Marta Oliver Barreda té 28 anys. Va nàixer a Castelló, però porta vivint tota la seva vida a Vinaròs. Va estudiar nutrició humana i dietètica a València, concretament a la Facultat de Farmàcia de Burjassot. Des de fa 2 anys té una clínica a la Plaça Jovellar. Parlem amb ella, entre altres temes, sobre la psicologia i la nutrició, TCA, la diferència entre dietes restrictives i dietes més permissives i la gordofòbia.
- Com va nàixer aquest desig d’estudiar nutrició?
Doncs va nàixer d’una persona de segon de Batxillerat que no sap cap a on ha d’anar després. Es va posar davant de l’ordinador i va començar a mirar els graus que s’oferien. Sí que és cert que la nutrició sempre m’havia agradat, però no sabia que existia com a grau universitari. I anar a matricular-me de bioquímica, vaig veure que existia el Grau de Nutrició i em vaig matricular.
Sí que és veritat que no sol ser la primera opció de la gent, perquè la gent de la meva carrera em deia “Bueno, jo m’he matriculat a Infermeria, però si no m’agafen…” Però per a mí sempre va ser la primera opció.
- La nutrició i la bioquímica estan entre si molt arrelades…
Estan bastant relacionades, però possiblement bioquímica no l’hauria acabat…
- Durant els 4 anys de la carrera, suposo que devia haver-hi molta teoria. Vas trobar a faltar certa part pràctica?
Totalment. Durant els 4 anys de carrera sols vam fer pràctiques d’una assignatura a tercer de carrera que van durar 2 dies. Sí que vam tenir moltes pràctiques de laboratori, però el que són pràctiques en consulta, fins que no surtes al món laboral no tens ni idea de com focalitzar-te.
- Des del primer moment vas voler fer una consulta aquí a Vinaròs o tenies pensat algun altre lloc?
Quan surts de nutrició, la quantitat de vies són bastants, perquè pots anarte’n a l’educació, a la investigació, a la part de la indústria alimentària… Però sí que és veritat que a mi m’agradava estar amb la gent. Les pràctiques les vaig enfocar ja a una consulta aquí a Vinaròs i em va agradar. A partir d’aquí ja vaig enfocar a fer la consulta.
Sí que vaig buscar llocs de treball fora de Vinaròs però també focalitzats sempre en la consulta. Em vaig plantejar un cop el tema de la restauració col·lectiva en centres d’educació. Tot el tema dels càterings escolars, com Servalia… Arran de fer xerrades i tallers em va agradar el tema d’educació, vaig fer el màster de professor i estic de professora interina a l’institut i ho combino.
- Estem aquí a la consulta. El primer dia que vas aconseguir aquest recinte per a poder fer la teva consulta què vas sentir?
Doncs va estar molt bé. Tot el que veus aquí és bastant “casero”. Vaig anar amb els meus pares a Ikea, vam comprar els mobles, ho vam anar canviant… Vaig anar pujant un vídeo a Instagram. Les primeres publicacions que tinc són de dia 1, dia 2, dia 3… El local era molt vell, per exemple els panels que veus aquí ja estaven. Tampoc hi havia una idea de consulta, però quan es va fer va ser com “que bé”.
El primer dia va ser una mica estrany. Tinc dues persones, però encara no em creia que estava treballant. Recordo que va ser un dilluns i va ser molt bé.
- Quan es va apuntar la primera persona suposo que vas pensar “ara ja no hi ha marxa enrere”…
Sí. És veritat que jo venia de l’altra clínica i va haver-hi gent que sabia que obria i em va escriure per a dir-me “quan ja obris, avisa’m“. Sí que és veritat que les primeres persones que vaig tenir va ser perquè ja em coneixien, però quan va començar a fer-se la veu que havia obert, va anar tot “in crescendo”, que això després de la Covid va ser molt important.
- Ha de ser molt diferent treballar a una clínica per a algú a treballar tu pel teu compte. Et marques tu els horaris, com has de treballar…
Sí que és cert que jo a l’altra clínica també era autònoma i estava molt a gust. Però clar, dins de ser autònoma i que jo em montava els meus horaris, estaven dins de l’horari que no tenia la meva companya. Jo tenia les hores que ella no tenia, perquè era ella la que estava contractada. Ara sí que tinc més llibertat. Si he d’anar al metge, vaig al metge. Si un dia me’l vull agafar de descans, me l’agafo. Si un divendres de Carnaval me’l vull agafar, me l’agafo.
Penso que aquesta és la part bona de l’autònom.
- La part dolenta és totes les altres coses
Totalment. En aquest sentit segur.
- A mi sempre m’han dissuadit de treballar d’autònom. Sempre m’han comentat que tingui un contracte marcat amb les seves hores…
El problema de la nutrició està aquí. O et fas autònom o has de treballar per a empreses més grans. O has de tenir la sort que, per exemple, va tenir la meva companya que la van contractar una empresa. Tenir una persona contractada és més complicat.
De fet, jo treballo amb psicòlogues, però no les tinc contractades perquè van a altres llocs. És més fàcil ser autònom en aquest món que et contracten. I en hospitals i atenció primària és impossible entrar, perquè no hi ha places.
- M’has parlat ara de les psicòlogues que treballen amb tu. Quan afecta la psicologia a l’alimentació i la nutrició?
100%. La manera d’alimentar-nos i com duem la nostra alimentació afecta el nostre estat anímic. Aquí ve gent que se sap la teoria al 100%, però si té un període d’ansietat, una època on té circumstàncies més complicades i no pot estar tot estructurat, l’alimentació és el primer que cau.
També cal dir que és un recurs bastant accessible, està a l’abast de tothom a qualsevol supermercat i en l’àmbit de la gestió emocional és una via molt alternativa. És el que sempre dic, si poguèssim teleportar-nos i aparéixer a Nova York, ho podríem dur millor. Però no podem, aleshores amb l’alimentació és molt més fàcil.
La salut mental afecta, i molt, a l’alimentació.
- Sobretot en moments de dolor emocional. Atiborrar-se d’alguna cosa per a suprimir un problema emocional.
Efectivament. Però això no soluciona el problema. De fet, els trastorns de la conducta alimentària no són un problema amb l’alimentació. Són trastorns psicològics que tenen com a conseqüència una desestructuració en l’alimentació.
La base és psicològica. Llavors amb qualsevol problema alimentari es poden donar les ferramentes, però si hi ha una falta de gestió emocional o un problema de salut mental, si no es tracta aquest problema, no es poden donar les circumstàncies correctes.
- Potser molts dels problemes mentals que desemboquen en aquestes conductes alimentàries són causats pels estàndard de bellesa que se’ns imposen a les xarxes socials com Instagram o Tik Tok. En aquests casos quin és el consell que dones a les persones des del punt de vista alimentari?
Clar, aquí és si encara no tens el trastorn de la conducta alimentària, amb educació nutricional, fer-te treballar en els mites que hi ha, plantejar-te quina evidència científica hi ha darrere d’aquests mites com “no prenguis aigua o fruita perquè engreixen…”
Tots aquests mites i creences que s’han instaurat per culpa de tota la part social que es diu la “cultura de la dieta“, que són tots els esforços que es fan per arribar a tenir un cànon de bellesa. Treballar moltíssim.
La gent ve de dietes estrictes, prohibitives on no hi ha plaer per a gaudir del menjar, on la vida social queda totalment separada. I els intentes fer veure que això no és. Els intentes moure una mica d’aquí.
Ara, si el TCA ja està diagnosticat per un professional sanitari, s’ha de treballar molt la part mental també. Jo sempre vaig a remolc de la psicòloga. El que ella treballa i les preocupacions que ell detecta són les que jo treballo. Que coneguin tots els nutrients que hi ha, perquè moltes vegades solen faltar nutrients. Donar-los receptes que es puguin agradar. Es treballa amb la psiconutrició, per exemple. Es treballa per fases i en el que la psicòloga veu.
- Aquests trastorns alimentaris se solen veure més en homes o en dones?
Se solen veure més en dones, però també perquè estan més normalitzats en dones. Els cànons de bellesa estan més focalitzats en les dones perquè al final ve del sistema patriarcal que vivim des del punt de vista social. El cos de la dona sempre ha estat més focalitzat que el de l’home.
Però els homes també en tenen de TCA. Per exemple, la vigorèxia. La gent que vol ser molt forta, que es veu prou més en homes que en dones.
Sí que és cert que tot el tema dels atracons es veu més en dones que en homes, també perquè les dones ho expressen més. Jo com a casos et puc dir que he tingut un xic i la majoria són tot xiques.
- M’has parlat dels mites de l’alimentació. Amb l’arribada de les xarxes socials, creus que aquestes falses creences s’han multiplicat per 1000?
Amb les xarxes socials s’ha multiplicat per 1000 tot. Tant els cànons de bellesa que són irreals completament com els mites, perquè Instagram i Tik Tok no tenen un filtre. Jo que soc nutricionista puc dir X, però una persona que no té estudis de res i que solament per la seva experiència personal, el conegut com “a mí me funcionismo” ja ho pot dir i una persona pot accedir.
Un altre cas són els de les influencers. Marques que paguen a les influencers perquè diguin que el producte que estan anunciant és el millor. Que aquests “parches” t’aprimen, que el té matxa que estan anunciant t’aprima… El problema més important són els comptes d’influencers que tenen tants de seguidors adolescents.
- Tu com a empresa utilitzes Instagram per poder educar a la gent sobre una bona alimentació i una bona dieta. Creus que la utilització de les fotos i els diagrames que utilitzes ajuden a que la gent entengui millor les teves consultes?
Instagram sempre ha sigut una plataforma que si s’utilitza bé, genera molt de benefici. Però no substitueix a una teràpia psicològica o una teràpia alimentària. Així i tot, si tu tens 40 missatges de la “fruita engreixa” i tu tens alguna cosa diferent, el missatge ressalta.
Jo crec que és una manera perquè la gent pugui veure una altra cara de la nutrició que no sigui prohibitiva i d’amargura. També perquè he rebut missatges on m’han dit que gràcies pel contingut. Però on hi ha gent que possiblement l’ha ajudat, també et dic que hi ha altra que no tant.
- Hi ha hagut alguna empresa de productes alimentaris o de productes dietètics que t’hagi contactat perquè tu publicitis el seu producte?
Sí, hi ha moltes empreses que et parlen, sobretot de les de pèrdues de pes dràstic que no són fiables, que et contacten per a vendre els seus productes. I quan els dius que no, t’intenten convèncer. Tampoc han sigut tantes, però algun cop sí que m’han contactat.
I pel que fa a promocions que sí he acceptat, he de dir que fa poc em va contactar una empresa que es diu “My Food Experiences”, que el que fa és una caixa de diferents productes saludables de diverses marques. Amb aquesta sí que vaig col·laborar uns mesos per fer-los conéixer, però sempre et venen les típiques empreses que són una mica més complicades de treballar has de saber dir que no.
- Un tema molt important és el de l’alimentació saludable i els seus costos. Per què creus que és tan car menjar saludable?
Al final, quan veus 50 talls de pernil a 1 euro et pots preocupar de la qualitat del producte. Ara tot ha augmentat de preu. L’oli d’oliva, fruites i verdures… Però realment, si pots fer cuina saludable, pots fer cuina d’aprofitament usant les verdures que has emprat el dia anterior, tampoc acabaria sent tan car.
Però, al cap i a la fi els productes industrials són més barats de produir. També hi ha més accessibilitat a aquests productes. Per trobar varietat de fruita i de verdura has d’anar més al petit comerç que potser tenen productes més elevats.
- Potser perquè els productes industrials es publiciten més. Cada dia a les xarxes socials i a la televisió es veuen els mateixos anuncis dels mateixos productes…
Es que el tema del màrqueting de la indústria alimentària és un tema molt sucós. També té a veure la gent que utilitzen. Ajuda que Messi et promocione, per exemple, un Colacao. Si Messi patrocinés un kiwi, els nens menjarien kiwi. Això és un altre meló a obrir, veure si és ètic que esportistes que no beuen productes com Colacao dins de la seva dieta diària, anuncien Colacao.
Tampoc és pla de prohibir el Colacao. Podem ser conscients que no és “la comida de los campeones“. Ells no ho mengen.
- Parlant del petit comerç. Creus que per a menjar més saludable haurien d’anar a comprar més als petits comerços i deixar de banda les grans superfícies?
Sí, de fet fa uns anys es va posar de moda una frase que era: “Más real, menos procesado, más mercado, menos supermercado“. Primer perquè ajudes al petit comerç, segon perquè la fruita i la verdura és més fresca i tercer perquè t’incita menys a comprar tot el passadís de bolleria industrial, com pot passar a una gran superfície.
Potser tens als comerços un estant on hi ha coses processades, però és tot molt reduït, no com a les grans superfícies.
Más mercado, menos supermercado.
Más real, menos procesado.
Más local, menos de otro lado. pic.twitter.com/NzReAajCOh— MyRealFood (@myrealfood_app) October 22, 2015
- En petites localitats com Vinaròs, Benicarló o Peníscola, és molt més fàcil accedir al petit comerç que a grans urbs com Barcelona o Madrid.
Sí, però també la gent té molt poc temps. Al final al petit comerç has d’anar a la fruteria per a la verdura i la fruita, a la carnisseria per a la carn, a la peixateria per anar a buscar el peix… Perds un matí sencer per a comprar, i això la gent no ho té.
- Ara que parlem de poc temps, el menjar preparat és un dels enemics de la dieta equilibrada?
Depèn del menjar preparat. Un és menjar ultraprocessat i l’altre és un menjar processat. Per exemple tenim els fesols blancs que és l’aliment, els fesols en pot serien un bon processat i l’ultraprocessat seria comprar-te la fabada feta.
Hi ha molts de recursos, com per exemple la truita de carabassó, el gaspatxo o un pot d’arròs que poden fer que en 2 minuts puguem tenir un dinar, però si anem a per la lasanya de forn o a la pizza de 3 minuts, el tema es complica a nivells estratosfèrics.
- I també ve de la quantitat de vegades que menges això. Perquè si et fas un ultraprocessat un cop a la setmana no és tan fotut que si ho menges cada dia.
El tema és que la gent ve de dietes restrictives que s’han de seguir al 100%, i si el dimecres vull una galleta, ja es posa malament i pensa que ja no val la dieta. És impossible seguir una dieta al 100%. Si que és cert que ve d’això ve d’agobiar-se per fallar un dia.
El que s’ha de fer és entendre que per un dia que falles, no passa res. És com qui marxa de viatge i em diu que intentarà menjar saludable. Si vols menjar saludable, menja, però si et vols demanar una pasta al pesto, demanate-la perquè estàs de viatge.
La gent s’angoixa molt en fallar un dia. Si tu durant la setmana menges fatal, per un dia que menges una ensalada no salvarà res. Has de tenir consciència que menjar saludable t’ajudarà, però per un dia que falles tampoc passarà res.
- Una de les coses que ens hem dut d’Estats Units a l’hora de parlar d’alimentació és el “fast-food”. Creus que cadenes alimentàries d’aquesta com Telepizza, McDonald’s o Burguer King han contribuït a un mode de vida sedentari?
No és que sigui culpa d’aquestes cadenes, però sí que és cert que tot dins del que és el menjar ultraprocessat, aquestes cadenes són les de pitjor qualitat. El món sedentari també té a veure amb l’esport, però el fet d’haver-hi una alimentació més ràpida i més barata, aquest és el gran problema. A nivell paladar estan molt bons, però fan que hi hagi una alimentació molt més roïna. És millor fer-se una pizza o comprar-la a un supermercat.
Aquí al final entren tots els olis que utilitzen, totes les hamburgueses que no són de qualitat… Sí que és cert que tot el menjar de les grans cadenes de fast-food exporta el model de vida d’Estats Units. Però és el que et deia, un cop no passa res, si ho agafes com a rutina, malament.
- Per a tu quina és la pitjor cadena de menjar ràpid?
Jo crec que McDonald’s i Burguer King. Trobo que el que són tot hamburgueseries seria el més greu. Ara en surten moltes de sushi, que no estan malament. Al McDonald’s et pots demanar coses amb verdura, però que no són gens saludables.
També estan sortint cadenes que estan molt bé, com el tema dels pokes. Però al final una cadena de fast-food serà de mala qualitat.
- Creus que molta gent associa el menjar vegetarià al menjar saludable i no entén que fins i tot una hamburguesa de carn pot ser saludable?
Sí, inclús les galetes són vegetarianes. Són farines, oli i sucre. Molta gent ho associa també amb el pes. Una persona vegetariana o vegana pot ser grossa. Tothom té la sensació que un vegetarià com una persona hippy i saludable, quan la realitat no és així.
Tots els productes vegans que estan sortint, les salsitxes veganes, el formatge vegà està tot ple de brossa… Evidentment, una alimentació basada en plantes és molt més saludable i millor per al medi ambient. Però també hem de saber què estem comprant. Però al final la gent ho associa tot. Veuen “Sin Azúcar” o “Sin Aceite de Palma”, “Sin Gluten” o “Rústico” i ho associen…
- Creus que la gent no mira les etiquetes?
Mira però no entén. La gent quan veu un número molt alt d’hidrats de carboni o de calories i s’espanta. Per exemple, si ve d’uns dàtils és saludable, i si ve d’unes galetes no. Saludable entre cometes perquè no és saludable un aliment per si sinó perquè quan ho consumim. La gent mira molt el que diu la portada, però tenen un desconeixement.
Jo és el que dic, alimentar-mos és el que més fem després de fer pipí. Jo per això penso que al col·legi ens haurien d’ensenyar a alimentar-nos de la mateixa manera que ens ensenyen a fer altres coses.
- I per què creus que es parla de la nutrició als col·legis?
Es parla perquè dins del currículum escolar està pautat tot. Són protocols molt antics i no entra l’alimentació ni la nutrició. I quan s’explica és el de sempre, de manera restrictiva, calculant l’IMC (Índex de Massa Corporal), de dir-te que evites els hidrats de carboni…
Perquè al final no s’ha fet un consens que la nutrició sigui important als col·legis, igual que tampoc hi ha un consens sobre que els nutricionistes hagin d’estar als hospitals.
- Creus que els menús que hi ha als col·legis haurien de passar per les mans d’un nutricionista?
Crec que la major part de les vegades tenen nutricionistes i estan millorant. Però sí que és veritat que abans era dur. El peix fregit, la carn rebossades, les patates fregides… Van millorant. Jo quan vaig optar per anar a un lloc d’aquests, sí que hi havien nutricionistes.
- Passem a un dels temes que ressonen amb més força a les xarxes socials: la gordofòbia. Moltes d’elles se senten culpables de tenir certs nivells de sobrepés. Què li diries tu a una persona gorda perquè no se sentigue culpable?
Que no és culpa seva. Que és un problema estructural. És el mateix problema de sempre: associar un físic a un problema de salut. Si el problema està sent a nivell xarxes socials, jo els diria que eliminen les xarxes que els poden fer mal i que busquin xarxes que parlen contra la gordofòbia, del body-positive.
Al final tot ve de la cultura de la dieta restrictiva i que això està malament. Tot és un problema de no haver tingut una base d’educació alimentària i de tants de mites i creences. Hi ha tanta informació sobre alimentació que hi ha desinformació.
I després cal remarcar que encara que tots mengéssim igual i féssim el mateix esport, la diversitat corporal existeix. I tots els cossos són diferents. Hi ha gent que té un cos gran perquè té un cos gran. Si hi ha patologies associades i si hi ha una falta de bons hàbits, que es treballen. I si el cos vol baixar, doncs que baixe.
- Al final reben tants comentaris d’odi que al final es fustiguen com a persona amb sobrepés…
Però al final és dels comentaris externs. La gordofòbia és això, pensar-se que tens el dret de parlar del cos de la gent d’una persona gorda.
En aquests casos jo sempre li dic a la gent que conteste. Inclús si contestes de forma maleducada. Hi ha tres maneres de contestar, agressiva, passiva i assertiva. La persona que t’està dient les coses no t’està tenint respecte, tu tampoc l’hauries de tenir.
El problema és que també venen molts cops de les famílies. Hi ha molta gent que reben a casa molts de comentaris. Contestar-li qualsevol cosa que li ve al cap.
Molts de cops ens quedem callats i ens traguem aquest sentiment de culpa. Com més gent conteste, menys comentaris hi haurà.
- Moltes vegades s’han parlat de dietes miraculoses per a poder aprimar o per a poder convertir-se en esportistes d’elit. Un cas molt clar és el de Novak Djokovic, que té una dieta molt estricta i molt prohibitiva. Creus que aquestes dietes tan dures són un dels grans problemes que ens trobem a l’hora d’entrar a les xarxes socials?
Totalment. Aquí hi ha 2 coses. Una de totes és que el deport d’elit no és saludable, ni en l’àmbit de salut mental ni d’alimentació. És portar al cos a uns extrems que no és saludable. Realment a nivell alimentació tots veiem molts de casos i de salut mental.
A nivell de carrer, sempre s’ha unit que la salut sempre ha estat lligada al pes. Si tenen una pèrdua de pes ràpida és molt més cridaner que et digui que “anem a treballar durant un temps”, “seguirem un procés”, “el canvi no serà tan ràpid…” Molta gent emmascara la salut amb la baixada de pes. Tu pots tenir bona salut i no baixar de pes.
A les xarxes socials és molt més ràpid i factible caure en “perd 5 kilos en 2 dies“. Hi ha hagut gent que m’ha dit que s’ha arribat a desmaiar per fer una dieta restrictiva, però li valia perquè baixava de pes.
- Però en aquest cas s’han de posar uns límits.
Buscar una alimentació saludable. És més fàcil del que ens pensem, però la societat l’ha desestructurat tant que s’ha fet una bola com un cabdell de llana molt emmaranyat.
- Com de difícil és deslligar tot aquest cabdell de llana?
Moltíssim. També depèn del nivell on està la persona. Estem a una zona on la gent no menja mal, però aquí queden certs aliments que no estan. El pa, per exemple, no s’ha de prohibir, però estem en una cultura molt panera.
S’han de reubicar aquests hàbits. Quan la gent fa moltes dietes és molt complicat, perquè cauen en el que es diu “dietisme crònic“. Jo vaig tenir a una xica que feia 20 anys que no menjava un plat d’arròs. I quan jo li vaig dir que podia menjar arròs, un poc més i es desmaia. És un aliment super bàsic. Perquè a ella li havien venut que l’arròs era roí, i duia des de la comunió sense menjar-ne.
Són creences que s’han interioritzat. La psicologia i la nutrició van plegats.
- Quins són els aliments bàsics que tu creus que qualsevol dieta hauria de tenir?
Aliment imprescindible no hi ha cap, tots es poden substituir per tots. Jo el que crec que és necessari és la verdura, perquè no hi ha cap grup que la pugui substituir. Moltes vegades hi ha prou carència de verdura. Cereal integral, els llegums que tenen tots els nutrients, són súper saciants també. I després la part de proteïna i la fruita. I el greix també, que se’ns oblida molt.
Verdures i fruites, la part de proteïna sigui la que sigui, el greix saludable que a moltes dietes restrictives ens el treuen i també una part energètica d’un hidrat de carboni de qualitat. Però ha de tenir varietat. Com més varietat, millor.
- És la cuina mediterrània la cuina més saludable que hi ha?
Sí. A nivell de la varietat de vegetals… Tothom que marxa fora d’Espanya vol tornar aquí el més prompte possible per tastar la cuina. Molta varietat de verdura, de fruita, tenim els llegums, carn de qualitat, peix de qualitat…
Sí que és veritat que presumim de dieta mediterrània quan no mengem solament dieta mediterrània. Mengem molta carn i la dieta mediterrània no es basa solament en la carn. Però a nivell dieta, la mediterrània és la millor.
- I l’oli d’oliva és el principal ingredient…
També va a haver-hi una època que es parlava de substituir l’oli d’oliva per l’oli d’alvocat… No. L’oli d’oliva és imprescindible, tant a nivell sabor com a nivell de nutrients.
- L’oli de palma és el que s’ha d’evitar…
Com el de colza… El de gira-sol te’l compro, però davant de l’oli d’oliva, tots perden. L’oli de palma està a productes ultraprocessats… Per això es venen ara “sin aceite de palma”. Però t’hauran ficat el de colza que és el mateix.
- Creus que hauria d’haver-hi una legislació on s’explicassin unes bases o guies, comptant sempre amb els nutricionistes i els científics, per ajudar la ciutadania a tenir una millor salut?
Sí, és bàsic. La legislació ha de començar en el nivell educacional. No en tots els cursos com les matemàtiques, però és necessari. Les guies existeixen, però no estan accessibles a la població. No és una cosa que està al teu mòbil o fàcils de localitzar.
- Possiblement també perquè són massa complexes…
Jo crec que s’hauria d’intentar apropar a un llenguatge més poblacional. Jo per exemple, al final, passo de llegir els estudis. Les conclusions sí que les llegeixes, però al final entens molt millor un post que ha fet un company que un estudi de 30 pàgines d’un científic.
- Quins són els menjars que a Marta Oliver més li agraden? I quins són els que li semblen més saludables?
El meu aliment preferit és l’ou, no hi ha discussió. El meu plat preferit són els espaguetis a la carbonara. No sé si es consideren saludables, però sí que és cert que si algun plat saludable he de dir, diré l’albergínia rellena.
- Què li diries a la gent que ve a la teva consulta?
Primer de tot els diria que no es pesen. Que si poden tirar la bàscula millor que millor. Que s’obrigue a noves possibilitats i que vingui en capacitat d’aprendre i d’obrir nous horitzons.
- Què li diries a la Marta Oliver de fa 10-12 anys?
Li diria que al final està treballant d’una cosa que li agrada. En l’aspecte laboral va tot bé, en l’aspecte personal hauríem de parlar prou. Sempre es pot anar a més. Jo volia ser veterinària.
- Què li diries a la gent de Vinaròs?
En l’àmbit de l’alimentació, que si algú està en un cercle viciós i que veu que el tema de l’alimentació li està afectant al tema de la salut mental, que sapigue que tot té solució. I que si veu que si hi ha un mínim problema amb l’alimentació, o té un estrés que ve basat en això, que estigui tranquil que sempre tot, com he dit, té solució.
