José Luis Pascual és natural d’Albaida, a la província de València. Va cursar estudis de Magisteri i és llicenciat en Pedagogia. És autor de la tesi “Un burgués liberal, Wenceslao Ayguals de Izco y las instituciones públicas de Vinaròs hasta 1880“, presentada al setembre de 1977. Al 2011 es va presentar el seu llibre “Vicente Valls y Anglés – El legado de un Maestro”. És president de l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs” des de l’any 2005 fins l’actualitat. En aquesta primera part de l’entrevista parlem sobre els inicis d’Amics de Vinaròs, dels seus projectes, de l’educació, la passió i el idioma en el qual s’ha d’explicar la història.
- La primera pregunta és obligada. Com va nàixer l’Associació Amics de Vinaròs?
Això va nàixer de la següent manera. Nosaltres érem un grupet de gent que estudiàvem fora per tot el món, que és una tragèdia que té qualsevol poble, que la gent se li hagi d’anar per a desenvolupar-se o per a poder estudiar hagin de marxar a Barcelona, a València o a Madrid.
Èrem una colleta de gent que havíem estudiat alguns a Barcelona, altres a València i altres a Castelló, estàvem per la trentena d’anys al nostre poble. I encara que tots no èrem d’història, a tots ens agradava la història del nostre poble. Aleshores vam dir, per què no fem un grupet i ens ajuntem per parlar de la història de Vinaròs? En aquell moment n’èrem 5, Juanito Bover, Jordi Romeu, Joaquinet Simó, Ramón Redó i jo.
Vam començar a pensar què fer. Vam copiar els estatus de Lo Rat Penat i vam buscar una persona que ens solucionés el tema legal, perquè era necessari estar reconeguts. Aleshores vam decidir que el sogre de Jordi Romeu, Valls, que era el pare de Maria Teresa la de la farmàcia. A ell li va interessar i aleshores el vam convertir en president, més que res perquè ens negociés els papers i efectivament ens va constituir com a societat l’any 1976. El que ens va aglutinar va ser la història de Vinaròs.
La història de Vinaròs de Borràs Jarque havia desaparegut. Quedaven alguns exemplars, alguns en tenien, però en quedaven pocs. El nostre primer objectiu era la història de Vinaròs. Reproduir i reeditar la història d’aquest poble. Aquest va ser l’engranatge que ens va unir, i a partir d’aquí vam editar el primer llibre, que va ser la història de Vinaròs, que la vam publicar l’any 1979.
Els fundadors ens van ser 5, però al cap de dues setmanes ja n’èrem 15. I aquests 15 vam perdurar com a mínim 10 anys en una situació que ens reuniem al carrer Santa Rita, al que ara és el quartet on estan els Nanos i Gegants, lloc que ens va cedir Luis Franco, el primer alcalde del poble que ens va cedir un lloc perquè ens reuníssim. I allí ens reuníem tots els dissabtes i fèiem la tertúlia. Estaven els Albiols, Sebastián Albiol Vidal, l’advocat, el seu germà Javier, l’arquitecte, que ens va fer el disseny. Estava Arturo Oliver… Vam estar 10 anys allí fins que un alcalde ens va tirar d’allí, Javier Balada.
Ens va fotre una tragèdia, però va ser la sort de la nostra associació. Ens vam haver d’espavilar, ens vam buscar uns locals llogats al carrer Sant Ramón i fins l’any passat. Eren dues cases del carrer Sant Ramón, que les teníem llogades, però van detectar aluminosi i vam anar de marxar.
L’Ajuntament ens va cedir això. Hem fet moltes remodelacions i al final hem creat una associació on pot entrar la gent. La gent pot entrar i ens pot visitar.
- Suposo que les primeres reunions de l’Associació devien ser per una part molt il·lusionants per contar la història de Vinaròs però sempre amb l’escoll de com fer que la gent s’interessi per aquesta història?
La il·lusió sempre està, però fer que la gent s’interessi per la història del poble és la gran complicació. Però et soc absolutament sincer, era tanta la satisfacció que teníem de poder fer coses fora de la nostra feina i fora de la nostra vida que teníem. Era la il·lusió que ens feia i la il·lusió que ens fa, perquè ara els darrers dissabtes de cada mes es reuneix la Junta. La Junta és molt polifacètica, hi ha una oficial que figura en els estatuts i una no oficial, però que és exactament igual que l’oficial, tot el món té dret a vot.
Tot el que fa un projecte forma part de la Junta. Projectes aquí ara mateix n’hi ha 50. Mentre hi haguen projectes estarem salvats.
El problema és com involucres a la gent. Com els involucres en això si estan més interessats en altres coses? No tots, òbviament. Hi ha gent amb menys edat que tu que viuen aquestes coses, que les treballen… Aleshores, la nostra il·lusió és no només la gent jove, sinó conscienciar a la gent jove.
- A la gent de la meva generació i generacions anteriors
Mira, jo no sé si és bo o roí perquè no tinc capacitat i l’edat m’ha ensenyat que quan menys jutgem millor. Que jutgen els altres, jo no. Però el problema greu és que perdem la identitat, perquè ens despersonalitzen. Si tu et mires les estadístiques de Vinaròs, el 20% de la població és estrangera, però gent que hagi nascut a Vinaròs poca. Hi ha un escriptor que diu que “un naix en el lloc en el qual es veu per si mateixa per primera vegada. El lloc on aconsegueix la seva primera identitat”.
Em refereixo no a la gent d’Andalusia que ve. Em refereixo a la gent que no s’identifica en el nostre sistema de vida, pel que sigui, ja perquè encara se senten andalusos o d’altres zones. Quan nosaltres èrem més menuts teníem les portes del carrer obertes, però no perquè hi hagi més robatoris. Ara veus una persona tirada al carrer i tu et canvies de vorera.
- No intentes ajudar-la i veure el que passa
En la nostra època era diferent.
L’objectiu principal nostre és estudiar la història de Vinaròs. El segon és difondre-la i el tercer és protegir-la. Si ve un jove, encantat. Si ve un senyor gran, que en venen dos per cada jove que ve, nosaltres també.
A nosaltres al final el que ens importa és protegir la nostra identitat, però això no vol dir exclour cap ni deixar-ne de banda cap. Jo accepto la identitat de tothom, però que accepten la meva també. Que me l’accepten i que me la respecten.
- Fins fa un moment em comentava el tema de la identitat. Què creu que és més fàcil, intentar fer que la gent que no sent aquesta identitat com a seva perquè la vulguin fer seva o potenciar-la en les persones que ja la senten com a seva?
Una cosa no lleva l’altra. Però per a mi és prioritari ensenyar al que no sap. Jo destinaria molt d’esforç aconseguir que la gent que no s’integra, s’integrés més. Jo no vull que ningú canviï la seva manera. Molts no s’integren perquè nosaltres de manera inconscient l’excloem. D’alguna manera som refractaris a tot el que no és nostre i més d’un cop hauríem de posar més de la nostra part.
Tots hauríem de fer un poc més perquè la nostra identitat fos coneguda. La nostra identitat és molt bonica i és molt agradable. I es demostra perquè la persona que s’integra, s’integra “a tope”. Quan un ve de fora i comença a ser vinarossenc, és més vinarossenc que ningú. Som cordials, som alegres, jo crec que som solidaris, dins d’un límit. Som una mescla entre valencians, andalusos i aragonesos. Mediterranis purs.
Hem sigut civilitzats per tants pobles. La gent de la costa ha sigut gent que ha tingut moltes cultures. La gent de l’interior és més conservadora, més tradicional, més tancada perquè han estat fecunditzats per menys gents. Aquí han vingut mares de molts països, pares de molts continents i ens hem fet una zona oberta. Som iguals com els italians del Mediterrani.
- Potser perquè el Mediterrani sempre ha sigut un port d’arribada, un mar de benvinguda de gent d’Itàlia, d’Àfrica, de Grècia…
D’etruscs, de fenicis, de sirians, de palestins… Hem sigut sempre un port d’arribada.
- Quins són els convenis principals que té l’associació?
Nosaltres tenim un conveni amb el Ministeri de l’Interior que rebem persones que tenen condemnes com per exemple de circulació. En aquestes condemnes hi ha un espai per a treballs a la comunitat i venen a ajudar-nos en el que fem, com per exemple la digitalització de molts dels escrits que tenim aquí.
També tenim convenis en Universitats, un amb una de La Rioja i un altre amb la Jaume I per a poder fer pràctiques de doctorat aquí. I ara mateix jo estic pensant a fer un voluntariat per a joves i per a persones velles, per a jubilats o per a joves durant l’estiu on puguin conèixer la història del seu poble i puguin tocar els documents per a digitalitzar-los, per a catalogar-los. Perquè tu puguis viure i tocar la història del teu poble.
- Quins són els grans projectes que té l’Associació Amics de Vinaròs?
Nosaltres tenim una gran quantitat de documents digitalitzats. La Vinapèdia és el projecte més important que s’ha fet. Hi ha 5.000 entrades i 3.500 fotografies. Això cal fer-ho. Tu busques qualsevol cosa a la Vinapèdia i la trobes, més o menys actualitzada, però està. Qualsevol personatge. Tot això s’ha de mantenir i s’ha de retroalimentar.
Cal haver-hi gent que sigui partícip. La gent ha de conèixer la història, però la història no és la de Borràs Jarque, és la de cada dia. És la d’avui i la d’ahir. És la de passarel·la que volen fer i la de Nanos i Gegants.
Nosaltres fem dues publicacions. Una quadrimestral i una bimestral. I cada mes fem una exposició. Tot això ho reben els nostres socis, les institucions, les universitats. Aquesta és la nostra manera de retornar-li al poble les coses que el nostre poble ens està donant.
- Creus que se li dona massa importància a la història dels grans conqueridors o figures polítiques importants i no se li donen grans titulars, per exemple, als campessins i les ferramentes que utilitzaven en certs moments històrics?
És una cosa que no havia pensat i tens tota la raó del món. D’encà que anem a l’escola ens presenten dins del món de la història als grans personatges. No es donava importància a l’escombraire, al panader…
La base de tot està en l’ensenyament. Tal com ens han format, així sortim. S’ha polaritzat tota la història en els grans personatges i que a nosaltres no ens afecten en res. A mi que m’importa el que va fer el general Jovellar. Per altra banda, el “tio Quim” sí que té importància perquè potser va aconseguir que les patates de Vinaròs es venguin a Toulouse.
En la història jo crec que és molt important primer no abandonar-la, perquè qui no sap història no sap la seva vida. Que ensenyin als xiquets certes coses i no els ensenyen qui és el Cid Campeador em sembla una aberració. Jo crec que la naturalesa fa el seu camí, però si el coneixement no es cultiva, no se’l sabran mai.
- Per què creu que la història no és atractiva per a les noves formes d’ensenyar?
No la fan atractiva. Les matemàtiques són atractives? No, però si trobes un professor que la fa atractiva, aleshores no aconseguiràs que aprengui bé. Per exemple, amb la història que a nosaltres ens ensenyaven el que en castellà es deia “Los Reyes Godos” i encara ens els sabíem.
Però mira, et vaig a ensenyar una cosa. (S’alça i ensenya un paper) Aquesta xica es diu Verònica Tamara Sczyminkovich, és de l’Argentina i es va trobar en un personatge de Vinaròs. Es va trobar amb una pintora que es deia Raquel Forner que va estar a Vinaròs i es va fer molt famosa a l’Argentina. I està fent una llicenciatura sobre ella.
Qui li la posada a aquesta xica la història? Qui t’ha portat a fer això? La formació que li han donat. La història pot ser avorrida si els tens avorrits. Però ni la història, ni la literatura, ni les matemàtiques que per a mi eren avorridíssimes, són avorrides. Bàsicament perquè no vaig trobar a eixa persona que em donés eixa passió per les matemàtiques.
Una cosa és l’ESO i l’altra és el Batxillerat. La base de tot és la formació. Per què nosaltres tirem les burilles enterra i som uns bruts? Perquè no ens han ensenyat a fer-ho. A nosaltres ens falta formació en tots els terrenys. I si som asocials, ho som perquè l’educació que tenim ens porta a això. Com s’arregla? Doncs amb més i millor educació.
De mestres sempre hi haurà de bons i de roïns, com de metges. Però que no ens falten. Perquè si no ho tenim, tenim un problema com a societat.
- I ara que veus que està tot a un clic, veus que el professor no ho viu i al final això et crea una sensació d’abatiment. Abatiment perquè dius jo això ho puc mirar a Internet i aprendre-ho. Al final tot és passió en aquesta vida. Hi ha professors que ensenyen les coses d’una manera diferent. Si el professor no et dona les ferramentes, al final no et donarà la il·lusió per fer les coses, sigui Matemàtiques, Història o Educació Física…
A Educació Física fins i tot et fan fer 3 voltes al pati i ja està. O mirar una pel·lícula i dir que és pont. Hi ha professors que no tenen els instruments o la metodologia, però al final utilitzen altres ferramentes i sobretot, li posen passió.
Si tu estàs a l’ensenyança o a la medicina per a cobrar, estàs fent mal a la gent. No vol dir que no hagis de cobrar. Per exemple, si tu eres concejal i sols estàs per a cobrar, tens un problema. Que no vol dir que no hagis de cobrar, òbviament. El que vol dir és que si només has anat a l’Ajuntament per a cobrar, millor que t’haguessis quedat a casa.
Al final tot és la passió. Si no tens passió per fer alguna cosa pel teu pacient, pel teu poble o pel teu deixeble, crees una frustració en eixa persona. Hi ha una diferència a si el metge et rep amb cordialitat, en afabilitat i amb dues bromes que amb el que et mira amb males cares. Surts més sa fins i tot. Igual en el mestre.
La vida és passió. Nosaltres si no tinguéssim passió pel nostre poble, què faríem aquí? Convertiríem les coses en absurdes i en estèrils.
- Moltes vegades aquesta passió ve amb ferramentes d’ensenyament. Poses un alumne amb un iPad davant i es quedarà absort. Si li ensenyes a usar l’iPad, tot anirà molt millor.
El que té les ferramentes no hauria de fallar.
- Ara que parlem de ferramentes d’educació, parlem de l’idioma. La història de Vinaròs, en quin idioma s’hauria d’explicar?
Per descomptat nosaltres som valencians. El 90% de les nostres coses són en valencià. Però valencià no vol dir que tu em parles en castellà i jo et parle en valencià. Jo crec que res forçós va bé. Nosaltres hem d’afavorir e impulsar el valencià, però no imposar-lo per damunt d’altra llengua.
Hi ha gent que és vinarossenca o del terreny i fa publicacions en valencià, però també hi ha gent que és del terreny i escriu en castellà. A les revistes que publiquem, tenim articles en castellà i en valencià. No podem refusar als castellans, però sense oblidar que som valencians. El nostre idioma és el valencià.
Nosaltres parlarem en valencià, els meus fills parlaran valencià i els seus fills parlaran valencià. Si l’imposem, la gent no voldrà aprendre’l, però si el fem apetitós per a tothom, és possible que el vulguin fer seu.
- I l’anglès?
És l’idioma del present. A mi m’agradaria que els meus nets aprenguessin anglès, perquè al final t’hauràs de guanyar la vida. Si tu parles valencià, potser te la guanyes aquí i a Catalunya. Però potser a Catalunya et diuen “normalitzi”. Jo soc molt pudent i cada cop que et faràs més gran, ja veuràs com tu també et faràs més pudent.
A l’Auditori Wenceslao Ayguals d’Izco, a la paret baixant pel carrer Sant Tomàs, hi ha una peça de ceràmica que va posar un Regidor de Cultura. Són molt bonics, però posa “Venceslau Ayguals dIzco“. No es va molestar a venir a aquest arxiu on hi ha més de 300 firmes d’aquest home, que va ser alcalde de Vinaròs entre el 41 i el 43 i hi ha molta documentació on posa “Wenceslao Aiguals de Izco“, amb W, amb “ao” i amb “Aiguals” amb I llatina. I em va fer aquesta aberració lingüística e històrica.
Tot això és el que fa mal. Les imposicions. Els materials no es poden forçar. Aquesta escultura (l’agafa) que la donem a la nit de la Cultura, que és una nit que celebrem el darrer divendres de novembre a l’Hotel Roca. Donem el premi Borràs Jarque en el qual tothom es vol presentar.
- Em pots contar una mica més sobre aquest premi?
Clar. La xica que hem comentat abans de la tesi que feia de la pintora Raquel Forner és perquè es vol presentar a aquest premi. Enguany hi ha 3 projectes que són molt interessants. Fa 2 anys va guanyar un llibre que sortirà la setmana vinent. Wenceslao Ayguals de Izco tenia una germana a la qual li van matar l’home a l’atac d’Alcanar. Va tenir un fill post-mortem que va ser Juan Ballester, un escenògraf molt important a Barcelona.
Les òperes més rellevants de Barcelona, ell feia l’escenografia. La història d’ell s’ha escrit ara fa poc i ha guanyat el premi Borràs Jarque. Nosaltres entreguem aquest premi.
També entreguem el premi Puig Roda, que és de pintura. Nosaltres tenim uns 40 quadres de gent de tot el món. Fem el Calendari de les Dones, que hi ha 12 dones de Vinaròs que simbolitzen a la dona vinarossenca. Sigui pel que sigui, una perquè és llauradora, una perquè és mestra, una perquè és peixatera… Així com fem un homenatge als homes, també a les dones.
Aquestes són algunes de les activitats que fem. És molt crucial mirar la nostra web, perquè la tenim molt actualitzada i trobaràs tot el que tenim i fem. Estem preparant una enquesta amb un sociòleg per veure com millorar la Vinapèdia per exemple.
- Suposo que hi haurà molts de visitants a la web
Nosaltres tenim entrades de 30 països diferents. Per exemple, la setmana del 7 d’agost al 13 d’agost, Israel ha sigut el país on més gent ha entrat fins a Hondures. 11 països diferents. Hem tingut 934 visites, que no està malament per ser una setmana d’agost. Al setembre i a l’octubre, quan entreguem el premi Puig Roda, hi ha gent de tot el món i moltes més visites. Tenim 1.000 I pico visites cada setmana.
Dia a dia són 152 visites en alguns casos. La web és antiga, ja ho sé, però és la que tenim. És funcional i cada dia s’actualitza. Tenim un jubilat, que es diu Fernando Romillo, i és la seva passió. És fer vídeos i enviar del Vinaròs antic, del nou… I actualitzant la web. Entres a la web i veus la primera pàgina. Veus “Actualitat” i veus que qualsevol moviment que hi ha a la web està actualitzada.
Amb la gent de casa tenim problemes. La gent de cas és gent gran i no utilitza tant aquests mitjos. Els nostres visitants a Facebook, a Twitter i a tots els mitjans de comunicació són molt més nombrosos que a la web.
- Clar, perquè la gent gran està més arrelada a les xarxes socials que a Internet
A Facebook nosaltres tenim 3.400 seguidors. Socis en som 350. Que multiplicat per 3 són més de 900, perquè nosaltres cada soci és una família. Nosaltres quan sortim d’excursió som la família. És la família la que paga el preu de soci.
Nosaltres som una associació que en la teoria i en la pràctica ens suportem nosaltres. Jo quan anem al sopar em pago el meu sopar. Aquí no hi ha un telèfon de l’Associació, però aquí cadascú es paga el Sopar de la Cultura, per exemple. Si fem una excursió, es paga l’excursió. I la quota és de 20 euros cada 6 mesos. I si ens tornés 3 rebuts, et donem de baixa.
Si avui en som 315 o 317 som gent que paga les seves quotes. Fa molt de temps que estem molt equilibrats. Va haver-hi aquella època que estàvem al convent de San Francesc que n’érem 15 o 20, vam passar al carrer Sant Ramón i vam arribar als 300. I entre els 300-350 ens hem quedat. I som 350 famílies.
Òbviament, també tenim subvencions. Tenim una empleada que fa les funcions de secretaria cada dia pel matí menys els dissabtes que fa per la tarda. I evidentment, cobra el seu sou. I les publicacions també costen diners, de l’ordre dels 10.000 euros. Si no tinguéssim subvencions, amb les publicacions i el sou de la tècnica superior estaríem perduts.
La Diputació ens subvenciona el premi Puig Roda, perquè al guanyador li donem 3.000 euros. L’estàtua costa 800 euros. Però ens quedem amb el quadre, i un dia, que això està als estatuts de l’associació, el dia que hi hagi un museu com Déu mana, tot anirà al Museu. El que tenim aquí guardat és per al poble. Si ens dissolguéssim avui, tot aniria a l’Ajuntament.
- I amb l’Ajuntament?
Consta en acords de Junta i en estatuts. Aquest mural ha d’anar a l’Ajuntament, per exemple. Un Ajuntament que ens dona 300 euros per cada publicació que fem, que a nosaltres ens en costa 1.000. Els diaris són la nostra salvació. Si no estigués Pablo Antinea no sé què faríem. Els diners no són per a fer una cartilla d’estalvi. Els ingressos que fem ens els gastem en l’associació i el poble. No hem de fer remanents i no podem endeutar-nos.
Tenim un patrimoni espectacular, no li devem res a ningú, si podem fer una cosa, la fem, i si no la podem fer, doncs no la fem. Podem tirar-ho endavant tot.
- Amb esforç i amb treball es pot fer tot.
Fem miracles, eh. Aquest trasllat, per exemple, va ser un miracle. Vam emprar una persona. Quan vam fer el trasllat, ens demanaven 18.000 euros. Aleshores vam dir, ens ho fem nosaltres. Vam contractar a un que va venir aquí fent serveis a la comunitat, com va fer el que va digitalitzant tot. El Vinaròs que està digitalitzant l’hem fet nosaltres. Vam fer un conveni amb la Jaume I i el vam digitalitzar.
Per cada cosa que fem, tenim una ajuda, si la podem fer bé, si no la podem fer, doncs no la fem.
(La segona part de l’entrevista es publicarà demà a les 12:00 del matí)
