El projecte “Museu del Temps” naix a Benicarló com una iniciativa per preservar i donar valor a la memòria col·lectiva i al patrimoni immaterial de la ciutat a través de les vivències de la seua gent gran.
La història arranca un cap de setmana de maig de 2026, quan set persones de Benicarló van decidir enterrar objectes personals en diferents punts del municipi per protegir els records que guardaven davant dels simbòlics “homes grisos”, que pretenien robar la memòria.
A través dels seus relats i experiències personals, els protagonistes del projecte ofereixen una mirada íntima a la història local, recordant els antics oficis, la indústria de Benicarló, les dificultats de la Guerra Civil i la postguerra, així com els vincles familiars i les emocions que han marcat les seues vides.
Estes memòries permeten recuperar veus i experiències que sovint han quedat fora de les grans narratives oficials, convertint-se en una valuosa ferramenta per entendre la història i la identitat de Benicarló des d’una perspectiva humana i propera.
TESTIMONI DE ROSA 86 ANYS
Enterro aquest pes de balança perquè personifica la meua vida com a comerciant al Mercat de Benicarló, que ha sigut el cor de la localitat des de fa més de 65 anys. Vaig ser una de les persones que va estrenar les instal·lacions i la meua vida ha estat lligada al seu comerç diari. En aquells temps les relacions entre els comerciants eren especials, anàvem tots a una. Les parades s’assignaven per la seua longitud, que es basava directament en les lloses i pedrissos que formaven el taulell principal. Cada parada comptava amb un, dos, o tres pedrissos, la qual cosa permetia regular el lloguer.
He sigut una persona molt coneguda al poble, precisament, per ser venedora al Mercat. Soc la Xarrantona de malnom popular i, sortosament, mai no he passat fam. Des de l’aparador de la parada també pots saber si una família ho està passant millor o pitjor, segons la quantitat i la qualitat del producte que escull. Així que el Mercat també ha sigut un termòmetre econòmic de la societat benicarlanda. Si per la meua parada passava alguna persona que notava que passava necessitat, sempre li donava de més.
A la parada teníem producte propi, però si no en disposàvem anàvem a buscar-lo. Raïm i tomaques de penjar a Alcalà de Xivert, l’encisam a Amposta… sempre hem buscat la proximitat i la qualitat. Actualment la meua filla està al capdavant i ja es demana el producte per WhatsApp. Ella és la quarta generació i ha mamat el mercat des de ben xicoteta, quan jo la tenia amb mi en la parada, dins d’una caixa de plàtans que li feia de bressol.
La meua vida ha sigut curiosa perquè he tingut dos marits i als dos els he volgut molt. Vaig casar-me amb 18 anys amb el primer, que malauradament va matar-se en un accident. Vaig estar molt deprimida. Amb ell vaig tindre el meu primer fill, que és un camioner de primera, i una filla que es va morir durant el part.
Al segon, el vaig conéixer perquè era transportista, xòfer, i el veia en vindre al Mercat i, com diuen, el roce hace el cariño. Jo no em volia casar, però ell em va donar un ultimàtum. Així que ens vam casar un divendres a la nit, en sortir del Mercat, tal com anava vestida, sense fotos ni res, quasi d’amagat, ja que socialment no havia passat el temps necessari des que havia enviduat. Ens va casar mossén Tomàs. Vam estar casats més de 58 anys i vam tindre una filla, que continua el negoci familiar. Hem viscut estones bones i dolentes, però ens vam estimar tota la vida.
