Sempre havia cregut que ser valencià no era una oposició. Que no calia fer cap examen, ni superar cap barem, ni demostrar res davant de ningú. La setmana passada vaig descobrir que anava equivocada. La denominada “prioritat nacional”, incorporada als pressupostos de la Generalitat, ens diu que estar prou arrelat també pot donar punts. No perquè la societat valenciana ho reclamés, sinó perquè era una de les exigències de Vox per donar suport als comptes. El Partit Popular ha acceptat el tracte. Quan els eslògans d’un altre partit acaben convertits en llei, és legítim preguntar-se qui governa realment.
Ara només falta conèixer el reglament.
Suposo que també hi haurà un barem.
Imprès oficial (esborrany). Sol·licitud del Carnet del Bon Valencià
- ☐ He corregut la traca de Sant Joan i Sant Pere
- ☐ He desfilat al Carnaval de Vinaròs
- ☐ He pujat a Sant Sebastià (+1 punt pujar a peu) (+2 punts pujar a peu i en manta)
- ☐ He discutit, almenys una vegada, què porta i què no porta una autèntica paella valenciana
- ☐ Accepte que la meua valencianitat podrà ser degudament baremada per l’administració competent
Signatura: ____________________
En cas de no reunir els requisits, espere el seu torn.
Fa somriure perquè és una exageració. Però només una mica.
La idea de fons és molt menys divertida: convertir un sentiment de pertinença en un criteri administratiu per decidir qui mereix passar abans que un altre. Les persones no són més o menys mereixedores dels seus drets segons un hipotètic grau d’arrelament.
La grandesa de Vinaròs mai no ha estat en els barems. Ha estat en el conjunt dels vinarossencs: els qui hi van nàixer i els qui un dia decidiren fer d’aquesta ciutat casa seua. Tots han contribuït, amb el seu treball, el seu compromís i la seua convivència, a construir la ciutat que compartim.
Per sort, a Vinaròs mai ningú no ha hagut d’ensenyar cap Carnet del Bon Valencià per sentir-se part d’aquest poble. De veritat volem començar ara?
Georgina López, Secretària de Política Municipal del PSPV Vinaròs
