Quan una política no pot prometre solucions, sempre pot prometre culpables.

És una fórmula antiga, efectiva i molt perillosa: agafar una por, posar-li un rostre i convèncer-nos que els nostres problemes tenen l’origen en algú altre. Quan la sanitat no funciona com hauria de fer-ho, s’assenyala la immigració. Quan les escoles necessiten més recursos, també. Quan l’habitatge esdevé inaccessible, la mirada torna a dirigir-se cap als de fora.

Una explicació simple per a problemes que mai no ho són. Preguntar per què falten metges, per què una família no pot pagar el lloguer o per què els serveis públics necessiten més recursos obliga a parlar de pressupostos, decisions i responsabilitats. Assenyalar qui acaba d’arribar és molt més fàcil.

No és una fórmula nova. La història europea ja ha mostrat què passa quan la política divideix la societat entre un “nosaltres” i un “ells”. Primer es marca la diferència; després es transforma en sospita i, finalment, en amenaça.

El llenguatge també hi té un paper. «Invasió», «desplaçament», «remigració». Paraules que no només descriuen una realitat, sinó que construeixen una determinada manera de mirar-la. El veí deixa de ser el veí i passa a ser «l’immigrant». I quan una persona queda reduïda a una etiqueta, és molt més fàcil convertir-la en el problema.

Aquí apareix una pregunta incòmoda: què passa amb els estrangers que venen en jet privat i farcits de diners? Diràs que aquestos no molesten tant.

Els grans fons compren habitatges i en diem inversió. Els capitals especulen i en diem mercat. Els grans propietaris acumulen pisos i en diem patrimoni. En aquestos casos dona igual la procedència. Però quan qui arriba no porta capital, sinó necessitat, aleshores sí que apareix el “problema”.

Sembla que l’origen molesta menys quan ve acompanyat de diners. I mentre discutim sobre qui arriba de fora, deixem de preguntar-nos qui compra els habitatges, qui en fixa els preus o qui fa negoci amb una necessitat tan bàsica com tindre un sostre.

I el mateix passa amb la sanitat. És més fàcil atribuir la saturació dels serveis públics a qui arriba que parlar de manca de professionals, de recursos insuficients o del creixement de la sanitat privada. És en aquest context on apareix la «prioritat nacional»: una expressió aparentment neutra que acaba establint una jerarquia entre persones en funció del lloc on han nascut.
Però aquesta jerarquia no cura, no educa ni abaixa els lloguers. Un hospital no té més metges perquè un immigrant deixe de ser atès. Una escola no necessita menys recursos perquè un alumne haja nascut fora. I una família no paga menys perquè el seu veí tingue un altre passaport.

Es pot debatre sobre fronteres, immigració irregular, seguretat o compliment de les lleis. És legítim. El que no hauríem d’acceptar és convertir l’origen en una sospita i la necessitat en una culpa. Perquè els problemes tenen causes concretes i exigeixen respostes concretes.

Convertir una part de la societat en culpable només ofereix una explicació fàcil. I mentre mirem cap a qui acaba d’arribar, deixem de mirar cap a les decisions que ja s’han pres. Perquè no estem parlant únicament d’immigració. Estem parlant de com es construeix un enemic.

I quan l’odi deixa de ser només una emoció i es converteix en una manera de fer política, ja no és només un discurs.

És el programa.

Gerogina López – Scrc. Política Municipal PSPV Vinaròs