Javier Ayza Redó és nadiu de Vinaròs. Conegut col·loquialment com “El Pícaro”, és el cap del restaurant “Los Pícaros Del Faro”, situat prop de la zona portuària del municipi. Però aquesta entrevista no és per a parlar de gastronomia ni del seu restaurant.
El col·loqui que ara llegireu tracta sobre la primera novel·la escrita per Javier Ayza, “El Frío Que Acecha“, un thriller d’aventures basat en la Rússia d’inicis dels segle XX. Amb Ayza tractarem el naixement de la novel·la, els seu procés creatiu, així com els seus plans de futur.
- Javier, durant molt de temps has estat treballant aquí al restaurant “Los Pícaros del Faro”. Has tingut sempre el picor literari per escriure noveles?
Jo escriure he escrit sempre, el que passa és que mai havia enviat res per a publicar.
Aquest llibre el vaig fer quan tenia més temps, a l’època de la Covid. Aleshores, he de dir que no et dona temps sempre a estar escrivint, perquè escriure, si ho agafes com a tal, te’n lleva molt. Per a mí és un divertiment, ara i sempre.
Escriure bé és complicat, perquè has de repassar, els paràgrafs han de quadrar perfectament, el ritme narratiu ha de ser el que li pertoca… O sigui que necessites temps.
Ara, per exemple, estic escrivint la segona part d’aquest llibre i et puc dir que faig mig folio cada dia, si tinc sort, i quan m’alço el corregeixo, però ja està. I no tinc una idea clara de quan l’acabaré.
- Hi ha hagut alguna vegada que has escrit un paràgraf i en retornar has dit “el canvio perquè no m’agrada”?
“El Frío Que Acecha” tenia al principi, perquè et facis una idea, més de 600 fulles. Ara en té 325.
Per què? Perquè has d’anar llevant palla, perquè la gent tampoc no ho vol saber tot. Volen una novel·la que es pugui distraure, que s’ho passin bé llegint-la, però que no perguen la vida.
- I potser perquè en la segona part del llibre s’expliquen coses que han passat en la primera…
No, perquè l’acció de la segona passa a un altre lloc. Però sí que n’hi ha referències, evidentment. Les dues novel·les estan entrellaçades.
- En la petita biografia que et fan al llibre, comentes que “gran part de la teva vida te l’has passada viatjant per diferents continents i extraient històries per als personatges”. Podem dir que el teu llibre és una mescla de totes les vivències a l’estranger i les que has tingut aquí a Vinaròs?
Jo, més que com a lloc, perquè no he estat mai a Sibèria, creo els personatges d’acord a gent que tu has conegut.
El perfil moltes vegades el confecciones d’acord a una persona que has conegut o en més d’una, fent una amalgama dels seus caràcters.
Però, sobretot, també jo penso que és molt important viatjar. M’he mogut molt per Amèrica i Àfrica i et crea una manera d’entendre la societat molt diferent a si et quedes sols al poble, perquè surts de la teva zona de comfort i aprens més coses.
- T’ajuda a tenir un cosmos més ampli…
Efectivament. Si no hagués viatjat, segurament no m’hauria aventurat a escriure una novel·la sobre Sibèria i Moscú a principis del segle XX.
- El pròleg d’aquest llibre l’ha escrit Alicia Giménez Bartlett, una de les escriptores més importants quant a la novel·la negra. Com va ser treballar amb ella?
Alicia i jo ens coneixem des de fa molts d’anys, però jo sempre he sigut molt reticent a donar el que escrivia a algú. I un dia que estava aquí, no sé per què, va sortir el tema dels inicis del segle XX, i li vaig comentar “pues yo he escrito una novela durante el Covid” i ella em va dir “pues mándamela que la quiero leer”.
Llavors, ella i unes 5,6,7 persones, tots amics meus, entre elles una filòloga anglesa, i Mariló Caballer, que és la correctora de la novel·la, els vaig enviar el llibre, i em van dir “això ho has de publicar”.
I aleshores ella em va animar a enviar-la perquè es publiqués, a més de fer els seus “pinitos”, però no entrava dins de l’editorial que a ella li publiquen, i me la va publicar una altra editora.
Però en Alicia estic molt agraït.
- Giménez Bartlett assegura en el pròleg que en aquesta novel·la, la documentació flueix dins de la història. Com de fàcil va ser unir la documentació dins de la narració?
Va ser una sorpresa, perque aquesta història naix a partir que llegeixo un article en el qual es comenta que n’hi ha un poble a Iacútia, a la Sibèria central, que té el rècord del món d’un lloc amb la temperatura més baixa: menys 67 graus.
I jo vaig pensar, com dimonis es pot viure a menys 67 graus? Aleshores vaig pensar a escriure un relat curt, que passaven allí una sèrie d’assassinats i enviaven un detectiu de fora a solucionar el cas.
A partir d’aquí, vaig pensar en situar-lo a principis del segle XX, perquè a mesura que vaig anar agarrant documentació del que passava a Europa, vaig veure que era l’època en què els zars estaven en decadència, venia després la Revolució Russa, la Primera Guerra Mundial, la zona de Sibèria estava a punt d’explorar, perquè era el moment en què la gent se n’anava a l’Àrtic.
Aleshores em vaig anar omplint d’informació i vaig començar a ampliar la trama, que em sembla bastant complexa.
- La novel·la juga amb dues localitzacions, Iacútia, a la zona de Sibèria, on una bèstia aterroritza als habitants de l’aldea d’Oymyakon i una a Moscú que avança cap a la fi del tzarisme i l’inici de la Revolució Russa. Com aconsegueixes que aquestes dues localitzacions s’entrellacen dins de la història?
Bueno, les dues són a Rússia.
El llibre té quatre parts, dos passen a Moscú, i dos passen a Iacútia, a Sibèria. Són dos casos que, en principi, no tenen res a veure en teoria, no vull fer spòliers, però la veritat és que sí que estan enllaçats.
- Suposo que, dins del procés creatiu, és complicat buscar nexes d’unió entre els dos casos perquè s’uneixen
En aquest tema, faig cas a Eduardo Mendoza. No tinc ni idea de com acaba el llibre, t’ho juro. Però ni en aquell ni en aquest.
Ara que estic escrivint ara la segona part, porto només 50 fulles, i ja està. Més o menys, ja sé per on va, i quan arribe a la 100, segurament ja sé com haurà acabat.
Però m’agrada fer-ho així, perquè, si et marques un objectiu, vas directe cap allà. Així, la mateixa inquietud que tu tens durant el procés d’escriure, la té el lector quan llegeix.
- Has de buscar un camí que et porte d’un lloc a un altre, i potser trobes alguna cosa que t’ajuda a unir els personatges…
Per exemple, en “El Frío Que Acecha” hi va haver ahir la guerra russo-japonesa, revolucions del proletariat, que van matar 200.000 d’una tirada…
Hi ha molts esdeveniments que apareixen durant la història i li donen sentit a la trama.
- Parlem sobre el títol de la novel·la: “El Frío Que Acecha”. Aquest títol és una al·legoria a la situació històrica que s’apropava amb la Revolució Russa o té a veure amb la pròpia idiosincràsia de la novel·la?
Nosaltres som mediterranis, perquè no podem arribar a entendre com és viure a una temperatura tan baixa.
A mi em fascinava que n’hi hagués gent que pugues viure en aquestes temperatures, i que puguen fer una vida no normal, a la part de Sibèria, que és com un món prehistòric. Allí hi ha animals que funcionen al revés de tot el món, hi ha estructures granítiques que són totalment diferents…
Doncs “El Frío Que Acecha”, com tú bé has comentat, és una al·legoria del que passa a Iacútia, perquè hi ha un perill amagat, al poble de Iacútia que està matant gent, i també hi ha un perill amagat a Moscú en forma d’una conspiració.
- Un perill amagat que es pot veure en la portada del llibre, on una persona sola davant d’un param ple de neu i al fons, un monstre que es troba prop d’ell. Aquest monstre és una metàfora del canvi de règim que hi haurà a Rússia o del monstre que aterroritza als habitants d’Oymyakon?
Efectivament. El que passa és que a mi m’agrada molt mesclar la part espiritual de les creences d’aquest tipus de gent, perque per exemple ells creuen en els xamans, en els esperits de la llar, en els del bosc, en els yetis, en totes aquestes coses…
Allí és “el pan nuestro de cada dia”, formem part de la seva vida. I, llavors, l’al·legoria és que aquests, que n’hi ha esperits bons i n’hi ha de roïns, que formen part de la trama i, a més en el llibre intervenen, sobre tot a la part a Iacútia.
- Podem dir que hi ha un apartament de documentació sobre els fets sobrenaturals
Per a ells és cultura, perquè jo no m’invento el Xemnit Xevolec, que és l’animal que diuen que existeix com l’esperit de la muntanya, que té forma d’un mono enorme, i que després, a l’Himalaya, el van transformar en el yeti.
Tot això està documentat.
- I en cap moment et van sorgir les ganes d’anar allà a Yakutia a fer documentació sobre el terreny?
No, perquè jo m’imagino el que és l’estepa siberiana, pelada amb boscos, però no és la que jo vull mostrar.
Jo la veig com un món fantàstic, on jo descric l’acció. Vull que el lector, a través de les meves descripcions, faci un viatge a la zona.
- La prosa d’aquest llibre és clara, concisa i amb una gran quantitat de terminologia militar. Com de difícil va ser introduir la terminologia militar dins de la prosa de l’obra?
No va ser molt complicat, perquè alguns dels protagonistes són militars i de la policia secreta.
- Javier, aquesta obra l’has presentat aquest any 2026, i vas firmar exemplars dins de la passada Fira del Llibre. Com valores que la gent vingui i et demani la firma del llibre?
El llibre va arribar físicament el dia abans, el xic de la llibreria em va trucar dos dies abans, i em va dir, que si volia podia anar a firmar a l’stand.
Ha sigut tot molt precipitat, perquè han adquirit el llibre bàsicament gent que em coneix.
De fet, el llibre es presenta a les sis i mitja, al Saló d’Actes de la Biblioteca, el 15 de maig. Però clar, eren les dates significatives i vam dir, “doncs aprofitem”.
- Penses anar a alguna altra Fira del Llibre a firmar exemplars?
L’editor em va dir que pugés a Sant Jordi, a Barcelona, però jo ho vaig veure massa precipitat.
És un llibre que encara no es coneix, encara no s’ha presentat… Tu ets un autor novel, tampoc no et coneix ningú…
A veure, la publicació d’aquesta obra a mi m’encanta, perquè a tothom li agrada, que la gent valori que tens un llibre per publicar està molt bé.
Però no és el meu objectiu viure dels llibres que vendré.
- És més un divertiment, no?
Tant de bo es convertís en un llibre que puga vendre milers i milers d’exemplars, que s’ho mereix…
Però no em treu la son.
- Potser amb el boca a boca per aquí pel poble pot servir per donar-li vendes al llibre.
Jo sí que sé més o menys el que hi ha escrit i com ho hi ha escrit, perquè he llegit molt a la meva vida.
M’encantaria escriure millor, però quan et valora gent que sí que tenen un estatus dins de la literatura, com Alicia, però també hi ha gent que són lectors professionals, editorials, gent que són correctors…
Quan aquesta gent et valora, et donen com una seguretat. Ara espero que la gent que ho pugui llegir pensi igual.
- Durant el procés creatiu, has vist algunes de les obres o dels autors que tu has llegit, plasmades dins del llibre o reflectits en la teva manera d’escriure?
És un llibre històric, però la forma d’escriure-lo és com, Stevenson amb “La Isla Del Tesoro” o “El Señor De Los Anillos”, aquest tipus de llibres que relaten una aventura i la van comptant.
No entra en grans profunditats dels personatges, encara que sí que els analitza bé, i jo penso que se fa un perfil correcte de tots, un perfil que a l’autor s’encarinya i els detesta…
Però no ho sabria identificar en ningú, és molt particular.
- Ha sigut més fàcil per a tu fer un personatge que a la gent li agradi o un personatge que la gent detesti?
Suposo que tots els escriptors, o tota la gent que escriu, no ho fan solament perquè li agradi a la gent. Per exemple, jo escric perquè m’agradi a mi. I és un procés, a més, fascinant.
Tu t’hi fiques i dius, a veure, què li faig, perquè això que ha fet no està bé, no? I de sobte, estàs dormint, et despertes per la nit i dius “me’l carrego” o “vull que doni pena”, perquè a mi també em fa pena el que li estan fent.
No penses que això pugui repercutir després en el públic. Evidentment, si tu ho fas bé i a tu t’afecta, el públic també l’afectarà.
- M’has comentat que estàs ja escrivint la segona part, però està basat en una altra localització historica, i són uns altres fets. Ens pots donar algun petit spoiler?
Tinc escrites 50 fulles, no molt més, però sí que et puc dir que comença on acaba aquesta. Llavors, un dels personatges d’esta desapareix, i el venen a rescatar.
Aleshores entra dins d’una trama també internacional.
- Valores canviar d’estil literari buscant llibres de comèdia, o penses seguir amb la novel·la històrica?
Tinc una altra idea després, que és escriure un llibre coral sobre coses que passen aquí a Vinaròs.
- Arribem a la part final. Primer de tot, què li diries a tota la gent que ha comprat el teu llibre i l’estan llegint en aquest moment?
Jo diria que s’ho passaran molt bé. Si el van llegint, a mesura que s’aniran endinsant en la trama, veuran que té acció, misteri, assassinats té una trama molt ben construïda.
- I a tota la gent que ha participat en aquest procés creatiu?
A tots els que han col·laborat, de la forma que sigui, com Alicia, Mariló Caballer, Ramón Carrera, que s’ha preocupat de tocar a tot el món, de dir-los “Este llibre, te lo mando a leerlo”.
A tots ells, sols els puc donar les gràcies eternes.
- Finalment, què li diries al Javier Ayza que es troba estudiant els arxius de la URSS per escriure “El Frío Que Acecha”?
Sincerament, em diria que el món està tan complicat que, de vegades, s’ha de buscar refugis en si mateix, perquè a fora no els trobes. Llavors, qualsevol persona s’ha de buscar a vegades on trobar-se a si mateix, i la seva essència.
A mi m’agrada escriure, i he escrit, com hi haurà qui li agradarà pintar, i quan et donen temps obligat, com a la pandèmia que et van tancar a casa, encara més. Però aquella va ser una època molt trista, perquè jo penso que la gent a partir d’aquell moment ha canviat.
Han vist el final del recorregut que pot arribar, i el caràcter de la gent ha canviat. Estan tots com espantats.
- Ens hem tornat més freds.
Sí, perquè ens hem adonat que no som intocables, ni tenim el confort de vida assegurat.
Hem vist que ens poden fer mal en qualsevol moment.
