El projecte “Museu del Temps” naix a Benicarló com una iniciativa per preservar i donar valor a la memòria col·lectiva i al patrimoni immaterial de la ciutat a través de les vivències de la seua gent gran.
La història arranca un cap de setmana de maig de 2026, quan set persones de Benicarló van decidir enterrar objectes personals en diferents punts del municipi per protegir els records que guardaven davant dels simbòlics “homes grisos”, que pretenien robar la memòria.
A través dels seus relats i experiències personals, els protagonistes del projecte ofereixen una mirada íntima a la història local, recordant els antics oficis, la indústria de Benicarló, les dificultats de la Guerra Civil i la postguerra, així com els vincles familiars i les emocions que han marcat les seues vides.
Estes memòries permeten recuperar veus i experiències que sovint han quedat fora de les grans narratives oficials, convertint-se en una valuosa ferramenta per entendre la història i la identitat de Benicarló des d’una perspectiva humana i propera.
TESTIMONI DE DORA 89 ANYS
Avui enterro estes ulleres graduades, perquè la meua visió sempre ha sigut molt fluixa. De menuda no m’hi veia gens, tinc moltes diòptries. Encara que aleshores jo no ho sabia, que necessitava ulleres.
Vaig nàixer al Forcall i vaig créixer sense pares. A mon pare el van tancar a la presó de Castelló durant la Guerra Civil. Tot el gremi d’espardenyers estava afiliat a la CNT i clar… Jo tenia 2 anys quan el van afusellar. A Castelló van trobar la fossa comuna on havien soterrat molta gent del Forcall, però l’exhumació va quedar aturada per falta de subvencions.
Després de la mort de mon pare, la mare es va quedar amb vuit fills. Va ser una època de molta misèria. Les dones, especialment, ho van passar molt malament i ma mare va morir ben prompte. Hi havia tanta fam que caminava des de Morella fins a Xiva, on hi era el mas dels Didos, perquè allà em donaven un tros de pa.
Als set anys ja treballava. Vaig entrar a servir i a cuidar de les ovelles d’un mas. Per poder arribar a la pica a escurar, muntava dalt d’un tronc. Però encara vaig poder anar a l’escola durant uns mesos, amb doña Dorotea, i vaig aprendre a llegir i a escriure, tot i que no m’hi veia.
Vaig casar-me amb vint-i-un anys amb Juan i ell va ser qui va advertir-me de la meua visió. M’assenyalava persones pel carrer que jo no reconeixia. Vaig començar a portar ulleres, sempre les mateixes, amb vidres molt grossos, un dels quals estava partit. Però no me les podia canviar, perquè les ulleres, en aquells temps, eren molt cares. I ara, les meues filles sempre m’estan comprant ulleres noves! Ja no tinc aquelles ulleres de pasta negres i rectangulars, però soterro estes, que les representen a totes. Per això sempre dic que tindre bona vista és un regal.
Vaig quedar vídua als 55 anys. Primer no sortia de casa i després, als jubilats, vaig conéixer Vicent. Hem estat junts vint anys, és el meu verdader amor. Ballàvem molt, pasdobles, valsos, tango… érem els millors! Per això també enterro les meues sabates de ball. A mi sempre m’ha agradat la gent alegre, el ball i la música. Sé moltes cançons i, encara que he oblidat moltes coses, recordo perfectament les seues lletres. Quan m’agafa la desmemòria, les filles m’agafen de la mà i em canten. Això em tranquil·litza; cantar em dona vida i em calma quan em poso nerviosa. Jo abans mai cantava, he plorat molt perquè la meua vida era molt trista i dura, però ara… ara no vull parar de cantar! Xim-pum!
