Buscar
Cerrar este cuadro de búsqueda.

Julio Vidal, periodista: “En un lloc com aquest no és fàcil fer periodisme, ni d’informació ni d’entreteniment”

Facebook
Twitter
WhatsApp
Telegram

Julio Vidal va estudiar la carrera de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva primera experiència professional va ser al Diari de Barcelona al 1981. Va ser director dels setmanaris Mitjorn i 7 dies Les Terres de l’Ebre. Ha sigut corresponal del Diario Mediterraneo, la Agencia EFE i Canal 9. En l’actualitat ha sigut cap d’informatius de SER Maestrat i conductor del Matinal SER y del magazin “Hoy por Hoy”.

En aquesta xerrada parlem sobre els seus inicis, les noves maneres de comunicar, els “periodistes-estrella”, el món dels pòdcasts i el futur del món de la premsa i de la comunicació.

  • El primer cop que et van cridar des de la cadena SER-Radio Nueva per presentar els informatius i el magazin, com et vas sentir?

A veure, primer cal posar una mica en context. Jo vaig venir a treballar aquí a Radio Nueva. Vaig treballar molts anys amb Radio Nueva. I primer es va associar amb Onda Cero. I després, fa uns 18 anys va ser Radio Nueva. Ja fa molts anys que presentava i que elaborava i que feia els informatius i el programa magazin del matí.

Però quan em va picar la SER em va fer molta il·lusió perquè sempre he sigut oient d’aquesta cadena, perquè és la cadena en la qual m’identifico. Així i tot venia a treballar aquí de Radio Nacional d’Espanya – Radio Cadena. Havia estat a una estructura gran. A Tortosa hi havia dues emissores, d’onda mitjana i d’FM, i a Ràdio Nacional les gravacions no les feia el periodista. Hi havia un tècnic en uns magnetòfons portàtils que hi havia. Ell era el que després editava les bobines dels aparells Tascam, que els dèiem així vulgarment per la marca.

Jo coneixia una estructura molt gran com aquesta, on un escrivia les notícies, altre les llegia, altre les editava… Més tard em van contractar a Radio Nueva. La SER no deixa de ser una extensió de Radio Nueva. L’empresa propietària de Radio Nueva controla la Cadena SER i los 40 Principales. I també la Cadena SER de Vall d’Uixó, juntament amb Cadena SER Maestrat (Vinaròs, Benicarló i Peníscola).

Ho vaig agafar amb molta il·lusió, la veritat. És un altre món, és una altra dinàmica, tenen uns altres protocols de treball molt àgils i molt estandarditzats… Encara que sigues el darrer treballador t’arriben al mòbil les instruccions, estàs en contacte amb els companys, amb el cap de redacció o el cap de continguts de València, et poden picar des de Madrid i fer una intervenció… A pesar de tenir molta experiència, vulgues o no la SER sempre fa il·lusió.

  • Suposo que en el moment de presentar el primer programa a Radio Nueva – Cadena SER va haver-hi eixe punt de nerviosisme.

Una miqueta, sí. En castellà li dirien “desasosiego”. No té res a veure els informatius de la SER en els que feia a Radio Nueva, ni en sintonies, ni en format, ni tampoc en temps… Els informatius de matí, que van ser els primers que vaig abordar, duren 10 minuts. En aquests informatius és obligatori que el 90% de les notícies porten un tall de veu incorporat d’algun dels protagonistes de la notícia. Això implica un canvi de la dinàmica de molts anys. En el meu cas, per exemple, jo duia 20 anys.

Quan el propietari de Radio Nueva va comprar la SER i els 40 Principales, em vaig traslladar a treballar a Benicarló, perquè la seu dels estudis de la SER estava a Benicarló, a una cantonada del carrer Pilar. I vaig marxar a treballar allà en un quart pis, molt incòmode per a pujar, res a veure amb els estudis d’aquí, molt antic… Havia de marxar no més tard de les 6:30 i m’aixecava a les 5:30. I estava jo sol, em van posar a càrrec de l’emissora.

Una mica de temor sí, perquè era un món totalment diferent. A més, els procediments d’enregistrament, la maquinària era tot molt diferent. Ells tenien material més avançat en aquella època, enregistraven en uns disquets molt menuts. Hi havia unes gravadores que eren caríssimes, amb equipament que nosaltres no havíem tocat mai.

Estava més nerviós pel tema tècnic que pel tema periodístic. Por, més que res, de no quedar bé.

  • Però suposo que després del primer programa, tota aquesta por va marxar.

Bueno, a mi em va costar. Adaptar-te, a nosaltres ens va costar bastant. Perquè és una forma de treballar diferent i és un procés diferent. A més, la taula de mescles era molt diferent. És una mica complex, era una taula antiga i complexa amb molts canals. Aprendre d’un dia cap a l’altra era molt complicat.

I també amb el tema dels enregistraments. Nosaltres no estàvem acostumats a treballar en tants enregistraments. En canvi, tenien un sistema molt més sofisticat, podien enregistrar des de diversos llocs, tenien un locutori auxiliar… Teníem molta més facilitat per a l’enregistrament. Això fa que de seguida ho agafes.

Però costa una miqueta, la veritat. El respecte de no quedar bé doncs sempre està. Recordo que vaig estar un parell de mesos.

Julio Vidal, amb Angel Giner i Pichi Alonso
  • Tu has presentat tant informatius com magazins. Quina és la gran diferència que tu has vist a l’hora d’encarar els dos programes?

L’enfocament, la principal diferència és l’enfocament. L’informatiu és informatiu, no conté opinió. I per suposat respon a això de les tres C: “corto, claro y conciso”. Això era una màxima dels informatius. També tant els informatius com els programes de magazins han de respondre a les 5 W americanes famoses (Who, What, Where, When y Why), però en un informatiu ho condenses moltíssim (en l’entradeta) i en un programa d’entreteniment com és “Hoy Por Hoy” és molt més diferent.

En el magazin predominen més l’entrevista i el reportatge. I també hi ha tertúlies, però això ja és un format que està més enfocat a l’entreteniment. No és tan important condensar la informació com que s’ho passe bé i enganxar-lo perquè escolti el que dius. Efectivament, tots els debats tenen opinió, els entrevistats tenen una opinió.

Els protagonistes esclar tenen una opinió, però la redacció tan asèptica com sigui possible, en canvi, en un programa d’entreteniment el que hi ha és alguna cosa per agafar a l’oient, per tenir-lo atrapat i que demà sintonitzi el programa perquè li agrada el que escolta.

Un és per informar i l’altre és per entretindre.

  • La manera de redactar a un informatiu suposo que deu ser diferent de la d’un magazin. No deu haver-hi tants verbs opinatius o tants adjectius que puguin fer veure que hi ha una opinió dins de la notícia…

Això que em planteges es dona més en la informació escrita, a la informació radiofònica no se segueixen els patrons de la premsa escrita. De fet venia del món del periodisme escrit i vaig haver-hi de canviar certs paràmetres.

Jo soc llicenciat en Ciències de la Informació, però en especialitat de Periodisme, que és el que es feia quan vaig estudiar. És diferent la redacció, perquè és molt més curta. És molt difícil introduir verbs opinatius o de tendència. Adjectius als informatius n’hi ha pocs. Descriptius sí, però altres no.

L’opinió ja la dona el tall de veu que tu poses, que a la ràdio i especialment a la Cadena SER el 90% de les notícies han d’anar amb un tall de veu de protagonista. Així t’assegures que el protagonista és qui és notícia i no el periodista. Per altra banda, tu et treus de banda el que aquella persona diu.

No es dona tant els matisos que poden tenir a la redacció periodística escrita per a crear opinió.

  • Quina és la notícia que més t’ha agradat donar a un informatiu?

Pff… Doncs no ho sé, perquè n’he donat tantes. Tu pensa que jo he treballat més de 40 anys com a periodista, aquí 35. Venia del Diari de Barcelona, de Ràdio Cadena – Ràdio Nacional, vaig treballar al Diari de Tarragona, a la Catalunya Sud, vaig ser director de dos setmanaris a les Terres de l’Ebre, vaig treballar a la Televisió de Catalunya com a corresponsal diversos anys…

És a dir, n’he donat tantíssimes que no ho sé, no sabria dir-te. M’han passat tantes per davant que suposo que n’han sigut moltes.

I si em preguntes per la més dolenta, tampoc sabria dir-te. Possiblement, la que em va causar més impacte va ser quan vaig donar la notícia dels terratrèmols que es van donar aquí a conseqüència del Castor. Tu imagina’t estar assentat mirant Estudio Estadio a l’1 del matí i et tremola el terra. Et quedes una mica trasbalsat.

Però com a notícia bona no ho sé, però el que em reconforta és que he pogut donar-ne de moltes.

  • Passant al magazin, és molt complicat triar a l’entrevistat? Et bases més en l’actualitat o també busques entrevistes atemporals?

Tot. És una combinació de les dues. Els magazins són molt complicats de fer, en primer lloc, perquè duren molt més que l’informatiu. Duren 2 hores mínim i omplir-les és molt complicat. Tots intentem fer una combinació d’acord a notícies d’actualitat perquè es puguin ampliar i donar context, però per altra banda, també busques notícies que li agradaran a l’oient. Temes culturals, socials, artístics…

Després pensa que al magazin tenen seccions fixes, que moltes d’elles són atemporals i no polítiques ni lligades a l’actualitat. Una secció de medicina, una secció d’economia… D’això en tenen tots els magazins, tant a nivell nacional com a nivell local. La gent es cansaria d’escoltar notícies d’actualitat cada dia.

Tampoc és tan fàcil trobar un balanç, aquí per exemple és molt difícil trobar temes per a poder parlar-ne. Aquí tenim el que tenim, tant en l’àmbit polític com en altres àmbits. Per exemple, en l’àmbit polític, els periodistes que cobreixen la Diputació i la Generalitat tenen moltes més notícies per a cobrir que aquí, per exemple.

Després, a nivell social. Per exemple he intentat contactar amb Creu Roja 4 vegades per fer una entrevista (a Vinaròs, a Benicarló, a Peníscola i a Sant Mateu) i mai ho he aconseguit. I mira que és l’associació més important a nivell sanitari tant d’Espanya com d’Europa. I fixa’t tu que he entrevistat a moltes de les associacions sanitàries. I a Nadal es va acabar el programa.

En un lloc com aquest no és fàcil fer periodisme, ni d’informació ni d’entreteniment.

  • Un dels grans aspectes dels magazins són les tertúlies, tant de caire esportiu com polític. Hi ha hagut algun cop que hagis hagut de parar una tertúlia a l’estil Josep Cuní?

Sí, de tant en tant hem hagut de parar algunes tertúlies, tant l’esportiva com la política. Evidentment, hi va arribar algun moment que es van dirigir desqualificacions personals i opinions dures contra el moderador del debat, que és una cosa inaudita. Hi ha gent que no sap estar i s’haurien de plantejar que no haurien ni d’anar a les tertúlies.

Se n’han parat de polítiques i d’esportives.

  • La política i el futbol, els dos temes que més treuen el verí de la gent.

Desgraciadament. N’he parat tant aquí com quan treballava a Ràdio Nacional d’Espanya i era molt jove encara. No només aquí són malcriats alguns polítics aquí, i a altres llocs també.

I d’esportives també. Però com som amics, ens diem de baixar el to i seguim cap endavant.

  • Quin és el tipus de tertulià que més problemes dona a un periodista?

Ja et dic jo, per exemple, que el tertulià que no deixa parlar al conductor no estaria perquè el moderador té la potestat de decidir qui parla i qui no. Talles el micro i ja està. És un avantatge que té la ràdio perquè l’oient no ho veu. Per altra banda, a la televisió és molt complicat treure a un tertulià incòmode de càmera.

El tertulià més incòmode és el que no deixa parlar als altres. Sempre he dit que parlant s’entén la gent, i per això fem tertúlies i debats. Després cadascú vota a qui vol, però parlant s’entén la gent. Els humans ens diferenciem en alguna cosa en els altres animals pel do del llenguatge, i el tenim per arribar a acords i discutir civilitzadament.

Si es barallen amb el moderador, el moderador li talla el micro. A la tele és més difícil. He moderat moltes tertúlies de tele i nosaltres vam ser pioners amb una televisió aquí com és Canal 31, on vam començar a fer tertúlies i debats. És més difícil perquè no és tan fàcil treure a algú de la càmera. Et diuen “punxa una altra càmera i no es veurà“. I tu penses: “sí, però això és complicat”. Es pot moure una altra càmera, un cop es van posar darrere del moderador…

Sí, una cosa així. Però es dona. Crec que això forma part de l’adequació de cadascú. Deixa parlar als altres. És lamentable que haguem d’anar a les tertúlies amb els temps taxat i les intervencions marcades. És un guirigall que no s’entén. Comencen a cridar dos i no s’entén res.

  • Amb l’arribada de la denominada com a “nova política” i partits com Unides Podem o Ciutadans, es va veure un augment dels debats nacionals a programes com per exemple Salvados amb Jordi Évole. Aquí a Vinaròs, l’arribada d’aquests grups polítics ha fet que les altres formacions polítiques hagin hagut d’apujar el nivell?

No ha canviat massa. Aquí no han tingut gran influència significativa. Va més en funció de personatges que de sigles. L’arribada de la “nova política” ha sigut efímera pel que s’ha vist. Ha vingut de la mà de Pablo Iglesias, Albert Rivera… Era més pel personatge que per l’eclosió d’un nou estil. Ha sigut una mica un fracàs la nova política. Ha tornat a eclosionar el partidisme de forma generacional. Ni Podem ha aconseguit mantenir-se, Ciutadans ha desaparegut del mapa, ara ha aparegut VOX, però ha perdut quasi 19 diputats sobre les anteriors eleccions…

Penso que aquí no va tenir cap influència. Potser va ampliar l’espectre. Se sentien més veus escoltades, que també està bé, però no les formes. Tinc la sensació que perquè es cree una tendència necessita una continuïtat en el temps. Però no d’una legislatura, sinó de 20 anys mínim.

  • En aquests últims anys, alguns periodistes com per exemple Josep Pedrerol han passat a ser el centre d’atenció i notícia en diverses ocasions. Creus que alguns periodistes tenen massa afan de protagonisme i s’han convertit més en protagonistes que en comunicadors?

Més que una pregunta per a mi és una pregunta que li hauries de fer a la gent del carrer. Penso que cadascú aprofita les seves oportunitats. Es dona principalment a les televisions. Els mitjans han afavorit la creació del periodista estrella perquè els ha afavorit. I no estic pensant en Josep Pedrerol, sinó en casos com el d’Oprah Winfrey, que tenen tant o més poder que el president d’Estats Units. Representen una imatge de marca i de cadena. Els periodistes estrella els han creat els mitjans.

La ràdio té grans professionals, però si surtiguéssim al carrer i preguntéssim quin és el periodista estrella de la SER, la COPE o Ràdio Nacional d’Espanya, ningú ho sabria. Ara bé, si preguntes qui és el periodista estrella d’Antena 3 o de Telecinco, segur que ho saben tots. El periodista estrella ha sortit per part dels mitjans, que són empreses i el que busquen és guanyar diners o tenir influència. Quan es fan inversions es vol tenir una rendibilitat, i els periodistes són part del que es coneix com a imatge de marca.

Àngels Barceló o Carles Francino, que són superperiodistes de la SER, segur que la gent del carrer no els reconeix, el 80% segur que no la reconeix. En canvi, si preguntes qui és Ana Rosa Quintana, segur que tothom el reconeix. O a Vicente Vallés, o a Pedro Piqueras... Però aquests no són les estrelles. Les estrelles de la tele no són els presentadors d’informatius, són Ana Rosa i Jorge Javier Vázquez, per exemple.

Silvia Intxaurrondo, per exemple, s’ha fet famosa pel famós tall de Núñez Feijóo. Ha arribat a ser estrella per una anècdota més que pel treball de dia a dia. Està primant la comunicació espectacle que per la comunicació periodística.

  • En el cas de Silvia Intxaurrondo crec que es va amplificar per les xarxes socials, que van agafar el tall i el van amplificar fins a nivells virals…

Evidentment que les xarxes socials són molt importants, però, fixa’t una cosa, la repercussió que tenen les xarxes socials és mínima envers cap a l’audiència d’un programa de televisió. El nombre d‘impactes reals, si no pagues, és molt limitat perquè empreses com Meta tenen molt de bucle. Per exemple, tu pots tenir 800 amics i que li arriben les teves publicacions a 30 persones solament.

Les xarxes socials són rellevants, però l’audiència de la televisió és important. El programa de Silvia Intxaurrondo, per exemple, té quasi un milió d’espectadors. Perquè tu tinguis 1 milió has d’haver fet les coses van molt bé. Però les xarxes són el futur. La ràdio, la televisió i altres mitjans passaran per la xarxa. Però ara mateix les xarxes socials són parcel·les molt menudes d’una parcel·la molt gran com és Internet. Al final sembla que tot va a abocar a Internet.

  • I sembla que al final li donem més importància de la que tenen

Jo crec que sí.

  • Molts de cops s’han vist com crítiques ferotges a certes persones pel que posen sent usuaris a la xarxa. S’han creat moltes notícies a la televisió per paraules que han escrit famosos que potser no han agradat a una certa part de la societat i això s’ha fet notícia.

Això ho veia l’altre dia. Una notícia que s’havia convertit en notícia per les crítiques que havia rebut. Abans la premsa escrita era un sector molt determinat, però ara tots els mitjans tenen web, Facebook, Twitter i Twitch. Necessiten retroalimentar-se. Una cosa com les xarxes que funciona les 24 hores del dia és molt important.

Un diari es feia una edició que es montava de matinada i es llegia a primera hora del matí. I fins que es montava una altra impressió, passaven 24 hores. Ara que les xarxes han donat la possibilitat de l’actualització continua i s’han de retroalimentar. Abans et deia que no hi ha les mateixes notícies aquí que a Castelló o a València. No és fàcil ser periodista aquí, però al final, els periodistes de Castelló i València no tenen prou notícies i han d’agafar d’on sigui i capitalitzar el lector o oient que està enganxat al Facebook o a qualsevol altra xarxa social.

Font: Google
  • I perquè estem enganxats a la viralitat. Busquem que la gent entre amb titulars enganyosos, buscant emocions…

Les “fake news” són un problema que hauríem de tractar apart. A les xarxes socials és on s’ha desenvolupat tot això.

  • Un altre dels grans problemes de les xarxes socials són els comentaris d’odi. A Julio Vidal algun cop li ha arribat una crítica destructiva o amb animositat personal?

Que jo sapigue no, perquè no m’ha arribat. Potser sí que me l’han fet, però a mi no m’ha arribat. Afortunadament no. Les crítiques són necessàries i s’han d’acceptar. I els periodistes també tenim dret a criticar. Tu pots practicar un altre gènere que és el de la columna d’opinió perquè hi ha molta gent que vol saber el que opina un periodista.

Les xarxes socials han potenciat molt aquesta opinió. La crítica s’ha d’acceptar esportivament, però ningú m’ha criticat d’una manera tan destructiva. Però crec que les diferències polítiques, culturals, socials i fins i tot esportives no haurien de dur a atacs personals.

  • En aquests darrers anys ha anat creixent més el que molts consideren un “periodisme de trinxeres”. Aquests són els meus i ho fan tot bé i els altres són l’enemic. Hi ha certs periodistes que van a programes de televisió, com per exemple Eduardo Inda, que van mentir amb el finançament irregular de Podem. D’altra banda, hi ha periodistes que argumenten que tots els votants del PP són feixistes. Creus que el periodisme de trinxeres ha passat per davant del que pensem que és el “quart poder?

Et canviaré l’argumentari. L’objectivitat no existeix, la imparcialitat sí. Perquè tu i jo, per exemple, hem nascut a famílies amb unes característiques polítiques, econòmiques o socials que et fiquen dins d’un determinat grup. I et diferencien dels altres. És a dir, tu des del moment que naixes no eres objectiu perquè ningú és objectiu. Tothom és singular. Té una tendència política o una altra. I a més això ve condicionat pels seus ingressos, la seva religió…

Intentar ser imparcial a l’hora de treballar sí que existeix. Perquè per exemple, malament estaríem si un funcionari que treballa a una Administració no tractés igual a dues persones per les diferències socials que puguin tenir.

El “periodisme de trinxera” a mi és un terme que no m’ha agradat mai. Sempre ha existit. Els mitjans tenen una tendència o una altra. A l’època franquista tots els mitjans no eren iguals. No era igual el “Arriba” que “El Alcázar”, que “El Pueblo”… No era igual “La Vanguardia”, “El Correu Català” o el “Telexprés”. Fixa’t tu que inclús havent-hi un règim polític, els periòdics tenien les seues capelletes. Uns són catòlics, els altres eren tradicionalistes…

Les xarxes socials sí que ho han accentuat, perquè permeten crear-te un mitjà de comunicació, una cosa que costava molts de diners. Pot créixer sense una gran inversió. Si la gent se sent identificada, anirà creixent. Això ha fomentat que posicions que abans no es podien evidenciar tant, ara a les xarxes tenen més protagonisme.

Julio Vidal, distingit pel Col·legi de Periodistes de Catalunya
  • També les xarxes creen aquest “efecte bambolla”. Tu segueixes a qui tu vols i normalment tenen la mateixa corrent política que tu.

Clar, aleshores la trinxera no la creen els mitjans. La trinxera la crea un sector social que se sent còmode i identificat. Porto sentint això de “periodisme de trinxera” i penso, què és el periodisme de trinxera? Estudieu una mica d’Història d’Espanya i veieu com funciona això. Que llegeixen a Mariano José de Larra i veuran tot. Era un periodista catalogat com a liberal. Existia el periodisme de trinxera en aquella època.

  • Cadascú ha de ser honest amb sí mateix i ha de donar la informació de la manera que cregui convenient.

A la Facultat de Periodisme ens deien que tinguéssim molt clar el que és informació. No és notícia que un gos mossegui a un home, és notícia que un home mossegui a un gos perquè això es dona un cop cada mil. Això ho deia Manuel Vázquez Montalbán, que vaig tenir la sort de tenir el seu llibre “Informe sobre la Información en España” signat.

  • El món de la ràdio s’ha obert tant amb l’arribada de les xarxes que ha creat una nova manera de comunicar: els pòdcasts. El gran tret característic és l’especialització. Creus que aquesta especialització aconsegueix que l’audiència se sent identificada amb el contingut o fa que la gent no valore les ràdios convencionals com la SER o la COPE?

De fet, les ràdios convencionals tenen un munt de pòdcasts. Els pòdcasts han sortit de la ràdio, no de la tele i dels mitjans convencionals escrits. Són una evolució de la ràdio. Per a escoltar el pòdcast has d’anar a una pàgina que correspon a una ràdio. Hem passat d’una època on havies de tenir una llicència de ràdio per poder emetre al fet que ara qualsevol persona pugui emetre. Abans te l’adjudicaven. Era important tenir el mitjà, i ara l’important és el contingut.

El mitjà és independent i el més rellevant és el contingut. I això fa que els joves s’apropin més a la ràdio i a l’actualitat. Els pòdcasts estan ben elaborats. Hi ha d’incendiaris, però n’ hi ha que estan molt elaborats.

Clar, què ofereix el pòdcast? Permet escoltar-ho quan vols. Quan estàs dinant, quan estàs dormint, quan vas a córrer… Penso que millorarà molt el món radiofònic, perquè no deixa de ser un producte radiofònic. Hi ha veu i recursos sonors, no hi ha text ni imatge. El que li arriba a l’oient és el so. La ràdio s’ha reinventat. Això li ha donat un gran vol a YouTube també.

La gent va a la web de qualsevol cadena de ràdio a escoltar el pòdcast.

  • També altres plataformes com Ivoox o Spotify tenen pòdcasts que no són de ràdios convencionals…

Clar. Nosaltres durant molt de temps pujàvem els continguts a Ivoox quan encara ningú no sabia el que era. Imagina’t quina potència ha de tenir per emmagatzemar arxius a escala mundial quan és una cosa una mica etèrea. I ja no et dic YouTube per a les imatges.

  • A YouTube, cada minut que passa es pugen com 9 o 10 hores de contingut.

Clar, però jo penso que les televisions a nivell global no han evolucionat com la ràdio. Els continguts que la gent consumeix són prioritàriament continguts de YouTube. La gent va a la televisió a buscar una sèrie com Outlander, per exemple. Primera, que això és més complicat i segon, no van a buscar un pòdcast que a la ràdio es pot trobar fàcil.

  • Creus que la ràdio és més amigable a les noves maneres de comunicar que la televisió? No necessita una despesa econòmica molt gran com la televisió quan vol crear un servei de streaming o unes subscripcions a nivell de premsa escrita?

És més barat publicar text que so. El so ocupa més que el text. L’èxit dels pòdcasts és que són barats, però el que és el contingut digital escrit és barat. Pesa menys que el so. Com menys espai utilitzes, menys diners et gastaràs.

  • Julio Vidal s’ha plantejat algun cop fer un pòdcast?

No, ara mateix no. Fa molt poc que m’he jubilat, m’han d’operar de l’ull. No dic que mai ho faré. No ho descarto com a hobby. Sense cap agobiament.

  • Parlant del món de la informació i de la ràdio, quins han sigut els referents de Julio Vidal?

De la informació jo sempre he sigut seguidor d’El País. Va nàixer l’any 1975, que és un any abans que jo entrés a la Universitat. Jo soc dels que va fer fins a sisé de Batxillerat i després COU. Quan jo tenia 16 o 17 anys començava a sortir El País. I també va sortir en aquell moment, que tinc el número 1 per casa, de “El Periódico de Catalunya”. La veritat és que són dues formes diferents de fer periodisme escrit.

El meu referent a nivell de premsa escrita és El País. Continuo llegint-lo cada dia, però ara a través del mòbil.

Sense dubte, en el tema radiofònic, és Iñaki Gabilondo. Hi ha gent que preferia a Luis Del Olmo o a altres, però jo sempre he preferit a Gabilondo. També va presentar informatius, va fer moltes coses a la televisió. És el referent a nivell personal i professional.

  • Creus que molta gent només llegeix el mitjà de comunicació concorde a la seva línia editorial?

Jo crec que sí. Llig i busca el que se sent còmode. La majoria de gent busca el que se sent còmode. És normal que hi hagi un periodisme de trinxeres. Els periodistes intentem llegir una mica de tot. Per exemple, jo llegeixo alguns reportatges molt bons de La Razón. L’ABC també té uns reportatges culturals molt bons. EL MUNDO treu informacions molt punyents. Però això ho fem els professionals.

Aquests que et dic tenen molta qualitat en el caire estilístic. Estan molt ben escrits. També llegeixo el Levante, Las Províncias… En quant a la premsa digital, llegeixo Diari del Maestrat, un mitjà que hi ha a Benicarló, Agüaita.cat

Els professionals ho fan per vocació, però la gent només mira el que està d’acord amb la seva línia editorial.

Font: Google
  • Ara que em parles de premsa local. Creus que a la premsa local i comarcal se li dona molt poc valor envers els grans mitjans estatals i autonòmics?

Sí. Es dona molt poc valor, i elaborar-lo costa igual o més, perquè no tenim els mateixos mitjans. Té molts mitjans Castelló i València envers Vinaròs. No es valora. La premsa comarcal no es valora suficient.

Envejo altres temps quan per exemple a Vinaròs hi havien diaris abans de la Guerra Civil, com el diari del Cercle Catòlic o el diari dels Republicans, que pel que he llegit, per al seu sector ja eren diaris de trinxera. La gent esperava amb expectació que sortigués el diari local. I ara això s’ha perdut. Estàvem més reconeguts pels ciutadans la gent que feia aquests diaris. No està ara prou reconegut. Jo penso que és bastant complicat.

  • Potser també perquè la visió del món que tenim és molt globalitzada

Ens ha influït molt el món global per a bé i per a mal. A mi que m’importa el que passa a Wisconsin. Per altra banda, la gent no es preocupa del que passa als plens de Vinaròs, Benicarló o Peníscola i amb el que fan amb els seus impostos i amb les subvencions.

Lògicament, és normal que ens preocupe la guerra d’Ucraïna, però que ens preocupe el cul de la Kardashian… I hi ha gent que ha fet que sigui així. Ha fet que descontextualitzi i es lleve la ideologia de les situacions, com per exemple gent com Steve Bannon.

  • Al final ens hem centrat més en una cultura de l’espectacle i del global més que en una altra cosa.

Sí, el mitjà de comunicació com a espectacle i no com a mètode d’informació.

  • Què els diries als teus oients?

Per a mi és una grandíssima satisfacció que des del dia que vaig deixar de sortir a la ràdio i vaig dir que em jubilava, em paren contínuament per tot arreu per donar-me l’enhorabona. Jo no sé els centenars de persones que m’han parat. És una sensació indescriptible. Que et pare la gent pel carrer. Hi ha gent que potser no t’ha parlat en la vida i ha tingut l’amabilitat de parar-se i dir “jo t’escoltava cada dia a les 7 del matí“. És un agraïment brutal.

La veritat és que en aquests moments la gent podria passar de dir-te alguna cosa, però no és el cas. Per això jo només puc donar les gràcies, tant a la gent de Vinaròs com a la gent d’altres pobles com Benicarló o les zones de l’interior.

En general la gent s’ha portat amb mi molt bé.

  • Què li diria Julio Vidal al Julio Vidal que va començar com a periodista?

Li diria que no es dediqués al periodisme. És a dir, que els esforços, els anys d’estudi els dediqués a una altra carrera. Això és un ofici per a poetes. Necessitem període de formació com moltes altres coses en l’àmbit universitari. La resta dels mortals periodistes són gent mal pagada, que no està reconeguda en general. Per l’esforç que cal fer, diria que és una de les coses més mal pagades que hi ha.

Li diria que no estudiés periodisme, que estudiés dret, que era una de les altres carreres que tenia present i que segurament ara, potser no estaria jubilat, però tindria un altre estatus.

  • Què li diries a la gent jove que està estudiant periodisme o que està començant a estudiar periodisme?

A la gent que està estudiant, els hi diria que posen tota la il·lusió, les ganes i l’esforç possible. I que no es posen cap meta. És una carrera on es necessita molta il·lusió. Molt d’esforç també, perquè moltes de les coses que aprens a la Universitat, serveixen. Sempre va bé tenir-la.

Als que es pensen si entrar a la carrera o no, jo els hi diria el següent: jo no tornaria. Entre altres coses perquè a totes les professions n’hi ha molts. I si no canvia la valoració que es té a aquest país dels periodistes, doncs malament anem.

Alguna vegada jo explico la diferència entre ser un periodista aquí i un periodista a Europa. Per a ser metge, no pots exercir si no tens el títol, però a ser economista, necessites un títol… Per què sí que tothom pot treballar de periodista si no té el títol? Això a Europa no passa. Hi ha gent que ho fa molt bé, però si hi ha un títol que acredita teòricament una acreditació, a Espanya hauria de ser també.

Encara que no hagis estudiat Periodisme. Tu pots estudiar Història i haver fet un curs d’adaptació com es fa a altres països i et fan la capacitació. Penso que la formació és imprescindible.

Jo crec que ens hem convertit una mica en els recaders dels gabinets de premsa. En un xicotet homenatge que em van fer els companys del Col·legi de Periodistes de Catalunya ho vaig comentar això. Perds una mica la il·lusió perquè veus la deriva del periodisme a recader i transmissor dels gabinets de comunicació, que t’envien unes notícies que no saps si te les ha fet un periodista, un analista polític o algú altre. I tu ho transmets a través dels mitjans, de la ràdio donant-li veu, de la televisió posant imatges i sobretot els gabinets de premsa polítics.

Que reflexionen si els agrada aquest món. I si tenen molta il·lusió, que lluiten contra això. Que busquen convertir un altre cop el periodisme en investigació, que lluiten perquè les empreses donen fons perquè hi hagin periodistes d’investigació, es pugui tornar a ser imparcials… Cosa que penso que en aquests moments s’ha perdut per la pressió de l’empresa en la qual tu treballes.

Tot són notes de premsa. Encara no tens temps de canviar-hi la data i publicar-la.

Ara tothom envia notes de premsa. I tot és propaganda política dura. Jo quan vaig començar, anaves a buscar la notícia. Però no és només en l’àmbit polític, les empreses també tenen gabinets de comunicació, com per exemple Mercadona. Està influint sobre l’opinió. A les eleccions passa el mateix, fan trackings per influir a les eleccions. Ara ja no es fan les enquestes al carrer perquè valen un munt de diners.

Explora más

Vinaros
11:45 pm, June 22, 2024
temperature icon 24°C
L: 21° H: 24°
Feels like 23.91 °C nubes
Humidity 57 %
Pressure1018 mb
Wind 5 Km/h