Agustí Gombau Blanchadell és nadiu de Vinaròs. Mecànic durant molt de temps, es va enamorar del cant i de la Coral Garcia Julbe en un concert que van fer a l’església de Santa Magdalena. Des d’aleshores, ha format part de la Coral i ha esdevingut el seu president fins l’actualitat. Per altra banda, Enric Melià i Fortuna, nadiu d’Albocàsser, té estudis de conservatori de solfeig, piano i cant coral. Ha format part de la Coral com a acompanyament de piano i organ. Posteriorment, quan va deixar Rossend Aymí i Escolà la direcció de la Coral Garcia Julbe, va esdevenir director.
Amb els dos parlem sobre els inicis de la Coral, la música sacra i la seva llengua, la importància de l’acústica a l’hora de poder triar on cantar i sobre l’involucrament del públic en les obres entre altres temes.
- Com va nàixer la Coral Garcia Julbe?
AG: La Coral va ser fundada l’any 1980, però no es deia Coral Garcia Julbe. Es deia “Cor Vinarossenc”. Va ser l’any 1984 quan va canviar el seu nom a Coral Garcia Julbe. Era un homenatge al mossén Garcia i aleshores vam canviar el nom de la Coral. Però l’any de la fundació és el 1980.
- O sigui, els primers quatre anys són “Coral Cor Vinarossenc”
AG: No, no. No utilitzàvem la paraula “Coral”. Es deia solament “Cor Vinarossenc”.
- Els primers anys de la Coral van ser complicats a l’hora de trobar membres per a la Coral?
AG: Doncs es veu que no, perquè molta gent de l’institut, a molta gent jove li agradava cantar. La majoria eren joves i ara són persones de 60 anys. La dona de Criado és una, per exemple. Van ser fundadors i alguns encara estan, han continuat sempre.
EM: És més difícil ara.
- Puc imaginar que el canvi dels temps ha fet que sigui més difícil trobar gent per a cantar
EM: Sí, és molt difícil trobar nova gent que vingui ara a cantar. Com no ha entrat gent nova, ens hem fet grans tots, però per exemple, a la Coral Juvenil, en som 4 o 5 i no entra ningú nou.
AG: Veus les Corals per la tele i de joves ens veus pocs. Només si són professionals o d’alguna universitat. Les corals de poble, com som nosaltres, tot som gent gran, de 70 anys cap amunt. De joves no hi ha pràcticament ningú.
EM: Si són joves són els que venen de l’Escola de Música. Però als pobles, en general, tot són gent molt gran.
- Potser també perquè els joves marxen a estudiar a la Universitat…
AG: I també perquè no volen estar lligats. Crec que és molt, perquè nosaltres fem dos assajos cada setmana. 4 hores estem convivint cada setmana durant l’any, menys dues setmanes que estem de vacances. I de vegades fins a tres cops per setmana. I hem d’adaptar els horaris, un ha de deixar a la dona, l’altre ha de veure que fa amb els xiquets… Quan els joves que teníem es van anar casant i van tenir xiquets, ja s’han perdut a la coral.
Tota la gent no se n’ha anat perquè s’ha cansat. Han marxat perquè han hagut de cuidar al xiquet, donar-li el biberó, explicar-li la lliçó… I quan se n’han adonat, el xiquet ja té 21 anys i sa mare fa “ara he de tornar a la Coral? Que jo tinc 70 anys” I pocs tornen.
- Suposo que a l’agafar més responsabilitats, potser deixen la Coral una mica de costat…
AG: Tots els que s’ho han deixat i te’ls trobes pel carrer et diuen: “Tornarem, segur que tornarem…” No hi ha ningú que et digui “no tornarem”. No troben el dia per tornar.
- Passant al tema de les obres, el procés per trobar les obres que pugui cantar la Coral Garcia Julbe és complicat o s’assoleix fàcilment?
EM: Hi ha repertoris per a coral mixta, com som nosaltres. Hi ha molt de repertori. Avui en dia és fàcil per Internet buscar i trobar-ne. Però després has de veure que nosaltres som una coral concreta. Hem de saber què podem cantar, què no, quines coses li agraden a la gent, quines no…
Has de triar una miqueta, però no és molt complicat trobar-ne.
- Se solen especificar en algun gènere musical o es busca una mescla del que pugui cantar la Coral?
EM: No és que ens especialitzem en un gènere musical com a tal, però sí que s’ha de dir que la música sacra, la música d’església ens va molt bé. Ja des del principi de la Coral Garcia Julbe, que era capellà. Això no vol dir res, ja que era un músic com una catedral. Després vam tenir un deixeble de Garcia Julbe que es deia mossèn Rossend Aymí, que va estar 29 anys a la Coral i sí que ens va donar aquest gust per la música sacra.
La veritat és que actualment ens va molt bé. Quan hem de cantar cançons de Setmana Santa, una missa o el que siga, ho agafem amb gust i a la gent li agrada. Hi ha corals a les quals no els agrada aquest tipus de música, a nosaltres sí. Havaneres i altres tipus de música popular no els toquem tant. Alguna en cantem però no.
AG: Misses senceres en cantem moltíssimes. Inclús mossèn va compondre una missa per a nosaltres. Va ser música del director nostre i va formar part d’una missa. Això no ho poden tenir tots. Era una gran música.
- La música sacra es canta en castellà, català o en llatí?
EM: La majoria en llatí. Quan parlem de música sacra, també em refereixo a obres del Renaixement, de Palestrina, de Victòria.
AG: I gregorià també hem cantat alguna cosa.
EM: I en llatí també hem cantat alguna cosa moderna… Bé, qui diu moderna diu del segle XIX. Música de Gounod, de Schubert… D’autors romàntics. No tenim cap problema en cantar en llatí.
- Hi ha hagut algun cop que s’hagi cantat una obra sacra en anglés?
AG: Sí, “El Mesías“ de Haendel. No és en anglés?
EM: Molts números, perquè “El Mesías“ dura 3 hores, però hem cantat 12 o 15 números en anglés, anglés antic. En l’anglés d’ara també en cantem.
AG: El “Carmina Burana” també el cantem en alemany. Fem una barreja.
- Quin és l’idioma més complicat per una cançó?
EM: Ens és més complicat l’anglés que el llatí, encara que ara cantem alguns espirituals negres en anglés. Alguna composició de compositors actuals sí que l’hem feta. Ara n’estem preparant una basada en un cant de la novena simfonia d’Antonin Dvorak i és en anglés. Es diu “Going Home“. L’estem aprenent. A mesura d’anar fent i anar repetint tot va bé durant els assajos.
AG: Rossend deia que com millor sonen les obres és en la llengua en la qual es van compondre. Si es va fer en alemany, es canta en alemany. Si després es posa lletra en altre idioma, no sona igual. Vam tenir la sort de tenir una companya que era alemanya i fins que es va morir va cantar amb nosaltres i ella ens ensenyava la pronunciació. Teníem una xica, Marlene, que ha donat tota la seva vida per la Coral, que és una soprano que durant 30 anys va venir a la Coral i ella era americana.
Per altra banda, teníem un britànic i veies com l’anglés americà i l’anglés britànic xocaven. Cadascú té els seus matisos. No es posen d’acord a l’hora de parlar.
- La diversitat que pot haver-hi en una coral és una cosa que enriqueix molt. Els membres de la Coral Garcia Julbe són tots de la zona o també tenen gent de fora?
AG: Tenim gent de fora. Ha vingut molta gent de fora, de l’Est d’Europa. Aquesta gent tenen una cosa molt bona, però que quan venen a cantar amb nosaltres els destorba. Tenen un nivell musical molt gran. El primer dia ja poden agafar la partitura i cantar-la. Nosaltres hem d’estar 15 dies. Què passa? Que aquesta gent s’avorreix. Perquè si tu estàs repetint tota l’estona la taula del 4, al final t’avorreixes. Al final aquesta gent ve a Espanya a guanyar-se la vida, i els torns de treball mai els combinen. Mai tenen bons horaris per a poder venir.
EM: Però hem de dir que han fet molts d’esforços sempre per a venir.
AG: Sí, inclús ara. Hi ha una xica que es diu Olga Kulykova que també té una acadèmia de música perquè la gent aprengui a cantar. I si li diem “Olga, tenemos un solo para ti, para cantar” ella et ve a cantar el solo perquè diu que “por la Coral lo que sea, porque vosotros me habéis dado mucho”. I això la gent i nosaltres ho apreciem. Ara se’ns decanten alguns sud-americans.
EM: Ara en tenim un de Costa Rica i dos de Paraguai. I també tenim una xica britànica. I tenim també a Marlene.
AG: Aquesta senyora tenim molta sort que s’ha jubilat ja i té un xalet aquí a Vinaròs. Ha dirigit a corals a França i quan ve, està encantada d’ajudar a Enrique i és una meravella de persona. Llàstima que no es queda a viure aquí, perquè té la família a França, a Orleans.
EM: Ella prefereix viure aquí. De 12 mesos, 9 els passa aquí.
- Què és més important: saber llenguatge musical o saber entonar el que et demana la partitura?
EM: El més bàsic és entonar. Si algú no és capaç d’entonar, per molt bon llenguatge musical que tingui, no val per res. Bàsic és entonar, saber què és un “La” o un “Do”. I el normal és que esta persona, tampoc sapigue solfeig.
AG: Deien que Pavarotti no sabia música. Imagina’t el nivell de Pavarotti. O si en sabia, en sabia molt justet. Al final el que ha valgut ha sigut la potència de la seva veu, que era un fora de sèrie.
EM: Aquí el que es mira no és la qualitat de la veu, però sí que és bàsica l’entonació. Si pot entonar, a través de la repetició i a través de reconéixer què fer en cada moment, tot pot anar bé.
AG: Això és la presència del director. Hi ha una anècdota de Carlos Santos, que ha vingut algun cop a veure’ns assajar perquè ell i Rossend tenien bona amistat. I em va dir un dia, “el director que teniu és el millor director de tot el món. Ell té la paciència d’escoltar-vos i fer que això sone bé, que això no ho fa tothom. Hi ha altres corals que canten coses diferents de nosaltres, però ell té la gràcia que us fa repetir i soneu bé, que això no ho farien tots. Aquests tan bons, amb gent com vosaltres que repetiu 300 vegades, segur que no us voldrien dirigir”.
Això és un exemple d’un bon mestre, d’un bon director.
- La importància de saber ensenyar, de saber educar…
AG: I de saber repetir. Si ho he fet 2, ho has de fer 3. I si la setmana passada ho vas repetir i no se’n recorden, tornar-ho a repetir.
EM: I saber donar les entrades. Nosaltres treballem amb quatre veus, i no sempre cantem les 4 veus iguals. Primer entra una, després una altra, torna la primera…
AG: I també marcar la força i el temps en el qual han de cantar. Perquè si les sopranos entren molt fort, potser opaquen als tenors. Un director, al final, ha de dir-li a cadascun dels membres com han d’entrar. Aquí ho diu, però nosaltres no sabem què diu. Nosaltres llegim el Quijote sense saber què és una “A” o una “O”.
- Totes les obres que canteu estan en clau de sol? O hi ha obres que estan en clau de Fa o de Do?
EM: Normalment, una partitura per a coral, que són les quatre veus (sopranos, contralts, tenors i baixos), se solen posar les veus de les dones (sopranos i contralts) i la dels tenors en clau de Sol. I els baixos solen estar en totes les partitures en clau de Fa. Alguna vegada en trobes alguna que està en clau de Sol, però poques.
- A l’hora de classificar les veus en els diferents grups de cantants, tant masculins com femenins, hi ha un procés de selecció.
EM: Efectivament. Com la gent que està ara porta molt de temps ja sabem on va en cada moment. Però si ve una persona nova, l’has de provar. Has de veure a quina clau ha d’anar.
- La persona que fa la prova la fa sola o amb els altres membres?
EM: Sola, sola. Sempre sola. Venen aquí dins. Si els assajos són a les 7, ve un quart d’hora abans i fem la prova amb tranquil·litat.
AG: És millor això que posar-la durant dos o tres mesos amb els altres, i després d’aquest temps dir-li “senyor o senyora, marxi cap a casa”. Jo crec que això és més desagradable. Si hi ha una mosca al mig que destorba, sempre molesta.
EM: El que es busca és veure si sap entonar i veure a quin grup de veu pot encaixar.
- Hi ha hagut alguna prova que hagi sigut tan dolenta que no hagin entrat a la coral de primeres?
AG: Això el que se’ls diu a aquesta gent és “ves a casa, practica i ja tornaràs”. És una forma suau de dir-li a algú que marxi. Si als 50 anys no entona, als 60 menys.
- Abans m’heu parlat d’obres sacres. Aquestes obres s’han cantat tant a l’Arxiprestal com a la Santa Magdalena. L’acústica de les esglésies ajuda al fet que arribi el so d’una manera nítida a tots els llocs?
EM: Sí, l’acústica és importantíssima. Aquí a Vinaròs, a les dues esglésies es canta molt bé. L’Arxiprestal té una acústica perfecta. També cantem a una església de Xert i és fantàstic.
AG: També a Sant Mateu, a una església de pedra que es diu l’Ermita de Sant Pere, se sentia meravellós.
EM: És meravellós. Però també diem que l’Auditori és fatal. Si fa temps que no has cantat a l’Auditori, és horrible. No ens sentíem unes veus a unes altres, no sentíem pràcticament res. Malament.
- Ara que es demana un nou auditori, des de la Coral es demanarà que es millore l’acústica?
EM: Si es fa un nou Auditori, se suposa que els arquitectes ja sabran com fer-ho amb la millor acústica. Auditori conté la paraula “Audio”, que és escoltar en llatí.
AG: El que ells volen és usar això per a quaranta coses, i al final no valdrà per a res. Es vol fer teatre, es vol fer ballet, patinatge… Volen fer tot.
EM: Però si es vol fer teatre s’ha de sentir. Això és una de les coses que s’ha de tenir més en compte.
- Si s’ha parlat algun cop per part de l’Ajuntament de fer un nou Auditori, s’ha contactat amb la Coral Garcia Julbe per conéixer les seves opinions?
AG: En altres equips de Govern, se’ns va citar a totes les entitats per saber el que volíem i el que necessitàvem. I mira, res de res. Això es diu en campanya electoral, però després no es fa res.
EM: Jo recordo que estava a la Coral Infantil en aquell moment. Quan va sortir Jacinto Moliner ens va dir “ara sí que tindreu Auditori”.
AG: Això ens ho han dit tots. Jo crec que el que més els agrada és desfer la Mera i tornar-la a fer. Ja hem conegut 12 tipus de Mera amb canvis. I jo penso, “si no haguéssim tocat 10-12 vegades el mateix parc i n’haguéssim fet 10-12 nous, Vinaròs seria un paradís“. S’han gastat es diners en la mateixa i no han canviat res nou.
Hi havien uns arbres durant l’època de Ramon Adell. Uns arbres que deien que feia “oloreta de fira” i amb uns troncs. Era una llàstima i ho van arrancar tot. I després ho van tornar a replantar. I ho van tornar a arrancar.
- La Coral se sent còmoda cantant a l’exterior?
EM: Home, doncs la veritat és que no. Si s’ha de cantar a l’exterior es canta i no hi ha cap problema. Però no ens agrada.
AG: Es perd molt de so. Vam cantar a la Setmana Santa al cantó de la Consolació davant del banc i sembla que va funcionar prou bé. Però d’altres cops hem estat cantant darrere del pas i ha sigut un desastre.
EM: És preferible cantar en un lloc tancat. Però l’experiència d’aquest any de Setmana Santa ha estat bé.
- I anar a altres pobles? És el tracte amb altres corals correcte?
EM: Sí, perquè des de la Comunitat Valenciana hi ha una associació que és la FECOCOVA (Federació de Corals de la Comunitat Valenciana) Es fan intercanvis i això fa que ens coneguem.
AG: Hi ha cops que assages juntament amb altres corals i després marxes a cantar. Hem cantat a Torrevella, a Dénia, a Pego, a molts llocs… I allí s’uneixen totes les corals, que arriben a ser unes 40 o 50. Et coneixes amb molta gent i és una cosa molt bonica.
EM: Al final et trobes amb totes les Corals i canteu al Palau de la Música de València.
- I fora de la Comunitat Valenciana?
AG: S’ha cantat a Budapest, capital d’Hongria. S’ha cantat també a Portoroz, una ciutat d’Eslovènia. També a la Basílica Santa Maria La Major de Sant Roma i Sant Pere de Ciutat del Vaticà. A l’ambaixada espanyola del Vaticà i a Bistrita, a Romania. El darrer va ser al conservatori d’Orleans, a França.
Però ara tenim una cosa molt limitada, que és el pressupost. Senzillament perquè antigament nosaltres cantàvem a 10, 12 i fins i tot 14 bodes a l’any. Cantar a una boda era cobrar uns diners que et servien per a fer una sortida. Enguany no hem cantat a cap boda, l’any passat tampoc… Fa uns anys que no en cantem a cap. Si cantem a una boda és d’algú que canta a la Coral, que no cobres res. No cantem perquè ara la gent no es casa per l’Església, es casen pel jutjat… Allò que era la nostra font d’ingressos, ja no està. Si no hi ha diners, no sona la flauta.
EM: De totes maneres, vam anar a Bistrita perquè una component era d’allí. Venia de Peníscola aquí a cantar. També venia una senyora suïssa, Cristina, que sabia molt de música a cantar.
Vam anar al conservatori d’Orleans també.
- Suposo que hauran actuat algun cop amb la Societat Musical “La Alianza”. Li afavoreix a la Coral tenir una actuació en directe?
EM: Hi ha peces que requereixen l’acompanyament de la Banda o de l’Orquestra de l’Alianza.
AG: Per exemple, el “Mesías” ho vam fer amb l’Orquestra. I el Carmina Burana ho vam fer amb la Banda. A més, també hem cantat amb una orquestra d’Alemanya, en la UTERPE de Castelló, Joves Solistes de Castelló, Barroc Eufòric, MOMA i les bandes de Vinaròs i Benicarló.
EM: Això ha sigut en moments puntuals. L’últim que vam fer va ser tot el Rèquiem de Fauré, que el vam cantar. És una obra no molt llarga, d’uns 20-25 minuts. Va ser al final del centenari de la relíquia de Sant Sebastià, l’any 2010.
- I amb alguna companyia de ball com Locura o Gentsana mai s’ha plantejat fer una col·laboració?
EM: Doncs no, la veritat. Ni ells amb nosaltres ni nosaltres amb ells.
AG: Clar, és que la música que ells ballen és bastant més moderna que la nostra. Van més a “Jesucristo Superstar” i són coses que nosaltres no cantem.
- Però sempre es poden adaptar a les seves necessitats.
EM: I nosaltres també. I ho procurem. Nosaltres no només cantem música sacra. Música popular també.
AG: Busquem barrejar-ho tot una mica.
EM: Cantem tota mena de cançons.
- Quan sentiu l’aplaudiment del públic en finalitzar les vostres obres, quina és la vostra sensació?
AG: Potser que jo soc molt sentimental, però a mi sempre m’omplin els ulls de llàgrimes. Moltíssimes vegades. T’entra un calfred. Per exemple, quan cantem el Carmina Burana. M’entren uns tremolons tremends. Veus que la gent s’aixeca, arranca a aplaudir…
EM: És un reconeixement. Per part nostra, ens anima a continuar. Conprens que a la gent els hi agradat i això ens ajuda a seguir.
- Hi ha hagut algun cop que en la qual el públic s’hagi d’involucrar d’alguna manera? Tipus la marxa Radetzky?
EM: No, que jo recorde no hi ha cap. És una possibilitat que possiblement agradaria. Possiblement algun cop fer que el públic porti el ritme amb les palmes.
AG: Jo li ho vaig comentar a Rossend, que ho podríem fer algun cop com es fa al concert de la Filarmònica de Viena amb la Marxa Radetzky, on el públic porta el ritme. I li deia “Rossend, gira’t cap a la gent i intentem-ho”. I no va anar bé.
- Des de l’escenari com es veu el públic?
AG: Mira, saps que et dic. Que el primer que vols veure és que hi ha públic i no hi ha butaques buides. És l’alegria més gran que hi ha. El dolent és quan hi ha molt de buit. Hi ha hagut vegades que ha vingut poca gent. Per exemple, a Amposta, vam cantar només per a una persona. A Santa Magdalena vam cantar a les 4 de la tarde, una hora molt mala, i només va vindre Joaquín Simó.
Els dos fracassos més grans que he vist en la meva vida. De vegades hem cantat a les esglésies i hem emplenat els seients i els altars, i això són unes 800 – 900 persones. Però hi ha una cosa que penso: Si tenim un fill que actua, ve tothom. Els pares, els avis, els cosins… Tothom. Actua el pare, i no venen ni els nostres fills a veure’ns.
Als xiquets se’ns cau la bava veure’ls com canten, encara que no ho facin bé. Però amb els adults, ens costa molt més.
EM: Jo penso que moltes vegades és per desconeixement. Pensen que tots avis de 70 cap amunt i no venen. Però si vinguessin, els agradaria.
AG: Ara les més joves que venen són les Dames, perquè des de fa uns anys es fa un concert a Festes.
- Hi ha hagut vegades que a les pel·lícules se senten cors que acompanyen a la música clàssica? S’ha plantejat algun cop des de la Coral fer concerts íntegrament basats en música coral de films?
AG: La Caixa Rural ens va demanar fa 3 o 4 anys que, durant la setmana del Cicle de Curtmetratges Agustí Comes, que féssim un concert de música basada en pel·lícules. Cantem de West Side Story, de Mago de Oz, La Vida es Bella, moltes cançons… Cinema Paradiso també n’hem fet. Tot un concert de pel·lícules.
De Morricone n’hem cantat bastants també.
EM: Hem cantat Gabriel’s Oboe, de la pel·lícula “La Misión”. I jo crec que ho tornarem a fer algun cop.
AG: Tenim aquí a tres o quatre persones que toquen la guitarra. Fins ara teníem un director, un organista i un pianista. Ara que el director s’ha jubilat perquè és molt gran, Enrique és el director i no tenim acompanyament. És cert que tenim un pianista, fill d’Emilio Salamanca, que toca molt bé. Però ara tenim aquestes tres guitarres i el que busquem és acomodar les obres a les guitarres.
Sempre busquem una cosa que ens sigui econòmic, perquè la nostra economia és molt dolenta. És com Barberà. Necessitàvem algú que ens toqués l’oboe a “La Misión” i vam decidir que toqués una trompeta. Per què? Perquè Barberà ens tocava gratis.
- Suposo que la gent que està a la Coral ja és com una família.
EM: Passem més temps amb gent de la Coral alguns cops que amb els nostres fills. Assagem 4 hores a la setmana.
AG: Per exemple, al teu cosí, si no el veus quan baixes les escales, no te’l trobes en 15 dies. En canvi, als coralistes te’ls trobes sempre i parles de qualsevol cosa. Fa tants anys. Jo estic ratllant els 30 anys i hi ha gent que porten des que es va fundar aquí.
EM: Per exemple, Carmen Solanillas. Ara tenim a Carmen, que és l’única.
AG: “El roce hace el cariño”. Allí una pedra que deia que “tota pedra fa marge”. I de tant en tant fas una paella, un sopar, un dinar…
- Intentes unir més…
EM: Sense voler, estar tantes hores junts doncs comporta alguns conflictes. Però sempre es poden arreglar.
- Què li dirien a la gent de Vinaròs? Sobretot respecte a la rebuda de la Coral als concerts.
EM: En primer de tot els donaríem les gràcies, perquè sabem que hi ha gent que va a tots els concerts. Als altres, aquí ja tenen una possibilitat, perquè un es jubila i et preguntes què faràs.
AG: I aquí tens un lloc per poder ajuntar-te amb gent i anar cobrint places. Si ve algú de 60 – 65, benvingut sigui.
EM: Cal dir que actualment tenim una coralista, que és Alícia, que és jove. Té uns 30 i tants anys. Però comparada amb els altres membres és jove. Hi ha una possibilitat. No només fem una crida als jubilats.
- Què li dirien als coralistes?
EM: La veritat és que no fa falta encoratjar molt.
AG: Entre el 80 – 90% no falla cap de les setmanes. Hi ha Corals que agafen la tàctica d’anar 3 o 4 assajos abans del concert. I nosaltres pensem que la gent ve aquí perquè s’ho passa bé. Amb el cas de la pandèmia, que vam estar 1 any i mig tancats, vam fer coses tancats per no perdre el contacte. Teníem gent que feia explicacions sobre plantes medicinals, tenim a Enrique que ensenyava sobre interpretacions i comprendre obres musicals.
EM: Estàvem tots ben separats i vam fer moltes coses. Vam fer papiroflèxia, per exemple.
AG: Maneres de no perdre el contacte.
- Si puguessiu parlar amb les persones que ereu quan vau entrar a la Coral Garcia Julbe, quin és el consell que us donarieu?
AG: Mira, jo et vaig a comentar una cosa. El primer dia que vaig venir i vaig veure que cantaven, vaig dir “demà ja no torno”. I fa 30 anys i ja estic aquí. Ho veus difícil quan entres. Vam entrar un xic que es diu Alberto, que havia cantat amb la coral de l’església i jo. I veus que tothom canta tan bé i tu no saps girar la pàgina… Encara sort que hi ha una ànima caritativa que et diu per on anàvem en cada moment.
EM: El que ens diríem és “Tingues paciència, que tot sortirà bé”.
- Què li dirien a la gent que pot entrar com a nova a la Coral?
AG: Jo els diria que la majoria que venen, es queden. Seria una gran sort per a Vinaròs que la Coral Garcia Julbe no es desfés, perquè duem el nom d’un vinarossenc i cantem la música d’un vinarossenc com mossèn Garcia que si no ho féssim nosaltres, no ho faríem ningú. Potser en 100 anys no se’n recordaria ningú. Les coses teues és la gent del poble la que ho ha de cuidar.
Si no ho fa la gent del teu poble, la del poble del costat no ho farà.
EM: Al Vaticà vam cantar la música de mossèn Garcia.
AG: Al final vam cantar el Magnificat de mossèn. No vam veure al Papa, però la gent que hi havia ens va aplaudir. Nosaltres vam entrar a la sagristia i el capellà ens va dir que era la primera vegada que aplaudien. I els que hi estaven no eren vinarossencs.
- És dur la identitat de Vinaròs a altres llocs.
AG: Vam dur uns llibres amb les obres de mossèn Garcia Julbe. Suposo que deuen tenir un arxiu i ho hauran deixat allí.
EM: Abans d’anar allí ens van preguntar el que anàvem a cantar. I entre les obres que vam cantar, estar mossèn Garcia Julbe.
