- L’exposició es pot veure a la capella del mucbe fins al 19 de maig.
La frase que vaig escriure al costat de la fotografia és “On m’adone que estic prop del meu lloc destral, la meua casa”. Però no és que m’espanti el barri o el túnel de la fotografia, que creuo just abans d’arribar a la meva casa. El motiu de voler arribar a casa per a estar segur és la meva timidesa.
Soc tímid i em molesta creuar-me amb gent, sento que em miren. Per això, segons l’època de l’any, modifico el meu camí a l’institut per a triar el trajecte menys transitat, encara que sigui més llarg. Fins i tot surto abans de casa algunes vegades per a trobar menys gent.
Jo no era així de petit, coneixia i saludava a tothom. I ballava. La meva tia era monitora en una escola de ball i jo anava allí des dels tres anys a ballar break dansi. M’agradava, però ho vaig deixar quan vaig entrar a l’institut perquè ella va deixar de treballar allí. Ara no m’agrada ballar en públic i m’avergonyeix que la gent pensi que faig el ximple. També em costa molt parlar en públic, en l’institut hi ha molta gent que no conec i això em dona inseguretat.
Tanmateix, aquesta sensació no m’ocorre sempre. Quan joc al futbol em sento segur. Surto al camp a jugar i no sento aquesta timidesa, perquè soc jo de veritat, igual que quan soc a la meva casa o amb els meus millors amics.
Ara vaig a l’institut en patí i clar, vaig per la carretera. Però el camí orgànic que vull relatar-te és el que he fet tots aquests anys, a peu.
Trio els carrers més estrets i desertes, això em protegeix. Pas per la ferreteria i després per l’escola de música; travesso les obres, per un lloc o per un altre depenent d’on hagin posat les tanques grogues per a passar. Quan arribo al descampat, que és un pàrquing, deixo el carrer i el travesso. Hi ha èpoques de l’any que quan el creuo encara és de nit, està fosc, però no m’espanta perquè és tranquil. A Benicarló hi ha pocs llocs perillosos. Encara que en el bar que hi ha prop de la meva casa, al costat del túnel, sí que hi ha baralles a vegades. Llavors evito el túnel fent marrada.
Travesso la carretera i segueixo pel camí de terra. No té llum, es veu només la llum al final del camí, però quan arribo aquí normalment ja és de dia. A la dreta trobo el que em semblava un “*minibosque” i em donava molta curiositat. Ara ho han esbrossat i ja no és tan ampli ni tan espès. Després veig, des de lluny, una casa que sembla abandonada. Ja al fons del camí pot veure’s l’institut, però abans em fixo sempre en un lloc on guarden ocells. Al principi creia que eren ruscos d’abelles, però no. Són casetes per a coloms. I hi ha dies que estan soltes, van volant per aquí, això m’agrada.
I ja creuo i arribo a l’institut. Sempre intent arribar puntual, no m’agrada arribar tard. Tampoc m’agrada sortir fins a tarda, tranquil amb els amics. Soc bastant independent i em marco jo mateix els horaris.
Fa quatre anys va venir la meva àvia de Veneçuela. Li vaig ensenyar alguns dels llocs pels quals jo passo i altres llocs del barri on vivim. És rar intentar començar una relació amb la teva àvia quan la coneixes ja amb aquesta edat. Ella s’ha anat integrant, sobretot en llocs on troba gent llatina i segueix en contacte amb els costums del seu país, com el bar de Donya Felinda, on ha fet amigues i és el lloc on se sent bé.
Ara menjaré que tinc un partit aquesta tarda.
