Una representació de mares i pares d’alumnes del CEE Baix Maestrat de Vinaròs va intervenir ahir en el torn reservat al públic dins del plenari ordinari del mes de juny del municipi per llegir una carta en nom de la comunitat educativa del centre.
En el text llegit i que podreu consultar a continuació, denuncien l’abandonament institucional del CEE Baix Maestrat tant per part de l’Ajuntament com de la Conselleria, així com les mala situació de les instal·lacions del centre.
TRANSCRIPCIÓ DEL TEXT
Hola som mares i pares d’alumnes del CEE Baix Maestrat de Vinaròs. Aquesta d’aquí avui només és una representació de la comunitat educativa del centre, però volem llegir-vos aquest text en nom de tota ella.
En primer lloc, som sabedors que ahir es va fer pública l’adjudicació de la redacció del nou projecte bàsic i execució, així com la direcció de les obres del noui centre. Volem mostrar el nostre agraïment a l’actual govern municipal per aquest avanç, ja que la construcció d’aquest nou centre donarà resposta aa algunes de les reivindicacions que avui volem exposar. A més a més, a nivell municipal una nova construcció d’aquest centre dignificaria el que ja hauria de ser un valor afegit per al municipi, ja que aquest centre dona cobertura a famílies de tot el nord de la província de Castelló. En reunions recents amb la direcció del centre hem estat informats de que la matrícula per al curs vinent superarà els 90 alumnes, això significa un agument de 15 alumnes respecte al curs actual. El centre actualment ja mostra una manca d’espais molt important que després detallarem.
Aquesta notícia ens dóna esperança, sí, però siguem realistes, també som conscients que aquestes coses es dilaten en el temps i que ja portem amb la construcció d’un centre nou mitjançant el Pla Edificant molts anys, Pla que al llarg d’aquests últims cursos ens ha omplit d’esperança però al temps també ha servit per a posposar accions al centre actual absolutament necessàries per a dignificar la vida escolar dels nostres fills i filles i dels professionals que els atenen.
Quan la societat abandona als xiquets i xiquetes més vulnerables, no falla sols a l’administració, sens dubte, falla tota la consciència col·ledctiva.
L’estat de deixadesa que pateix aquest col·legi d’educació especial no és fruit d’un decuit puntual, sinó la conseqüència d’un temps, jainsuportable, d’indeferència institucional, promeses buides i una alarmant falta d’empatia per part dels que tenen la responsabilitat de protegir i dignificar aquests espais.
Mentre es multipliquen els discursos sobre inclusió i compromís social, la realitat diària del centre reflecteix abandonament, carències estructurals i una preocupant absència de sensibilitat cap a un alumnat que necessita precisament tot el contrari: atenció, cura i respecte.
Hi ha silencis administratius que també són una forma de maltracte. La situació d’aquest col·legi d’educació especial evidència fins a quin punt el govern municipal i autonòmic han normalitzat l’abandonament d’un centre que atén a alumnat especialment vunerable, tant a nivell educatiu com sanitari i social. No parlem únicament d’instal·lacions deficients o falta de manteniment; parlem de desinterès, de falta d’humanitat i d’una gestió incapaç de comprendre que la dignitat d’aquests xiquets i xiquetes deuria de ser una prioritat absoluta i no, una qüestió secundària en el millor dels casos.
Aquest escrit no és fruit d’una ocurrència d’unes famílies cansades, què va! és el resultat d’un consens total per part d’una comunitat educativa que vol alçar la veu del seu alumnat, i dels seus fills i filles. Aquest escrit està consensuat i s’ha posat a l’abast de les més de vuitanta famílies que ara hi formem part. També té el vist i plau de l’equip docent i de la direcció del centre. No parlem d’una direcció nouvinguda, parlem d’una direcció que a hores d’ara, porta nou anys al càrrec del centre, amb un compromís absolut amb els nostre fills i filles i en donar-los dia darrer dia una atenció adient i la qualitat de vida que mereixen.
No neix aquest text des de cap tipus de partidisme, ni pretén inclinar-se envers cap signe polític. Aquest text neix del cansament de la conviència diària amb una realitat que dol i de l’anàlisi honest del que succeeix al nostre centre cada dia. A hores d’ara ja no serveix allò de: “què van fer els anterior?” o “abans també passava”, ja ho estem escoltant moltíssim també a nivell autonòmic i realment això no dóna resposta a res. Eixa rèplica no aporta absolutament res a les famílies, ni tampoc als professionals que porten massa temps espesolucioons reals per als nostres fills i filles. A més a més, en qualsevol cas, si alguna cosa percebem amb clarividència és que els últims dos anys i mig, si alguna cosa podia anar a pitjor, així ha estat. No necessàriament per fer més o menys manteniment, obres o inversions, que també, sinó per un tema igual o fins i tot més important: la pèrdua d’acompanyament, de proximitat i de sensibilitat cap al nostre centre i a tots i totes els que formem part d’ell. Centre que dia darrere dia pateix i s’esforça moltíssim per superar barreres gegants i moments molt complicats d’índole humana.
Tot i l’esmentat pot semblar una cosa menor per a qui observa des de fora o entén la gestió únicament des dels despatxos, però per a xiquets i xiquetes com els que acudeixen a aquest centre, i per a tots aquells que dediquen la seva vida personal i professional a atendre’ls i educar-los, no ho és en absolut. Cada gest conta, cada absència es percep i cada mostra d’indiferència pesa molt més del que alguns podeu imaginr. I just per això, ja ha arribat el moment de recolzar el que una direcció exhausta porta fent molt de temps, posar veu, i alçar-la si cal, per aquells i aqueslles que moltes vegades no poden fer-ho.
Per si algú encara dubta de la voluntat d’aquest text, la millor prova de que aquest escrit és profundament apolític, és que tant la direwcció del centre, com gran part de la comunitat educativa tenen una consideració distinta segons els representants del govern municipal amb els que el centre tracta, la consideració, el respecte i la empatia mostrades no és igual de deficient per part de totes ells. A més a més, la sensació respecta a altres governs municipals del mateix color polític influents a la comarca no és la mateixa. A´`o no va de política. Va, i ho repetiré de nou, de consciència col·lectiva i humanitat principalment.
Amb aquestes paraules, no es pretén avergonyir a ningú, cadascú sabrà sobre la seva consciència, ni assenyalar a ningú per cap tipus d’interès. L’interès són els nostres fills i filles. Allò que es pretén és denunciar una situació indecent que a un centre públic s’ha de solucionar pels representants públics. Aquesta situaió, pel context geogràfic, per la ubicació del centre, la falta de manteniment al llarg d’anys i anys, i els anys de construcció de l’edifici, es ve arrossegant des de fa massa temps i acaba generant indigació, cansament i un profund sentiment d’abandonament en tota la comunitat educativa.
Tal volta hi haja qui, al llegir o escoltar açò. pense que s’exagera o fins i tot continue sense comprendre la dimensió del problema, costa de creure. Però si encara hi ha alguna persona perduda amb aquesta realitat i és una persona amb accessos a la documentació enviada a Conselleria o al propi Ajuntament del municipi, li preguem que revise el document de necessitats que la direcció del centre a remés, recentment, a la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats i també a l’Ajuntament local, concretament va sert el passat 25 de maig per tràmit únic i seu electrònica.
I com deia amb anterioritat, aquí no hi ha opinions interessades, ni discursos partidistes. Hi ha necessitats reals, carències objectives i demandes bàsiques per garantir unes condicions dignes a un alumnat especialment vulnerable. Al cap i a la fi, són precissament les administracions i els seus responsables els que tenen l’obligació de posar solucions a aquesta situació d’abandonament, desgast i deixadesa que mai hauria d’haver-se normalitzat a un centre com aquest.
Som plenament conscients, perquè ho hem viscut durant anys junt a l’actual equip directiu del centre, de la enorme quantitat d’intents realitzats per la direcció en busca de solucions a aquesta menyspreable situació: escrits registrats, trucades, incidències comunicades, correus electrònics, reunions, reivindicacions i, fins i tot, discussions amb l’administració amb l’únic objectiu de dignificar el centre on atenen als nostres fills i filles.
Com a famílies, sincerament, no sabem ja que més podem demanar-li a aquest equip directiu i al conjunt de professionals del mateix. De fet, arriba un moment que ens avergonyeix exigir més a aquells que porten tant de temps sostenint, lluitant i reclamant el que deuria de ser simplement responsabilitat institucional i no per desgast personal. perquè açò ja no va de la voluntat del centre ni de l’esforç d’aquells que treballen en ell. Va dels que tenen l’obligació d’actuar i no hoo fa. Va de deixar d’amgar-se darrere d’un silenci administratiu vergonyós, de deixar d’excusar-se en procediments que s’eternitzen o en la recurrent expressió de “eso corresponde a otros”. El que demanem no és extraoridnari, és humanitat. I , per què no dir-ho clarament, demanem que ens escolteu i actueu.
En aquesta última part voldríem apel·lar, encara que siga amb un optimisme cada vegada més fràgil, a la consciència de qualsevol persona que puga llegir o escoltar aquestes paraules. El que ocorre al CEE Baix Maestrat no és una incidència puntual ni una reclamació aïllada: és una acumulació de mancances estructurals, d’abandonament institucional i de situacions que mai haurien d’haver arribat a normalitzar-se en un centre educatiu, i encara menys en un centre d’educació especial.
Cal preguntar-se, honestament, si és acceptable que un centre d’aquestes característiques continue sense banyes i sales de canvi plenament adaptades; si és admissible que es desprenguen taulells de les parets mentre un xiquet o una xiqueta utilitza el lavabo; o que les canonades es trenquen constantment provocant fuites, talls d’aigua i desperfectes comuns.
És tolerable que l’alumnat haja d’esquivar goteres i filtracions dins de les aules cada vegada que plou? Què i haja vidres trencats durant mesos sense reparar? Què infants amb greus afectacions motores o respiratòries siguen atesos en espais humits, deteriorats i amb condicions absolutament inadequades per a la seua salut?
Resulta especialment dolorós que xiquets i xiquetes amb grans necessitats de suport hagen de conviure amb patis envellits, zones deteriorades o espais insegurs; que encara existisquen banys amb restes d’obres sense finalitzar durant mesos; o que un alumne amb paràlisi cerebral puga arribar a ser canviat mentre li cau aigua damunt a causa de filtracions del sostre.
Tampoc sembla comprensible que un centre públic no dispose d’espais essencials com biblioteca: aula d’informàtica, aula de música o sala de mestres; que les portes presenten marcs podrits; o que un edifici de tres plantes continue sent l’estructura habitual per a alumnat amb necessitats de mobilitat i accessibilitat tan específiques.
És igualment greu que una claraboia puga desprendre’s pel vent i deixar caure enderrocs sobre les zones de pas habitual de l’alumnat i del personal; o que hi haja parts de l’edifici deteriorades fins al punt que, literalment, “ens caiguen damunt”.
A tot això se suma una realitat difícil d’entendre: paperes a l’entrada del centre en via pública que no s’han buidat mai provocant olors i fem dins del pati del centre; aules que arriben als 40º c amb alumnat d’añta vulnerabilitat sanitària; i un menjador insuficient que obliga a fer torns i que, a més, presenta unes condicions acústiques totalment desaconsellables per a molts perfils sensorials.
Però, probablement, allò més preocupant és la sensació de desemparament. La manca d’acompanyament institucional davant situacions de dol, agressions o dificultats extremes genera una pregunta inevitable: aquestes situacions es tolearien igual en un centre ordinari? O és que, quan parlem d’educació especial, s’espera simplement que acabem normalitzant allò que és indigne?
Per si tot això no fora suficient, el centre continua sense rebre les despeses de funcionament per part de la Conselleria des d’abirl del 2025. Davant aquesta realitat, només queda e3sperar que el nostre Ajuntament siga capaç d’escoltar, d’implicar-se i d’intercedir davant una situació que ja no admet més ilencis ni més ajornament.
“Perquè la qualitat d’una societat no es mesura per com tracta allò que és visible i fàcil, sinó per la dingitat amb què cuida les persones que més suport necessiten. i abandonar l’educació especial és, en el fons, abandonar la part més humana de l’educació pública”.
