La Sra. alcaldessa, María Dolores Miralles, ha adoptat una estratègia en els plenaris que cal analitzar: davant les crítiques a la seua gestió, el seu argument, últimament, és atribuir-les a un suposat biaix masclista i desqualifica qui les formula titllant-los de “falsos feministes”. Aquest plantejament no és només injust, sinó també profundament problemàtic, perquè transforma el feminisme en un instrument defensiu, en un escut al qual recórrer cada vegada que apareix la crítica. Sembla que a la sra. alcaldessa no se li pot qüestionar cap decisió pel fet de ser dona. I encara menys si la crítica prové de l’esquerra, ja que aleshores es posa en dubte el seu compromís feminista. Com si el feminisme convertira automàticament una dona en una bona alcaldessa. Com si el fet de ser dona immunitzara davant la crítica política. S’oblida, però, d’una qüestió fonamental: el feminisme ha contribuït a obrir camí perquè moltes dones arriben a espais de poder, però això no les fa intocables ni les eximeix de rendir comptes davant la ciutadania.
No, qüestionar decisions polítiques no és atacar una dona pel fet de ser dona. Confondre deliberadament ambdues coses no reforça la igualtat; la debilita. Quan s’afirma que tota crítica respon al masclisme, s’està negant la legitimitat del debat democràtic i es trivialitza la lluita feminista, que ha assenyalat —amb raó— discriminacions reals i estructurals durant dècades.
Des d’una mirada socialista, el feminisme no és un escut personal ni una etiqueta que es reparteix o es retira segons convinga. És un compromís amb polítiques públiques que reduïsquen desigualtats, que milloren la vida de les dones treballadores i que afronten les injustícies materials, no només discursives. Anomenar “falsos feministes” a qui exerceix la crítica política és, a més, una manera de deslegitimar la pluralitat dins del mateix moviment feminista. Com si existira una única manera vàlida de defensar la igualtat, i aquesta coincidira sempre, casualment, amb el punt de vista del govern local.
La conseqüència d’aquesta estratègia és clara: desactivar el debat. En lloc de parlar de gestió, de prioritats o de resultats, es genera una confrontació artificial on qualsevol discrepància queda automàticament desqualificada. I en aquest procés, el feminisme perd profunditat i credibilitat. Defensar el feminisme és, precisament, evitar que s’utilitze com a coartada. És exigir coherència entre discurs i acció, i també rebutjar que es convertisca en una eina per a silenciar la crítica legítima.
A Vinaròs, la ciutadania mereix un debat polític adult, on les decisions públiques puguen ser avaluades sense etiquetes interessades ni desqualificacions oportunistes. I el feminisme mereix molt més que ser reduït a un argument defensiu: és una lluita profunda i transformadora que no pot utilitzar-se com a parapet en el debat polític. Al mateix temps, cal recordar que el masclisme és una realitat massa greu i persistent com per banalitzar-la convertint-la en un simple recurs retòric en un plenari. Fer-ne un ús interessat no només empobreix el debat, sinó que també desvirtua una problemàtica que exigeix rigor, compromís i responsabilitat institucional.
Helena Román
