El projecte “Museu del Temps” naix a Benicarló com una iniciativa per preservar i donar valor a la memòria col·lectiva i al patrimoni immaterial de la ciutat a través de les vivències de la seua gent gran.
La història arranca un cap de setmana de maig de 2026, quan set persones de Benicarló van decidir enterrar objectes personals en diferents punts del municipi per protegir els records que guardaven davant dels simbòlics “homes grisos”, que pretenien robar la memòria.
A través dels seus relats i experiències personals, els protagonistes del projecte ofereixen una mirada íntima a la història local, recordant els antics oficis, la indústria de Benicarló, les dificultats de la Guerra Civil i la postguerra, així com els vincles familiars i les emocions que han marcat les seues vides.
Estes memòries permeten recuperar veus i experiències que sovint han quedat fora de les grans narratives oficials, convertint-se en una valuosa ferramenta per entendre la història i la identitat de Benicarló des d’una perspectiva humana i propera.
TESTIMONI DE MARGARITA 107 ANYS
Tinc 107 anys i en aquest moneder conservo 107 monedes de cèntim. És l’objecte que enterra, al costat d’una baralla de cartes que té una vida gairebé tan llarga com la meva.
Naix a Cantavieja, al Masico Soler, era la tercera de vuit germans. Als 10 anys me’n vaig a La Iglesuela a cuidar ovelles, de pastoreta. Portava un sarró amb pa i algun dia formarós, una peça de carn o amples. Llavors a les masies era normal tenir bestiar, així que jo ja estava acostumada.
Als 16 anys, quan va començar la Guerra Civil, me’n vaig anar a Barcelona a casa d’uns parents fins que va acabar la guerra. Després em vaig traslladar a Benicarló per treballar a la casa del cap de màquines del ferrocarril cuidant els nens i fent tasques de casa. Vaig romandre amb ells fins que va ser traslladat a Bilbao, i em van portar amb ells. Al nord vivia la meva germana, a Llodio, i allà vaig conèixer el meu marit, que treballava als Alts Forns. Va ser allà també on va néixer el meu fill.
El meu retorn a Benicarló va estar marcat per la família. La meva germana Amparo i el meu cunyat van venir de visita i els va encantar el clima i el mar. Al meu marit també li va agradar molt la localitat i finalment vaig viure aquí, perquè jo he estat sempre molt familiar i molt apegada a la meva germana. Els diumenges era dia de paella i de jugar a les cartes, jugàvem al cinquet, a la julivert i al guinyot, a cèntim la partida. Ens ho passàvem pipa! A mi el joc que més m’agradava era el guinyot. També m’agradava escoltar la ràdio, novel·les i el programa d’Helena Francis.
Vaig estar 13 anys vivint a la Residència i aquí he fet grans amigues. Al principi teníem partida al matí i a la tarda. Jugar a les cartes ens entretenia molt i era un moment de reunió.
Jo sempre he estat una mica coqueta i de la meva època de joventut conservo pendents, collarets i rellotges. Sempre en portava un al canell per controlar l’hora d’aixecar-me, la de menjar… i especialment la de la partida de les cartes, que era a les 16:00 h, al costat del berenar. Per això era important portar rellotge! Ara ja no ho porto perquè no veig i tampoc puc jugar, però sempre he tingut bon guanyar i bon perdre. Jo crec que el secret de tenir una llarga vida és menjar bé i no enfadar-se mai.
