona i/o el grup de persones que l’integren troben un espai de seguretat en el qual desenvolupar les seues vides. La falta d’accés a un habitatge en bones condicions d’habitabilitat i en un entorn segur provoca la denominada “exclusió residencial”, la manifestació més extrema és el sinhogarismo.
El sinhogarismo s’ha empitjorat amb les crisis. Les últimes dades apunten a un increment en el nombre de persones sense llar (per situacions vinculades als impagaments, la pèrdua de l’habitatge i a la desocupació), una diversificació del seu perfil (augmenten les persones joves, les majors de quaranta-cinc anys i les dones) i una tendència a la cronificació. Cada persona en situació d’exclusió residencial té darrere una història diferent. Però sent aquesta màxima certa, la realitat és que les dones que es troben en aquesta situació sofreixen també vulnerabilitat pel fet de ser dones. Físicament solen estar malaltes o amb simptomatologia somàtica de diversa índole. Són freqüents les crisis d’ansietat, els problemes digestius i ginecològics, les dificultats respiratòries, el sobrepés, les alteracions del somni. A nivell psicològic-emocional-mental solen presentar problemàtiques d’estrés, depressió, estrés posttraumàtic, ansietat, etc.”una realitat injustificablement invisibilitzada i ocultada durant dècades“. Dones Invisibles, aquestes dones més que invisibles són invisibilitzades per una societat que mira per a un altre costat i per uns sistemes de “protecció” social que mai les ha mirat, mai les ha volgut veure. A les dones que estan sense llar les hem invisibilitzat com a dones, com a persones que estan sense llar i com a víctimes de violències, algunes sofertes pel fet de ser dones, unes altres per ser pobres, moltes per les dues. Encara que sembla que existeix consens en l’àmbit europeu en què les dones cada vegada tenen més presència en les formes més visibilitzades de sinhogarismo, seguim sense quantificar la presència de dones en situacions residencials precàries, temporals i moltes vegades altament insegures, les que hem anomenat les formes ocultes de sinhogarismo en les dones: estades amb persones conegudes o desconegudes, alternatives d’allotjament en habitatges de coneguts o desconeguts a canvi de posar la seua integritat física o psicològica en constant risc, dones que passen desapercebudes en llocs concorreguts, dones prostituïdes que treballen i dormen al carrer; dones prostituïdes en pisos o clubs que no tenen alternativa residencial, dones en servei domèstic, internes, en condicions insegures i precàries que a vegades els posen, també, en risc, etc. les dones han sobreviscut transitant per moltes altres situacions de sinhogarismo ocultades que les posen en perill per a la seua integritat. Abans que les vegem, o que es deixen veure en els recursos i serveis d’atenció, les dones han sobreviscut a un volum d’ultratges, violències i vexacions tan gran que sembla evident que arriben en pitjors condicions que els homes, com defensa la mirada predominant. La violència de gènere a vegades, la sofreixen fora al carrer o els albergs que són el seu únic espai privat -espais que, paradoxalment, no ofereixen cap privacitat-, aquesta violència tradicionalment tancada en l’àmbit domèstic la sofreixen als carrers, en centres, en recursos… en l’espai públic o en espais col·lectius el 56% de les dones que estan sense llar ha sofert “maltractaments” per part de la seua parella o exparella, el 22% d’elles estant en situació de sense llar. El 92% de les dones sense llar han experimentat algun tipus de violència al llarg de la seua vida i que el 55% d’elles l’han sofert tant de nenes com d’adultes. El 20% per part de més d’una parella o exparella. El 46% havien estat víctimes d’abusos sexuals en la infància.
L’estigma associat a estar sense llar és enorme. Tant en homes com en dones l’etiqueta de “sense llar” té un pes massa gran i, una vegada te la col·loquen, requereix un esforç ingent desprendre’s d’ella. (Una persona no és sense llar, està sense llar) és important la diferència, perquè una situació és reversible però una condició, i més una tan estigmatitzada com aquesta, t’acompanya per a tota la vida. A aquest estigma se li sumen altres components. Posem que aquesta persona que està sense llar, a més: és dona, pobra, migrant, racialitzada, diversa sexualment (lesbiana, bisexual, transsexual, transgènere), amb ús/abús de drogues, es prostitueix/ és explotada sexualment, té una discapacitat, té un trastorn de salut mental diagnosticat o símptomes que algú pot relacionar amb alguna malaltia mental, és una mala mare perquè ha “perdut” a les seues filles/is, és una mala filla/germana que no cuida dels seus familiars. S’ha d’impulsar l’especialització dels professionals dels serveis d’intervenció socioeducativa i psicosocial, així com als professionals encarregats de les funcions de gestió de casos en Serveis Socials de base, en els processos d’orientació i acompanyament a les dones en situació d’exclusió residencial greu. Elaborar guies o manuals de bones pràctiques per a la introducció de la perspectiva de gènere en el conjunt dels centres destinats a les persones en situació d’exclusió residencial greu, a fi que els centres mixtos siguen capaços de donar una resposta a les necessitats específiques de les dones. Fomentar la realització de plans d’igualtat en el conjunt de les entitats que treballen en l’àmbit de l’atenció a persones en situació d’exclusió residencial greu, orientats tant a garantir a igualtat entre els i les professionals com entre les persones usuàries. I impulsar el desenvolupament de grups d’ajuda mútua entre dones que estan, o han estat, en situació d’exclusió residencial greu.
Cecilia Pastor
—
