Cada 9 d’Octubre tornem, d’una manera o d’una altra, al mateix lloc: a 1238, a la València de Jaume I, a la ciutat que aquell dia va passar a formar part d’un nou ordre polític i a l’inici d’una història que, amb totes les seues complexitats, acabaria formant part de la nostra manera d’entendre’ns com a valencians. Les commemoracions tenen això: ens obliguen a mirar cap arrere. Però també haurien de servir-nos per mirar cap avant.

Perquè celebrar una data històrica és a més de recordar-la, preguntar-nos què queda avui d’allò que celebrem. I potser aquesta és una de les preguntes que hauríem de fer-nos cada 9 d’Octubre: què significa avui ser valencians?

La resposta no pot ser només una qüestió de símbols, ni de banderes, ni tan sols només de llengua, cultura o tradicions, per molt importants que siguen, que ho són. Ser valencians també hauria de significar compartir, es a dir, que una persona que viu a Vinaròs, a Morella, a Alcoi, a Elx o a València hauria de poder sentir que forma part d’un mateix país i que les seues oportunitats no depenen del lloc que ocupa en el mapa. I això ens porta a una qüestió que sovint oblidem quan parlem de la nostra identitat: un país no es construeix només amb el record d’un passat gloriós, també es construeix amb drets, amb cultura, amb oportunitats i estima del que és propi.

La identitat és un prisma, amb moltes cares: la d’una persona jove de Vinaròs que imagina el seu futur aquí sense haver de marxar perquè no troba habitatge o feina. La de poder estudiar sense que el lloc on vius determine les teues possibilitats. La de disposar d’espais culturals, protegir el patrimoni i entendre que la cultura no és un luxe que ens podem permetre quan les altres coses ja estan resoltes. La de, en definitiva, sentir que formar part d’un territori hauria d’implicar també tindre dret a formar part de les seues oportunitats. No hi hauria d’haver valencians de primera i de segona segons el codi postal. Aquesta idea, que pot semblar tan senzilla, és en realitat una de les grans qüestions del nostre autogovern. L’autonomia no hauria de ser només una arquitectura institucional perquè les institucions tenen sentit quan serveixen per transformar la vida quotidiana de les persones.

Una de les millors maneres de celebrar el 9 d’Octubre és recordar la nostra història, sí. I la podem trobar en els museus on podem contemplar-la darrere d’una vitrina i entendre millor d’on venim.

Però la història també és la que fem cada dia: cada biblioteca que obrim, cada peça de patrimoni que conservem, cada projecte cultural que impulsem, cada associació cultural i cívica que s’esforça per mantenir viva una tradició o cada vegada que passem al costat d’un veí o veïna saludem en la nostra llengua. Però també en cada xiquet o xiqueta que aprèn en valencià a l’escola, cada jove que pot quedar-se al seu poble, cada família que troba una casa o cada persona gran que rep l’atenció que necessita. Tot això també és fer país.

Per això, aquest 9 d’Octubre, a més de preguntar-nos d’on venim, potser hauríem de preguntar-nos quin País Valencià volem deixar als qui vindran després de nosaltres. Els socialistes de Vinaròs volem deixar un país que mire el seu passat amb orgull, però que no l’utilitze com a excusa per no mirar el futur i, sobretot que no el trobe en ell una excusa per excloure.

En definitiva, un país on la identitat no siga una frontera, sinó un tresor per compartir. Perquè el 9 d’Octubre no és només el record d’un dia de 1238. És la data que ens porta, de la mà, fins avui i que volem deixar com a penyora per als qui vindran.

Elena Román Caro – Membre de l’Executiva del PSPV Vinaròs