Cada matí m’haig d’enfrontar a la meva imatge, no és una cosa que m’afecti negativament, però sento que és una part important de mi mateixa. Penso que contra més maca estigui, el dia serà millor, ja que almenys podré treure una cosa positiva d’ell. Em solc centrar més que res en el pèl, la roba i el perfum, el fet de tenir tot això correcte em dona seguretat per a afrontar el matí.
Surto al carrer i pas un pàrquing abandonat. Mentre ho envolto, noto una sensació estranya en la pell. Això es deu al fet que a la nit se solen sentir sorolls aparentment estranys. Més endavant em trobo amb “la casa del terror”, la dic així perquè literalment sembla treta d’una pel·lícula de Sinister.
Pas per l’edifici que he vist créixer al llarg dels anys, la casa dels ocupes, el Mercadona i després el carreró. La veritat que no se’m fa agradable passar per allí, ja que sempre està ple d’homes que, en passar, se’m queden mirant i la veritat que això m’incomoda bastant, així que intento accelerar el pas.
Solc fer el camí en solitari i molt, molt de pressa, pel fet que la major part de les vegades solc arribar tard. Segueixo el meu trajecte i em trobo la casa de Paula, allí ens reuníem l’Índia, Paula i jo per a anar juntes. Tant de bo pogués tornar a aquests moments, però ara elles estan en altres centres. Amb l’Índia solc parlar gairebé cada dia i encara que ens coneixem des de fa tan sols dos anys, m’ha demostrat que no és qüestió de temps, sinó de connexió. Tenim moltes coses en comú, una d’elles són els llibres. M’encanta llegir, sento que desconnecto quan ho faig i tots els meus problemes desapareixen. Llegir m’ha ajudat a créixer tant psicològicament com en el personal, no és solament un hobby per a mi, és part de la meva vida.
Pas per l’església Sant Bartolomé, on procuro no mirar cap amunt, ja que tinc un vertigen rar des que tinc ús de raó. Crec que ho diuen vertigen invertit, encara que no conec a ningú que li passi una cosa similar. Llavors arribo a l’Ajuntament. Els records em recorren la ment, des del chupinazo d’inici de festes d’agost, fins a la “cridà” de les falles. M’encanten les festes, les sento molt familiars. Les xarangues cantant amb els teus amics, la gent, l’alegria, la música… és tot tan bonic i emocionant alhora. Després està el carrer que ha estat tant de temps en obres. A més de que ha estat bastant incòmode haver de caminar en ella, sento que ha estat una despesa inservible, ja que hi ha objectius més prioritaris i sol·licitats que tallar una de les entrades més significatives de Benicarló. Bé, però això és la meva opinió.
Abans d’arribar a l’institut em trobo el parc de la Constitució, en aquest parc només m’arriben records feliços de la meva infància. Ni encara que volgués podria dir una cosa dolenta d’ell, tant de bo valoréssim més el temps. I ja soc aquí, en l’institut, a punt d’entrar. Sé que molts alumnes sentim rebuig cap a ell, perquè l’estar tot el dia asseguts i amb tantes normes es fa bastant pesat. Però sé que cadascun de nosaltres estranyarem anar allí cada dia. Veure als teus amics, riure, parlar, sentir-te a gust. Ara no ho valorem perquè som aquí, però quan cadascun hagi de prendre un camí diferent i l’hola es converteixi en un adeu o en un fins aviat, sé que ens farà mal i desitjarem amb totes les nostres forces poder tornar i aprofitar una miqueta més aquest temps. Ara ho veiem com un esdeveniment llunyà, però tard o d’hora arribarà, encara que molts no estiguem conscients d’això.
