Vicent Fibla, director del festival Eufònic: “Eufònic és un festival que passa en el context de les Terres de l’Ebre”

Vicent Fibla és el director del festival Eufònic, que en aquesta edició arriba a la seva 15na edició, amb una programació que conté una gran quantitat de productes no sols musicals, sino també amb propostes culturals i instal·latives centrades en diferents indrets i ciutats de les Terres de l’Ebre.

En aquest col·loqui, parlem sobre els 15 anys del festival, així com del diàleg històric i patrimoni que tenen les propostes culturals programades, fent també referència al BotCamp i a Eufònic Terra, dues de les activitats dins de la programació,

• La primera pregunta és obligada. Com de diferent és organitzar l’edició del 15 aniversari d’Eufònic en comparació a les 14 anteriors?

És molt diferent de la primera edició. En relació amb al volum, en aquestes tres darreres edicions hi ha hagut el mateix volum d’artistes que en són entre 75-76 a com era al principi que n’eren 4, 2 residències culturals, 2 espais de debat i de xerrades… Però l’esperit ja estava allí.

És més complicat, però no perquè siguen més pobles, sinó perquè són més propostes i les que són musicals són molt fàcils, però les que són de residències culturals o de muntar espais són molt més difícils. Per exemple, ara estem muntant les d’Ulldecona i Amposta, i van començar el passat dilluns. Porten 5 dies i canvia molt.

És una instal·lació que es queda 10 dies o 3 setmanes en el cas d’El Patí Obert, que és una exposició. En canvi, les instal·lacions menudetes que estaran a Amposta, que en són 8 més, es munten aquest dimecres.

Fer tantes coses en tants d’espais fa que, quan parlem de muntatge i de producció, tot sigui més complicat, perquè en total són més de 30 i algo propostes.

Hi ha algunes com l’Auditori de la Fira d’Amposta que aglutina 5 propostes i quan ho montes és fàcil de rendibilitzar, però després, una performance d’un artista a les 10:30 h a l’Horta de Sant Joan, sols per això, fa falta un equip de so, micros… Tot això ho complica molt més.

• Podem dir que el que canvia no és la identitat del propi festival, sinó l’amplària…

Sí, perquè Eufònic com a idea ja és complicat. El fet de fer diverses coses en i en diversos espais naturals, fa que sigui més complicat que, evidentment, un festival que sols tens, per exemple, tres escenaris i un espai.

En lloc d’haver-hi una porta gran, hi ha moltes portetes, que són gratuïtes o de pagament, a l’hora de muntatge i de tancar el programa, tot hagi de tenir un sentit, perquè per exemple, vas a Horta al matí i després vas a Arnes, per tant, és una manera orgànica de relacionar-se entre un poble i un altre.

O per exemple, dissabte pel matí serà el mercat d’Amposta i per la tarde, La Sénia. Penses en que pots anar d’un lloc a un altre en total llibertat.

• És com unir les peces d’un trencaclosques

Sí, és com fer un puzzle, però això també és una part bona que té.

• Una edició d’Eufònic que es va presentar la setmana passada al migdia als Ullals de Baltassar en un festival que vol posar les Terres de l’Ebre en una posició central dins del mapa cultural català, i també la seva voluntat de vincular un diàleg amb el patrimoni històric i cultural. Com de difícil és balancejar aquests dos conceptes?

No és que vulguessem col·locar a les Terres de l’Ebre, és que ja ho està. I ho està perquè hi ha moltes més propostes a més de nosaltres.

És una noció que parlàvem durant la presentació amb Xavier Fina, director general de Promoció Cultural i Biblioteques, que ell parlava que les coses tenen el seu propi centre. De fet, ara mateix, a Terres de l’Ebre, Amposta és el centre, i La Sénia és perifèria. Però per exemple, si fas una cosa a Traiguera i després en fas una altra a Sant Jordi, aquesta esdevé perifèria, perquè cada centre crea les seves perifèries.

La Generalitat de Catalunya tenen molt clar que Terres de l’Ebre és un territori particular i que a més tenim la particularitat que toquem amb el Maestrat per un cantó i amb Matarranya per l’altre, i això és molt important.

De fet, aquest any no fem res a Vinaròs, però sí hi ha hagut un parell d’edicions que hem fet accions perquè és una manera molt orgànica de relacionar-se. Alcanar està més prop de Vinaròs que de Tortosa. La manera com som i la manera com ens relacionem forma part del programa.

Llavors Terres de l’Ebre ja està al mapa, i també quan vam rebre al 2023 el Premi Nacional de Cultura és una manera de reconèixer les coses que fas.

• I com realitzeu aquest diàleg amb el patrimoni històric i cultural dels municipis?

Perquè crec que és important, i et diria que és un dels nostres deures. Fem coses des dels llocs, les coses no passen perquè sí, passen per alguna cosa.

Per exemple, va haver-hi un any que vam fer una acció sonora a la llotja de peix de La Ràpita el primer dia de després de la veda. I aquella acció havia de passar al mateix temps que els pescadors arribaven, i l’última cosa que has de fer és tallar això perquè és la seva feina. Per tant, aquella acció estava pensada com que passava al mateix temps, i no interferia en la feina dels mariners que, després de dos mesos de veda, diguem-li, sortien a pescar.

Pel que fa al patrimoni arquitectònic, al castell de Miravet, que és un edifici espectacular, fem coses cada any, i de vegades està més relacionat i de vegades no tant. I també hem fet actuacions a l’església del poble vell de Corbera d’Ebre que és preciós o, com fem aquest any, a la Torre de la Carrova, que serà una instal·lació de làser que s’activarà cada dia i que parla de la memòria de la Batalla de l’Ebre, una ferida existent com és la Guerra Civil.

Aquesta actuació, que la fem conjuntament amb el COMEBE, el que fa és posar sobre el mapa una qüestió, com és la memòria històrica.

No totes les actuacions són així, òbviament. Hi ha actuacions musicals, a l’hora del vermut, als Ullals de Baltassar, que té un puntet lúdic. Una cosa que passa molt és artistes que treballen en la idea aquesta de les problemàtiques del Delta de l’Ebre, un territori que s’afona, que acabarà desapareixent, que té un ecosistema fràgil… Són preocupacions contemporànies que són importants.

• I és apropar la cultura també a aquestes preocupacions i no deixar-les com si fossin dos ens separats.

Són qüestions que estan connectades, i en aquest sentit, també s’han treballat coses que es relacionen amb el folklore.

Per exemple, va haver-hi un any que l’actuació inaugural que mesclava jota i música en directe dels Ars Trio. Hi havia la ballarina de Jota, hi havia la Sònia Gómez, que és ballarina de dansa contemporània, i el trio.

Crear aquestes coses és molta feina, però és el que em sembla més xulo, també, o més interessant de cara no només a nosaltres, que ho coneixem, diguem-li, sinó també al que la gent percep des de fora.

I això també és important.

• Un festival que ja va iniciar amb els seus prolegòmens el passat cap de setmana amb el BotCamp 2026 a Tivissa, un programa que connecta les arts digitals i l’entorn rural. Quin és el balanç que feu d’aquesta proposta?

Un paper importantíssim. De fet, les arts digitals sempre han estat presents a Eufònic, de manera natural.

BotCamp és la part sencera del festival, diguem-ne, i dins hi ha el BotCamp Lab, que, més que formació, és com unes colònies digitals, és com trobar-se per compartir coses. Ha sigut espectacular.

Llavors hi havia vuit propostes artístiques, hi havia dansa, com es relacionen les arts digitals amb la dansa, com es relacionen amb el patrimoni… Hi havia un artista que havia treballat sobre els recorreguts de la Serra de Llaberia, venint des d’Hospitalet.

Hi havia una sèrie de coses que connecten les arts digitals amb altres pràctiques. Això ja està present, a Eufònic d’alguna manera, però el BotCamp, aquest any, s’ha separat una mica més i ha sigut el primer cap de setmana

I al final, acabem sent tres caps de setmana aquest any, que això tampoc passarà sempre, t’ho dic, és una feina.

Però sí que tenim aquesta programació expandida, 16, 17 i 18 són els dies centrals, però el cap de setmana abans passen coses com ara, Pòrtic Eufònic o Eufònic Terra, però el cap de setmana abans, també hi ha coses del BotCamp.

• És més o menys com aquí a Vinaròs, que es va fer la tercera edició d’Ecclèptic, un festival que fem aquí, i els dies centrals eren els concerts allà a la plaça de Bous, però en les setmanes anteriors també es duien a terme diverses activitats

Sí, perquè els dies centrals són els importants. Pensa que en aquells tres dies hi ha quasi cinquanta artistes, entre Amposta, diferents espais del Delta i Roquetes. I els altres 25 són els altres dies.

Parlem de coses similars però diferents. S’inauguren les dues instal·lacions artístiques grans, per exemple, el dijous i divendres, dia 9 i dia 10. Se sumen propostes, hi ha un Eufònic Terra que parla no només d’aquestes pràctiques artístiques. sinó també relacionades amb l’oli, amb l’arròs, amb el vi…

O les salines, per exemple a La Ràpita es troben prop les salines de la Trinitat, i l’any passat hi havia uns escultors que van fer unes peces en escultures de sal.

Hi ha coses que passen els dies abans perquè després se queden durant dies. I altres són només dissabte o altres dies.

• La gastronomia també forma part central del vostre programa amb Eufònic Terra, que busca posar en relleu el menjar d’una zona tan important com és les Terres de l’Ebre. És difícil trobar performances que treballen sobre aquesta gastronomia?

No és fàcil fer una actuació musical, és fàcil organitzar una actuació musical en una copa de vi a la mà. Això ho sabem tots. Però el que és difícil és trobar artistes que treballen en l’oli.

L’any passat hi havia un artista, Solimán López, que ell ja tenia aquest treball, un braç robòtic que introduïa l’ADN de l’oli dins d’una bassa. Una sèrie de coses que són més complicades.

No és fàcil, però hi haurà una performance estant de Sara Porres, que és en arròs, hi ha una performance d’una altra Sara, Sara Misselbrook, entre un camp d’oliveres, i al final del que està parlant és, evidentment, de l’art i la performance, però en un context que són les oliveres.

O l’any passat, per exemple, o l’anterior hi havia això, que havia estat creant una peça sonora per a ser interpretada al mig de les oliveres, que tenia relació amb son iaio, que li havia ensenyat com es traïen els xupons de les oliveres,

I tot això, no és fàcil, però és una de les coses xules que estan. Que això es connecta amb Eufònic Terra, tant que hi ha oli, hi ha aquestes coses, hi ha arròs i això, però a vegades a Eufònic, sense Eufònic Terra, també n’hi ha hagut coses d’aquestes.

Vull dir, que també està present, perquè de la manera en què ens movem, com el que dèiem abans, que Alcanar està més prop de Vinaròs que de Tortosa, la manera com mengem, la manera com ens comuniquem, tot això forma part de les propostes artístiques, o en aquest cas, del Festival Eufònic.

• Voleu mostrar la idiosincràsia pròpia de les Terres de l’Ebre.

És que això és important, no? Som d’una manera determinada, funcionem d’una manera, tot això, per això, quan parlem, Eufònic és un festival que passa en el context.

Quan dius paisatge, la gent pensa només en paisatge, en verd, en arròs, o oliveres, o garrofers, o el que sigui. I no, el context és més que això. El context som les persones, som la manera en què treballem, que vol dir anar a treballar a la mar, a anar a pescar, o que vol dir ser pagès, o que vol dir ser qualsevol altra cosa que està relacionada amb tot això.

I això també té aquesta connexió líquida entre Terres de l’Ebre, Montsià, t’he dit abans Traiguera, però, saps, podria haver dit Benicarló o Càlig. Tot tenim maneres de fer que són les mateixes.

Administrativament, lògicament, Terres de l’Ebre és Catalunya, el Maestrat és la Comunitat Valenciana, no? Però nosaltres moltes vegades ens hem saltat aquestes fronteres.

Aquest any hi havia la idea de fer una cosa a Matarranya, que al final no ha acabat passant, però podria passar. Després d’Armes anava cap a Cretes, que ja és al costat de Vallderobles. I això també ens sembla molt bonic perque les fronteres només són administratives i entre nosaltres tenim moltes maneres d’organitzar-nos.

• Passant als dies centrals d’Eufònic, que són del 16 al 18 de juliol, hi observem el que podem anomenar una “triple inauguració”. Com va arribar aquesta proposta?

Sí, va ser perquè inaugurar una quinzena edició, com hem comentat abans, és molt diferent de les anteriors.

No podíem inaugurar només en una cosa, perquè a Eufònic hi ha moltes coses diferents. Llavors, igual que hi ha performance al mig del paisatge, rares com un ”perro verde”, també hi ha actuacions musicals, també hi ha espectacles audiovisuals…

Llavors, vam pensar en tres propostes que les tres representaven bastant bé el que fèiem. Per una banda, hi ha la de l’acció aquesta sonora on un quintet d’arquers interpreten una partitura composada per a ser interpretada en fletxes, estirant disparant, i allò és el que determina el so.

Després hi ha una actuació audiovisual, en Alba Corral. i Anna, que és una pianista i músic polonesa, però Alba Corral és una artista visual, t’ho diria que és una de les més top del país, i que ha estat amb nosaltres des de la primera edició.

I per finalitzar, aquesta acció de la Torre de la Carrova del làser, que parla de la memòria, parla del patrimoni, parla d’emigració, qüestions històriques. I aquesta triple inauguració el que fa és com explicar en tres coses, diguem-li, les diverses coses que fem.

• O sigui, podem dir que és una inauguració que és 100 % Eufònic, combina arts visuals amb música i amb molta innovació…

Sí, sí, sí. Crec que està bé això, és el 100%. És com pensar de quina manera pots pensar propostes que donen aquesta idea del que és Eufònic, que de fet és això.

O sigui, trobes propostes musicals, que hi haurà al valencià Saurí, per exemple, al casino, i després t’hi trobes performance d’un artista al mig del bosc de Ribera, que ha posat uns micros als eucaliptus…

Tot això junt és el que et transmet aquesta idea.

• Ens volíem centrar en una de les noves ofertes programades per aquesta edició, com és el Cabaret Eufònic, una proposta basada en les dissidències queer. Per què heu optat per aquesta proposta?

Sempre ha estat present. L’any passat hi havia a Bella Bàguena, al casino, que perfectament podria estar el Cabaret Eufònic.

I també té a veure amb el fet que aquest espai no existia fa un any. La sala de teatre és un lloc que s’ha posat en marxa ara fa un any en una aposta per part d’una gent que porta molt de temps treballant també en producció i en arts escèniques.

Llavors, em semblava molt interessant pensar en quatre coses que passessin allà, dos divendres i dos dissabtes, i que fessin incís precisament en això. Aleshores, hi ha una performance que és Queer Falafel, que, de fet, és parateatral, per dir-ho així, és més performatiu, on es posen una sèrie de coses, lògicament el nom ho diu, queer.

I després hi ha tres propostes musicals que podrien estar també en altres espais, perquè James Indigo podria estar perfectament al casal. Però ens agradava molt pensar en una part de la nit que estàs assegut i que és una idea més teatre, més cabaret, més cortines roges… I, més tard, una segona part de la nit, que ja és en una actuació audiovisual o musical, i un DJ a un altre lloc.

I no vol dir que sigui un espai guetto, ni molt menys, vol dir, ja t’ho dic, igual que sempre ha estat, I també hi ha més coses, perquè hi ha una performance de Mandy Romero, que és una activista transbritànica de 76 anys, que això serà el primer dia a les cinc i mitja de la tarda.

Vull dir que ja està present al programa de manera naturalitzada. Igual que sempre ha estat present de manera natural la quantitat de dones que hi ha al programa d’Eufònic.

• Pràcticament hi ha un 50% de dones i d’homes

Sempre està sobre el 50% o més. I això també és una cosa que és de manera natural. La idea de fer el cabaret d’Eufònic era precisament per posar l’accent sobre un espai que no teníem.

Vull dir, no dividim només entre homes i dones, perquè hi ha moltes bandes mixtes, diguem-li, i la meitat de tot el programa són dones i sempre de manera, diria que de manera natural, perquè no pot ser d’una altra manera, perquè ara mateix, i des de fa temps, hi ha moltes dones que fan coses interessantíssimes, també és veritat que depèn a què et dediques.

En el món de les arts visuals i en el món del tipus de propostes que nosaltres treballem sempre hi ha hagut un munt de dones. Si muntes un festival de heavy, ho tens molt complicat, perque de bandes de metal hi ha molt poques.

Vull dir que això va en relació també a les coses que fas.

• I donar-li la plataforma perquè puguem mostrar el que fan al públic.

Sí, sí, totalment. Però ja et dic que és de manera natural, pràcticament, la major part de les vegades.

Vull dir que no és, “Ai, mira, he intentat aconseguir paritat.” Sempre està, Surt natural, sí. Però surt natural perquè té molt a veure amb el tipus de propostes que fem, on ja hi ha moltes dones treballant. en les arts visuals, en la part experimental sonora…

Depèn, hi ha vegades que hi ha més homes en algunes coses o menys, però es nota que té molt a veure també amb el que tu programes o el tipus de propostes que programes.

I també que a nivell de programació som sis comissaris, tres homes i tres dones, casualment, i és una combinació molt mixta de propostes.

Hi ha artistes sonors molt clàssics i, després, propostes molt diverses, com per exemple, Èxit 303 és neo-rave totalment. I això conviu amb Francisco López, que és un tòtem de l’art sonor espanyol de tota la vida i és el més famós que hi ha.

Tot això està dins al programa, no barrejat. És una de les coses que més m’agrada.

• Potser cada cosa té el seu espai i totes juntes creen una amalgama que combina molt bé.

Sí, sí, sí. Però això, aquesta part puzzle que dèiem abans, o una mica calidoscòpica, és com que hi ha moltes coses que són diferents i depenent de la cara que veus del cub tens més d’una cosa o més d’una altra.

• Si haguessis de triar una sola performance que capturi l’essència d’Eufònic, quina triaries?

És complicat, perquè no n’hi ha una, n’hi ha diverses, n’hi ha tres i triar una proposta és molt complicat sempre.

Pot haver-hi una proposta molt musical que tens moltes ganes de veure, música pura i dura, com seran els OsloTwins, per exemple, que no han actuat mai a Espanya, que estan de gira per all, o James Indigo, que es tira el cabaret Eufònic.

Però hi ha propostes instal·latives que realment tenim moltes ganes de veure. d’Oriol Parés, que és un artista de Tarragona, que va muntar va guanyar la beca Premi Fundació Redis de Reus, en unió amb el Newark Centre, que és un espai espectacular, la Newart Foundation, en una unió entre el Newart Centre Reus i Eufònic. I ha estat tot l’any treballant allà i es presentarà un Eufònic aquesta setmana.

Aquesta compaginació de coses fa que també sigui difícil triar, perquè si m’agafes en un moment més musical, en horari de vermut, doncs tinc ganes d’una cosa. Però si m’agafes de matí en una instal·lació o en una performance, doncs tinc una altra. Trobo que tots fem això.

Depenent de l’hora, de l’interès, del moment i del mood, estàs més per una cosa que per una altra.

• Quin seria el futur més immediat d’Eufònic? I en un futur més llunyà, us heu plantejat expandir més el festival cap a altres zones properes com per exemple el Maestrat aquí a la Comunitat Valenciana o més al nord de Catalunya?

Al final, fixa’t que és una qüestió geogràfica. Hi ha una serra, la Serra d’Irta, allà, que això és separació enorme.

Vinaròs, Benicarló i Peníscola apart que va tot seguit, està molt comunicat en Terres de l’Ebre. En canvi, jo Alcossebre ja ho veig superlluny. I per la part interior, a part que soc molt fan de Traiguera, però poden passar coses. De fet, hi havia una idea que havíem de fer una vegada amb els d’Ecclèptic i tal, que estava allà, que no va acabar sortint, però que connectava Sant Rafael del Riu, Càlig i Traiguera.

Vull dir, que poden passar coses perfectament. És a dir, que igual que dèiem abans de les fronteres administratives és una qüestió, a vegades, de sinergies que surten, relacions que surten i coses que poden passar perfectament.

És un programa expandit que comença dues setmanes abans. Eufònic és Terres de l’Ebre i hi poden passar coses a Beseit, a Matarranya i a Traiguera, si cal.

• En quin moment vau veure que Eufònic deixava de ser un festival emergent per convertir-se en una certesa del panorama cultural de les Terres de l’Ebre?

No t’ho sabria dir, però suposo que cap allà a la tercera o quarta edició, ja va agafar una forma diferent, diguem-ne. El 2013, el 2014 i el 2015 va ser una cosa, les primeres edicions, però potser la quarta, ja va començar a agafar aquesta forma, d’un lloc central on passen coses, però que es connecten les pobles del costat.

Altres poblacions, més instal·lacions artístiques, instal·lacions a Ulldecona, a Tortosa, estan on hi ha, però hi ha hagut coses de Tortosa.

Però això pot canviar perfectament a partir de l’any que ve. No té una forma definida, no sempre ha de ser d’una manera. No és un festival de música, ho sembla a vegades, però no ho és. Els festivals de música estan molt constrenyits a la manera de funcionar, perquè la música saps que s’alimenta de l’entrada i la barra, diguem-li.

Això és diferent, hi ha propostes artístiques que saps que ningú paga les no són rendibles, tenen una vocació pública important, llavors la forma pot anar canviant, poden ser menys dies, menys pobles, menys artistes, fem cada vegada més coses amb col·laboració amb entitats de fora, tenim el projecte aquest amb el Quebec al Canadà, que ara ja serà el tercer any l’any que ve.

Tenim un projecte europeu, que són vuit festivals europeus i nosaltres som uns, i això són coses més menudes però que estan aquí, és un dels 76 artistes. I, en canvi, tot això ajuda molt bé a projectar la idea cap enfora del que fas. I són artistes que parlen de coses molt pròpies del territori.

• Podem dir que és un festival més líquid

Efectivament. És que té a veure amb el que has dit de líquid i té a veure també amb la idea aquesta de quines són les preocupacions que tenim al cap.

Un festival d’arts contemporànies, com la paraula l’indica, està relacionat amb el que passa al voltant. Llavors, el que passa al voltant t’afecta i vas modulant de quina manera.

Nosaltres mai hem volgut ser un festival de música, clarament, però tampoc volem ser un festival d’art de carrer. Però tampoc volem ser un festival d’art, tampoc volem ser un festival de performance a la natura, sinó que hi ha una mica de tot.

Hi ha anys que hi ha una part que té més pes i anys que té menys. Depèn una mica de les edicions, de les possibilitats, de les coses que van sorgint. El fet de fer coses en diverses poblacions, tot va una mica a última hora també a vegades, perquè no saps mai si sí, si no, si podrà ser, si el d’Horta de Sant Joan sí, però tens l’artista parlada i tancada i confirmada, però encara no saps si podrà ser en aquella plaça o no.

• És com un joc continu.

I també una altra cosa, no només administracions, els ajuntaments, administracions locals, els ajuntaments pensem per ells, lògicament, i pel seu poble.

Hi ha vegades que és molt clar que això és sumar-se a una proposta més gran, i per això aquesta mirada nostra al voltant de les 9-10 poblacions és igual, però hi ha altres vegades que els ajuntaments tenen altres coses a fer molt més directes. La població, que és la que votarà el maig de l’any que ve, és que és així, i això és normal.

Cada poble funciona d’una manera diferent, perquè al final són les persones, els pobles. I llavors, a Tivissa, per exemple, el Botcamp ha sigut espectacular. I la regidora de cultura, l’alcalde, els encantava estar allà, anaven a les coses, ho explicaven als veïns,

Vam fer una acció on la mitjana d’edat devia ser de 70 anys. Pensa que tots tenim tendència a pensar només en artistes joves i en públic jove, quan resulta que hi ha públic de 70 anys amb ganes d’accedir a coses d’aquest tipus i va ser brutal.

I això es nota molt i és perquè hi ha persones darrere els pobles, que són menuts, que fan possible i t’ajuden a anar i portar les coses endavant.

• I per acabar, què els diries a tota la gent de la comarca que ens estigui llegint i que vulgui gaudir de les diferents activitats d’un futur?

És fàcil, però bàsicament el mateix que volem tots els festivals, diria jo, que és que tots els noms són desconeguts pràcticament, llavors és deixar-se portar.

És mirar el programa i dir, ostres, doncs això que es fa aquí del dia a l’hora m’és sempre interessant, vinga.

I si no t’agrada, no passa res, perquè n’hi ha un abans i un després, perquè és el que volem tots els festivals, de tots els tipus, totes les pràctiques artístiques. I això és el millor, deixar-se portar. Hi ha propostes de poesia, hi ha propostes de música, hi ha propostes d’arts visuals i espectacles visuals i música ambient, com hi haurà el de Nexcya + Laia Ferran, hi ha moltes coses que són coses diferents per a molts tipus de públics.

• Això es portar de la mà a un lloc desconegut dir això m’agrada, això també, això tal, això m’agrada, això no molt…

Sí, i et diria que això és comú a tots els festivals que treballem en la cultura. El que és posar-nos en gent de la cultura. Això és comú de tots. Tots el que volem és que el públic digui: “vaig a veure això, no sé qui és, però vinga”.

A mi m’ha passat, me’n recordo. Una vegada, al túnel de la Ràpita, una persona, una noia que coneixia, va venir quan s’acabava el concert i va vindre a dir-me que “no sabia que existia aquesta música, però m’ho he passat bomba” i era dab instrumental.

És com reggae, però instrumental, electrònic i tal. I va vindre a dir-me que ho havia gaudit eren S.T.A. que és una banda que toquen en trompetes, trompeta, clarinet i baix, i electrònica.

I que algú vingui a dir que no sabia que existia, “m’ho he passat bomba, m’ha encantat això”, és el millor premi que pots tenir com a programador cultural.