Aquesta setmana la ciutadania de Vinaròs assistim perplexos a la retirada, per part del tripartit de la vergonya de PP, PVI i VOX i de la moció de censura, dels bancs violeta (encara resisteix algun a hores d’ara) i LGTBIQ+, instal·lats durant la legislatura passada pel nostre govern de progrés.
El debat generat, més enllà de la indignació pròpia d’un fet que no se sustenta sobre motius tècnics o de mobilitat, sinó exclusivament ideològics, ens porta a realitzar-nos la següent reflexió:
Amagar un banc, uns colors i el que simbolitza, no és més que la punta de l’iceberg de la veritable ideologia que desprenen aquests actes, que no és altra que la de “Las muestras de orgullo, lucha y dignidad, en casa de cada uno. No en la calle”. Una actitud que presenta a l’únic tipus acceptat de família i de dona. La de la moralitat “bien”. Si no, a expiar els pecats s’ha dit…
Evidentment, pintar un banc de color violeta o amb la bandera arc iris no atorga automàticament drets ni conquestes. Tothom en som conscients. Faltaria més. Però sí que visibilitza la lluita, per un costat, del feminisme per aconseguir la igualtat salarial, laboral i de drets entre d’altres, o la lluita del col·lectiu LGTBIQ+ per visibilitzar les diferents formes d’estimar i entendre la vida des del respecte i la tolerància. Totes dos representen el símbol, a la via pública, d’anys de protestes, manifestacions i també morts. És la manera de posar en relleu tot allò que s’ha aconseguit, però també, allò que queda per conquerir. Que no és poc.
No podem viure en una ciutat hipòcrita que durant dos setmanes i a Carnaval es trau tots els tabús, per a després amagar-los en un magatzem municipal mentre agafen pols, i l’única moral permesa comença a recórrer els carrers de la nostra ciutat a toc de corneta de tripartit, alcaldessa i veritable vergonya. Això sí, el dia 8, a les escales de l’ajuntament a llegir el manifest. Cal figurar.
En 2 mesos hem aconseguit la fita d’investir a la primera dona alcaldessa de la ciutat de Vinaròs. Dona, ella, lluitadora i sindicalista que va córrer darrere dels grisos com ens ha recordat en alguna ocasió, i que al maig del 2023 deia que l’entrada de VOX “m’asusta un poquet”, per acabar dient al febrer del 2024 que “em sento molt còmoda governant en VOX”.
I mentrestant, des del despatx d’alcaldia, la senyora Miralles apunta la seua mirada cap a una plaça parroquial que veu com, més enllà de quedar-se sense la seua olivera i el seu garrofer, es queda sense un banc que fins al desembre del 2023 també la representava a ella, mentre un altre regidor del PP baixa astorat en pantofles des de casa, recriminant la decisió del regidor d’obres i serveis de VOX, el senyor Brito.
Sempre recordaré un café que l’any 2019, a l’exterior de l’Auditori Municipal, vaig fer amb la senyora Miralles abans d’entrar a un concert de la banda, quan la nostra relació personal (que no política, que resta intacta) encara era bona. Em va dir: “Tot això de VOX em fa molt de respecte. Són molt perillosos”. Recordo fins i tot on estàvem asseguts i de quina manera.
I ara aquí estem. Veient com a Séverine li han furtat el banc d’una cançó que parla de la pèrdua de la innocència i de perseguir els nostres somnis.
Vinaròs ha perdut en dos mesos la seua innocència. Massa aviat. Quina llàstima. Com els xiquets que s’assabenten abans d’hora de la inexistència dels reis o del pare Noel.
Però bé, sempre ens seguirà quedant el somni (i la lluita) d’estimar amb llibertat o no ser menyspreada per ser dona.
“On a tous un banc, un arbre ou une rue. Où l’on a bercé nos rêves”
Tots tenim un banc, un arbre o un carrer on hem bressolat els nostres somnis.
