José Ramon Renovell és nadiu d’Alboraig, a l’interior de la província de València. Ha cursat estudis de Percussió, Piano, Armonia i Composició i Director d’Orquestra en conservatoris de València, Madrid, Barcelona i Alacant. A més, ha realitzat cursos de Direcció d’Orquestra a l’Academia Musicale Chigiana de Siena. Des de l’any 1982 fins a l’actualitat ha sigut el director de la Banda de la Societat Musical “La Alianza” de Vinaròs. Avui parlem amb ell sobre els seus inicis, els canvis en la manera de treballar dins de “La Alianza” i de la seva darrera etapa com a director.
- Com va arribar José Ramon Renovell a dirigir la Societat Musical La Alianza?
El fet d’estar jo aquí dirigint per primer cop a la Societat Musical La Alianza va ser perquè es va jubilar el director anterior, i un germà del director, que també era music, estava a València, perquè tant el director anterior a mí com ell eren d’aquesta ciutat. I coneixien al meu mestre, ja que els dos teníem un mestre en comú.
Aleshores li van dir al meu mestre, “mira, es jubila el meu germà i busquen un director per a la banda de Vinaròs. Vostè coneix alguna persona que estigui interessada? Alguna persona jove que vulgui dirigir a la banda?” I ell va contestar que sí, que sí tenia una persona interessada en dirigir a la banda de Vinaròs, i aquest era jo.
A través del meu mestre, l’Ajuntament de Vinaròs es va posar en contacte amb el meu mestre, ens vam reunir a València l’Ajuntament i nosaltres i vam acordar que sí que m’interessava. I a partir de l’estiu, del juliol de l’any 1982 ja em vaig incorporar als assajos, que eren a la part de dalt del edifici de Les Camaraes, i el dia 14 d’agost vaig fer el primer concert a La Mera.
El dia del meu debut és el 14 d’agost de 1982.
- Suposo que eixe dia els nervis devien d’estar a flor de pell…
A flor de pell, interns, externs i de tot tipus. Tu pensa que jo tenia 22 anys. Havia fet ja coses en el món de la direcció, però evidentment, davant d’una banda en la que tu ja eres el responsable doncs no. I sí, estava molt nerviós. Portava les obres molt preparades, però fins i tot, la primera vegada sempre tens errors i els nervis et traicionen.
Les obres, torno a repetir, les tenia molt preparades, i recordo que va ser un concert que va estar molt bé. Jo recordo aquell concert com que va sortir molt bé, vam sortir airosos que es diu. A la gent li va agradar, la banda va sonar bé, perquè esclar, vam fer molts d’assajos previs i havíem posat èmfasi en coses que havien de sortir i al final ens va sortir bé.
- Durant els primers anys, vas seguir el model de treball que empraven els anteriors directors o vas establir canvis?
Va haver-hi un seguiment del model de treball durant poc de temps. Durant un any o alguna cosa així, perquè antigament els directors de les bandes es dedicaven a ensenyar a tot tipus d’instruments. Hi havia un director i ell s’encarregava d’ensenyar als clarinets, a les flautes, als trombons, a la percussió, etc…
Quan jo vaig venir vaig veure que era un sistema antic, un sistema que no funcionava, un sistema que s’havia de modernitzar. I a partir del segon any ja vam anar introduint professors especialistes, primer en fusta, de clarinet, i després de metall. I seguidament, vam passar de tenir un professor genèric de fusta, de clarinet en aquest cas, va passar-ne a haver-hi un de fagot, un d’oboe… I de metall igual, hi va començar a haver-hi un de trompeta, un de trompa, un de tuba… Ens va ajudar a especialitzar-nos. I amb la percussió també.
Poc a poc es va anar gestant el que és l’escola actual. Però a partir d’anar introduint aquests professors en les seves especialitats.
- El procés de trobar aquests professors va ser fàcil o va tenir alguna complicació?
En un principi vam tirar mà de la gent més o menys veterana que sabien com funcionava el tema de cada instrument, quasi dels mateixos músics de la banda. Però poc a poc em vaig adonar que havia d’haver-hi professors especialitzats, en carrera i en estudis, i ja vam començar a buscar.
Sobretot a Castelló, perquè més lluny no hi havien. Vam buscar a Castelló, a Benicàssim, a la Banda Municipal… Evidentment, en aquella època cobriem totes les places de professors de l’Escola de Música. La Banda Municipal és una banda professional, que exigien titulació amb gent formada.
Però avui en dia ja no. Avui en dia, el 90% dels professors que cobreixen tant les places d’aquí com les de l’escola de Benicarló, la de Càlig, en definitiva, les escoles d’aquí, són professors preparats en les nostres entitats.
- És com si fos una cantera de professors…
Exactament. Han crescut aquí, han anat als conservatoris a estudiar, han fet la seva carrera i ara estan treballant per aquí per la comarca, o al conservatori de Tortosa o al de Benicarló, o a les diferents escoles… Vull dir, som autosuficients en el tema del professorat.
- Va haver-hi algun moment en el que entre la pròpia direcció de la banda i el professorat hi hagués tensió? De comentar-li que necessitaves que un alumne practiqués una peça en concret?
No com a tal. El que sí ha passat és que jo, com a director, si veia que hi havia un concert pròxim i en les peces que s’havien de tocar hi havia una part, per exemple de clarinet o de saxòfon, que era una música dificultosa i als assajos costava, sempre li dies al professor que a més de la classe li ajudés amb el passatge en qüestió perquè li costa a l’alumne.
La Alianza, al tenir una banda i una orquestra, podem dir que tots treballem per un mateix fi. Els professors no són aliens a l’entitat. Hi ha i sempre hi haurà una bona entesa entre el que és la banda, l’orquestra i els professors.
- No són parts separades d’un cos, sinó totes s’uneixen per a formar un tot
Exactament. Correcte.
- Durant tot aquest termini en el que tu has sigut director de la banda (des de la dècada dels 80 fins ara), hi ha hagut algun canvi diferencial a la banda? Com per exemple, buscar horaris diferents perquè puguin fer els assajos grups diferents o fer parcials i després juntar a tots els músics?
Sí. Perquè veigues el canvi més important a nivell d’assajos, quan jo vaig començar, es feien dimarts i dijous. Els caps de setmana no. Però què va passar? Al cap d’un parell d’anys, molta gent jove marxava a estudiar fora. Clar, ells venien els caps de setmana i en un principi no hi havia assajos.
Ho vam plantejar i vam arribar a la conclusió que això no podia ser. Perdíem músics, fins i tot alguns que estaven estudiant música fora. Aleshores vam decidir fer-ho dimarts i divendres. Així els que venien el divendres per la vesprada ja es podien incorporar per la nit. Si l’assaig era a les 8 o a les 9 ja estaven aquí. D’aquesta manera, el contacte amb la banda no el perdien. Aquest va ser un canvi molt fort, perquè molts estaven acostumbrats els divendres a anar-se’n al cinema o a fer altres coses, però hi ha que acostumbrar-se als canvis.
En quant als assajos parcials, sí que els hem implementat per a obres que podien resultar més dificultoses. Per exemple, amb la fusta o amb els metalls. Inclús alguns divendres feiem de 21 a 22:30, un grup, fusta per exemple, i de 22:30 a 24 un altre grup. I la setmana següent al revés. Aleshores treballaves amb els dos grups i treies un rendiment gran.
- A l’hora de poder dirigir a la banda, que són tot instruments diferents (fusta, metall, percussió…), és difícil trobar un equilibri a l’hora de dirigir tot aquest ensemble?
Sí, per això estan els assajos. Si tu tens una melodia que estan les trompetes i la resta del metall està tocant molt fort, tu hauras de fer-los veure que han de tocar de certa manera, respectant una intensitat… A més de donar les notes, els assajos serveixen per a matisar certs aspectes i per a equilibrar aspectes com la melodia, l’armonia…
Els assajos tracten de buscar l’equilibri, perquè per exemple els metalls tenen armonia en un moment donat, però en un moment següent es disparen i tenen la part melòdica. És el que t’he dit, els assajos van de buscar un cert punt d’equilibri. Aquesta és la dificultat.
- Quina creus que és la diferència principal entre la banda que dirigia Jose Ramon Renovell als anys 80 i 90 i la banda que Jose Ramon Renovell ha dirigit fins ara?
La diferència és molt gran, com a conseqüència de l’escola. El que hi havia quan jo hi vaig arribar és el que s’anomenava una “escola d’educandos“, és a dir, el director era el que s’encarregava d’ensenyar tot. Si tu vas afegint professors d’especialitat de tots els grups musicals, perquè si parles de vent tens professor de trompeta, trombó, tuba, saxòfon… Si parlem de fusta, parlem de professors de clarinet, flauta, fagot, oboe… I en percussió també.
En aquest sentit ha millorat moltíssim, perquè els alumnes tenen una formació molt més tensa i clara.
- Una especialització molt més clara i elevada…
Evidentment. I va haver-hi un moment en el que vam crear una Banda Juvenil. El tema estava perquè els xics i xiques que començaven no tardessin tant en pujar a la Banda Gran. A la Banda Gran tocaven peces molt més complicades i has d’estar molts anys treballant. I vam veure que en aquest camí tan llarg doncs alguns es desesperaven i volien entrar sense nivell.
Vam constituir la Banda Juvenil i, al cap de tres anys estudiant, ja et podies incorporar a la Banda. Evidentment, les obres eren d’un nivell adequat per aquests xiquets, i també servia per a preparació per a la Banda Gran. És com l’equip base. Ja comencen a treballar amb un director, ja comencen a escoltar l’ensemble d’instruments i quan ja passen a la Banda Gran, ja no és un salt tan gran.
I ara sobre tot tenim Banda Infantil. Aquí, els xics i xiques entren al segon curs de tenir un instrument. Passa un curs i automàticament entren a la Banda Infantil. Evidentment toquen coses molt fàcils que duren 1, 2 o fins i tot 3 minuts. Però ja veus que els xiquets de 8 o 9 anys estan amb la seva trompeta, saxòfon o tuba fent música.
Hi ha una cadena que ja no para. Comencen a fer música conjuntament molt prompte i no es desesperen intentant arribar al nivell per entrar a la Banda Gran.
- M’acabes de parlar de la Banda Infantil, de la Juvenil i de la Gran. Com valores el fet que des de xiquets de 8 o 9 anys fins a persones amb una edat elevada vulguin aportar a la Societat Musical “La Alianza?
Aquesta és la gran riquesa d’aquestes entitats. L’altre dia al concert tenies a gent que estava fora i al costat tenies a gent que havia començat feia 2 o 3 mesos. Tens a una persona de 70, de 45 o de 35 al costat d’una de 20 o de 17. Quan jo vaig venir aquí, estaven un pare i els seus dos fills. Un tocava el clarinet i els fills el saxòfon. Cadascú defensava el seu paper.
La gran riquesa d’aquestes entitats és que la música pot unir diferents generacions. La finalitat comú és la música, el fer música. Ara ja no hi ha gent gran com a tal. Hi havia gent de 65 o de 70 anys. Però hi ha bandes a València que hi ha senyors i senyores que tu et preguntes com poden estar allí. I els tens allí perquè és la seva afició. Però estan tocant al costat del seu net. I aquesta és la riquesa que hi ha que cuidar.
- Hi ha hagut algun cop algun músic de la Banda Juvenil que tu hagis vist que mereixia entrar a la Banda Gran ràpidament perquè t’ha demostrat un nivell o una riquesa a l’hora de tocar? O que li quedava menuda la Juvenil?
Sí, de fet en aquest últim concert que vam fer el diumenge passat, dos xiquets han passat de la Juvenil a la Gran. Normalment fem els canvis quan comença el curs. Quan acaba el curs, reestructurem les formacions, perquè estiguin equilibrades. Però per aquest darrer curs hi ha dos xiquets de la Juvenil que han passat directament a la Gran.
Estudien molt, són molt aplicats. El secret és el de sempre. Les hores. L’instrument requereix d’hores, com qualsevol cosa. Hi ha vegades que comencen 4 o 5 xiquets iguals i veus que un es dispara i els altres van més lent. I al que despunta li has de donar un premi. Quan veus que té el nivell per a defensar un paper més o menys digne de la Banda Gran, doncs cap a la Banda Gran.
- Suposo que aquest procés de reestructuració de les bandes el fas contant amb els inputs dels professors.
Esclar. Nosaltres tenim uns barems. És automàtic que el primer any entren a la Banda Infantil. Es van nodrint i es facin amics entre ells. És molt important des del punt de vista social, des del punt de vista de la convivència. Després, un cop ja estan a la Infantil, per a passar a la Juvenil i sobre tot a la gran intervenen també els professors.
Nosaltres fem claustres i parlem de cada xiquet, com va, com no va, com hauria d’anar… A partir d’aquí establim els criteris. Si veiem que un xiquet ho està fent molt bé i ens està donant això que volem, doncs decidim pujar-lo a la Juvenil o a la Gran. Tot es fa de manera coordinada.
- A més de ser director de la Banda també eres professor de solfeig. És difícil separar el ser professor de solfeig a ser director? Perquè molts dels alumnes que has tingut a solfeig també han estat a la Banda…
No és que sigui difícil, és més una continuitat. A una classe de solfeig tens a un que toca el clarinet, a una que toca la flauta, a un que toca el saxo, a una altra que toca la percussió, a un que toca el piano… El llenguatge musical és comú a tots.
Quan desprès venen a la banda, de vegades els dic de broma si veig, per exemple, que hi ha unes corxeres que no surten: “escolteu, qui us ha donat classe de solfeig?” Per a dir-los que pujin el ritme, perquè això és molt fàcil. No suposa cap problema perquè al final el llenguatge musical és comú per a tothom.
- Hem parlat de la Juvenil, de la Gran… Parlem ara de l’Orquestra. És diferent dirigir la Banda, on no hi ha pràcticament corda, a una Orquestra on tot els instruments són de corda?
Sí. Mira, el dilluns vam tenir el concert de l’Orquestra i el diumenge vam tenir el concert de la Banda. Com anècdota et puc dir que al de la Banda utilitzo batuta i al de l’Orquestra, perquè és més menuda en quant a quantitat de músics, no l’utilitzo.
La música és la mateixa, però el material i el tractament és diferent. Tot és música, tot son sons que has de treure per a tenir la part artística. Però sí, perquè la tècnica dels instruments és diferent. Jo no li puc dir “picar” als violins quan és una terminologia dels clarinets. Ells tenen un altre vocabulari, una altra nomenclatura.
Les obres són iguals, però la tècnica és diferent. Els has de dir “arc amunt“, “arc abaix“, “legato“… Hi ha diferència, però tampoc és tanta, perquè al final es treballa amb el so.
- Hi ha hagut algun cop on has pensat en fer un concert juntant a l’Orquestra i a la Banda?
Doncs no, la veritat. I saps per què? Perque no hi ha “arrangements” per això. Si hi haguessin, sí. Però és molt difícil trobar el material. Sí que el que hem fet en l’Orquestra és introduir instruments de vent. Hi ha obres que necessiten vent.
La darrera de les obres més potents que hem necessitat vents (dos trombons, tres trompes, un oboe, un fagot…), a més de percussió, va ser una obra de Haendel anomenada Fuegos De Artificio. Però al revés sí que ho hem fet. Fa dos estius vam tocar un arrangament de La Lista de Schindler i el tema de violí el toca una violinista de la nostra orquestra. Però estaria bé fer-ho.
- Ara que anomenes La Lista de Schindler, durant uns anys la banda va fer concerts temàtics de cinema. En algun moment s’ha pensat en tornar a fer-los?
A veure, seguim fent concerts temàtics. Hem fet Bailables aquestes festes. Sí, no es descarta. El que sí que passa també es que portem un temps que cada mes concert, cada mes concert. I necessitem una mica més d’espai perquè surtigue tot millor, que surtigue el menjar més cuit que es diria.
Mira, l’últim concert de Festes va ser el 26 de juny si no recordo malament. Un mes anterior, a maig, vam tenir un altre concert. I a finals d’abril vam tenir-ne un altre. Estem parlant d’un mes de diferència. I molts de cops necessites una mica més de temps per a madurar els programes. Necessites un o dos assajos amb tots els músics per a donar-li el toc final.
Però la Banda llig molt, té un bon nivell de solfeig i això et dona per a montar ràpidament coses.
- En els concerts temàtics de cine que feieu, els feies veure la pel·lícula perquè enteguessin que la peça que anaven a tocar transmitia una emoció concreta?
Alguna vegada hem mirat aquí algun fragment d’una pel·lícula per a veure els sentiments que evocava la música. Per exemple, Bailando Con Lobos, que l’hem tocada moltes vegades, o La Lista de Schindler, on es busca evocar la tristor i els problemes que es tenen al film.
És molt interessant això que m’acabes de dir, donar-los a entendre si és una música que està basada en una pel·lícula o en alguna altra cosa, intentar entendre les emocions que pot provocar. Canvia molt el so, perquè automàticament busques que la música tingui aquell color, aquell sabor… I això nosaltres sí que ho intentem.
L’últim concert de la Banda vam tocar una sèrie d’obres, una d’elles és deia Paisaje Levantino. En aquesta hi apareix una nana, sona un tabalet i una dolçaina com si fossin les Falles a València… Clar, aleshores el músic es posa dins d’eixe moment.
- Apart de tocar aquí, la Banda ha tocat en diversos certàmens. Et sens orgullós del paper de la Banda en aquestos certàmens?
Sí, sense cap mena de dubte. Mira, hi ha alguns als que els agrada els certàmens i al alguns que no. Però els certàmens tenen una cosa molt important, que intensifica d’una manera gran els assajos, perquè vols que tot el món estigui al 100%, que els passatges surtiguen perfectes, que la sonoritat sigui perfecta, que el ritme sigui perfecte…
Això ajuda molt. Arriba el dia del certàmen, tu fas un grandíssim treball i et diuen, per exemple, “la primera banda té 110 punts, i tu en tens 108“. Et quedes pensant, “sí, és un segon premi, però on estan eixos dos punts?” Tot això és molt subjectiu.
Nosaltres hem anat a certàmens i hem tingut de tot. N’hem guanyat alguns, hem quedat segons però a molt poca puntuació del primer i en altres hem quedat en segona posició clarament, però del que es tracta és de que la Banda estigui viva. I en aquest tipus d’events musicals passa això, perque la gent s’involucra. Estan atents, s’estudien els papers molt bé. Requereix un nivell extra. I el nivell de la Banda és espectacular, perquè quasi va sola. El dolent, el que et comentava abans, “mira, has quedat segon per pocs punts“.
Sembla que hagis perdut, però no, has guanyat. Has guanyat en qualitat.
- Hi ha hagut algun moment en el que, buscant aquesta excel·lència, hagi pogut aparèixer la frustració?
És el que parlàvem, el tema és subjectiu. Quan vas a un certàmen, ja saps al que vas. Si et toca tenir dos punts menys, ja saps que les regles són per a tots. I algú dirà que hi havien influències o que hi havien músics de fora que no havien d’estar… Però això són coses més de poble que no ens han de preocupar.
I frustració, doncs sí, perquè a tothom li agrada guanyar. A ningú li agrada perdre ni al parxís. Però ho acceptes. Més que frustració ho has d’acceptar.
- Tenint una banda com és la Societat Musical La Alianza i tenint escoles de ball com Locura o Gentsana, no hi hagut mai l’intent de fer com un espectacle conjunt on la Banda toqui les obres i alguna d’aquestes escoles balle sobre l’escenari?
Amb Gentsana no hem tingut cap col·laboració com a Banda, alguns músics de manera individual sí. Però amb Locura sí. Vam fer un espectacle on La Banda tocava i Locura ballava a L’Ermita farà 5 o 6 anys. I vam estar a punt de fer una altra col·laboració amb el tema de la pandèmia. De fet, ja havíem comprat les partitures que necessitàvem. Ja havíem tingut una reunió amb Toño i tot per tal de buscar les obres. I fins i tot vam comprar les partitures.
I al final no es va poder fer, pel tema de la pandèmia. Però jo crec que algun dia es rependrà el projecte.
- La música que sol ballar Locura la podríem catalogar com a música pop…
Sí, però nosaltres hem tocat jazz, hem tocat pop, hem tocat música clàssica, hem fet de tot. Canvia el llenguatge, però les notes són les mateixes. Jo sempre els ho dic als meus alumnes: “les notes que toquen Bad Bunny i companyia són iguals. Toquen el mateix piano que nosaltres” Una altra cosa és el llenguatge.
Si la Banda és bona, si els músics són bons, que en aquest cas sí que ho són, s’adapten a l’estil. Nosaltres hem tocat musicals, ABBA, per exemple, jazz, swing, que són ritmes molt diferents. Però si el músic és bo, s’adapta ràpidament a l’estil.
Fins i tot hem tocat música de Carles Santos, que mira si és un estil diferent. I ens va eixir un concert meravellós.
- On se sent la banda més còmoda tocant, en espais tancats com pot ser l’auditori Wenceslao Ayguals d’Izco o en espais més oberts?
Mira, en un principi el concert del diumenge passat l’havíem de fer a la carpa de l’Atlàntic. Però tot depèn del tipus d’obres. Com en aquest concert tocàvem certes obres que requerien moments de molta intimitat, no podies fer-ho allà, perquè es perdria tot.
Si per exemple tens un clarinet i un oboe tocant una frase, i la resta estan fent un “pianissimo“, a la tercera filera no s’escoltarà. I vam decidir uns dies abans fer-lo a l’Auditori. Nosaltres organitzem els concerts amb temps. Vam cridar a l’Ajuntament per veure si estava lliure, i pensàvem que un diumenge de finals de juliol, principis d’agost estaria lliure a les 12 del matí per a fer un concert. I sí que ho estava.
El vam allí per això, perquè aquestes obres que tocàvem requerien un lloc més íntim, més tancat. La sonoritat és diferent, el públic està més en contacte, encara que sigui un auditori menut, ja que necessitem un auditori en condicions. Però després hi haurà obres, com per exemple musicals, que sí que es poden fer a la carpa de l’Atlàntic sense cap problema.
- Ara que em comentes el tema del Nou Auditori, quantes vegades ha anat Jose Ramon Renovell a parlar amb la gent de l’Ajuntament sobre aquest tema?
Mira, cada Santa Cecília fem el sopar de Santa Cecília, i venen tots els músics, les seves famílies i amics, gent de l’Ajuntament… I sempre al final del sopar, els músics corejen “Un auditori nou, un auditori nou…” Està l’Alcalde i les autoritats i sempre diuen: “ho estem intentant“
- És la frase manida que sempre diuen…
Exacte. “Estamos en ello”, “estem buscant finançament”…
- On creus que es podria posar el nou auditori? Ho he comentat amb altra gent que els terrenys de davant del Nàcar, on estava l’Hangar, podrien ser un bon lloc? Estas d’acord amb aquesta apreciació?
No molt, la veritat. I et diré el perquè. Els focus de cultura han d’estar molt prop del poble. L’Auditori podria anar aquí als terrenys que hi ha abans del Voramar. En un principi, jo vaig veure un projecte i em va agradar. Entre les coses que es volien fer estava l’Auditori. M’agradava molt perquè estava prop del centre del poble.
Si tu treus els focus de cultura del centre del poble, a la gent li costa més. Lamentablement, el consum i la necessitat de cultura no és la que hauria de ser. I per a mí seria un lloc perfecte. Tindries un “hàndicap” que és el tema de l’aparcament, però baix tens un pàrking.
Jo sóc partidari que la cultura ha d’estar prop del centre. L’auditori està al centre del poble. Entres allí, veus una exposició de quadres, pegues la volta, veus que està obert, veus que hi ha una conferència, una obra de teatre… El més important és l’accessibilitat.
- Has parlat del poble, del públic. La resposta del públic sempre ha sigut bona i quantiosa als concerts de la Banda. José Ramon, des de dalt, com veu al públic?
El públic nostre és un públic fidel, que ompli l’Auditori. Tant el diumenge com el dilluns, encara que l’Orquestra no arrastra a tanta gent, l’auditori estava ple. Jo estic molt content i orgullós de la resposta. A més dels pares dels músics, hi veus que hi ha un públic que no té res a veure amb ells i són asidus.
Això és important, crear aquest vincle entre el públic i l’entitat. Tens una audiència molt fidel i això és molt important.
- Des del primer concert que vas dirigir fins ara, aquesta suposada temor escènica que pot donar el veure a tanta gent asseguda esperant a que soni la primera nota de la composició encara existeix?
Sempre hi ha, perquè és en viu i en directe. Sempre has d’estar pendent si l’entrada fluixeja. Des del punt de vista dels nervis, ja no els tinc, però sí la preocupació per veure què passa en algun moment que en els assajos no eixia bé…
La música té una cosa molt bona, i és que et fa estar sempre alerta, sempre despert. Amb una tensió que et fa estar pendent, i això és molt bonic. El dilluns, pujes i parles, però quan veus que la música flueix, és meravellós. Jo crec que tothom hauria d’experimentar com, a travès del gest, moldeges el so. Un gest cap a un lloc o amb més intensitat i veus com un so et respon, això plena.
- Als concerts de cap d’Any que se cel·lebren a Viena, el públic és partícep d’una de les composicions sinònimes amb aquelles dates, la marxa Radetzky. José Ramon Renovell ha intentat buscar alguna obra, que no fos la marxa Radetzky, on es puguès involucrar al públic?
És molt complicat. Nosaltres fem la marxa Radetzky cada concert de Nadal, però no recordo cap obra que involucri al públic. Intentes involucrar-lo emocionalment, perquè el que està clar és que si no pots fer sentir al músic el que vols amb la música, ell no podrà involucrar al públic.
- Algun cop, després d’acabar un concert i veure la reacció, t’has arribat a emocionar?
Sí, moltes vegades. El diumenge, per exemple. O el dilluns. O moltes més vegades. Jo he arribat a plorar en concerts.
- D’alegria, suposo…
Clar, i també de la bellesa de veure que allò arribava a uns nivells de qualitat molt alts.
- Parla’m dels dos darrers concerts. La sensació suposo que no deuria de ser la mateixa a l’hora de dirigir-los envers a tot el que has dirigit.
Totalment. El que volia fer en aquests dos darrers concerts era una mica el que se sol dir “la melodia de la meva vida“, en aquest cas, la relació amb les bandes. Vam començar amb un pasodoble que va ser el primer pasodoble que vaig dirigir al meu primer concert. I volia començar tancant una època.
La segona de les obres és “Paisaje Levantino“, escrita per J.M Cervera Lloret, que va nèixer al meu poble i va ser el meu mestre, mostrant-me el que la música evoca en la meva vida. I va ser un homenatge al meu mestre i a tots els que van aportar alguna cosa en la meva formació.
La següent era “Una Noche En Granada” i era en part un homenatge a la banda del meu poble, on jo vaig néixer i créixer i a la que jo li dec tot el que posteriorment he sigut. Perquè gràcies a ella vaig conéixer la música. I als meus amics del meu poble, que eren músics com jo.
I la última era un homenatge a la Banda. A la nostra Banda perquè “Chess” és una obra que hem tocat moltes vegades en festivals, en certàmens, inclús guanyant-ne un a nivell autonòmic… I és una obra que tots la tenim molt en el cor. I va ser una època molt bonica i va ser molt emotiva.
Va ser un agraïment als meus professors, a la banda del meu poble i a la Banda. I vam acabar com vam acabar el meu primer concert, amb l’Himne de Vinaròs. I allí es va tancar el cercle.
- Què li diria el José Ramon d’ara al José Ramon que va dirigir el primer concert?
Jo veig que aquell José Ramon era una persona molt treballadora, continuo sent-ho, perquè per arribar aquí has d’haver de treballat molt. Li diria que s’impliqués, que és el que va fer, li diria que no escatimés en esforços, que és el que va fer, que intentés transmetre als músics el que a mí em van transmetre, que és el que vaig fer…
Jo veig a aquell Jose Ramón molt il·lusionat, molt il·lusionat, però es que no s’ha apagat aquesta il·lusió durant tots aquests anys. Perquè jo he estat implicat fins a l’últim dia, encara estic implicat. L’important és la implicació que tu tens en un projecte i l’honradesa, l’intentar rodejar-te de les millors persones. És d’intel·ligent rodejar-se dels millors, a l’inversa dels mediocres, que es rodegen de mediocres per a resaltar.
Tu has de tenir professors molt bons, que és el que jo vaig fer. Vaig buscar al millor de cada instrument i els vaig dir que vinguessin a ensenyar aquí. I jo li diria que il·lusió, constància, perseverança i molt de carinyo amb la gent que tractes, perquè potser dius una mala paraula i marxen. I això és molt important.
Quan estem dins d’aquest món i tractem aquest material tan sensible que són les persones, s’ha de cuidar d’una manera molt especial.
- Què li diria José Ramon al nou director de la banda?
No se sap encara, perquè no s’ha reunit la Junta, però hi ha peticions de prou gent.
I sobre que li diria, li diria que escolti als músics. Que és el que jo vaig fer. Jo no vaig imposar en cap moment la meva manera de fer les coses. Jo el primer que vaig fer va ser analitzar el que tenia davant i ells em contaven el que passava, el que anaven fent. I poc a poc vas fent-los teus i vas aplicant les teves receptes però sempre escoltant-los a ells.
La persona que vinga aquí i vulgui canviar alguna cosa perquè “això s’ha de fer així“, és un error. Tu has de veure què han provat en els darrers concerts i, a partir d’ahí, intentar fer-los teus. A partir d’ahí entres en una dinàmica en el que els impliques, ets un líder però camines amb ells. Tu aniràs davant però ells caminaran al teu costat.
I això és el més important. Que escolten al músic.
