Fa setmanes que ho sentim per tot arreu: “que ve la ultradreta”, “el 29 de novembre ens hi juguem tot”. I sí, ens hi juguem molt. Però, amiga, deixa’ns dir-te una cosa: no és que vinguen. És que ja estan aquí. Governen el teu poble, governen la teua comunitat, i el que fan aquí és un tràiler del que voldrien fer a tot l’Estat.

A Vinaròs: l’ajuntament convertit en cortijo

Comencem per casa. Des que PP, PVI i Vox van fer fora amb una moció de censura a l’anterior govern, l’Ajuntament de Vinaròs ha deixat de ser la casa de tots per a convertir-se en el seu cortijo.

Ho saben bé les entitats del poble. Aconseguir un espai municipal s’ha convertit en una cursa d’obstacles que freguen el ridícul. L’any 2024 van retirar el suport institucional a la Flama del Canigó, que feia més de cinquanta anys que arribava a Vinaròs amb ajuntaments de tots els colors. Enguany, a la presentació del Correllengua Agermanat li van denegar l’espai amb menys de vint-i-quatre hores d’antelació. I quan la flama havia d’arribar a la plaça de l’Ajuntament, què se’ls va ocórrer? Reservar-la per a una taula informativa del PP. I, oh, sorpresa!, la taula no va aparéixer mai. No volien informar de res: volien que la nostra llengua no hi entrara.

No és un cas aïllat. Associacions culturals, entitats esportives, moviments socials i col·lectius LGTBI+ sumen descontent amb un govern que decidix qui mereix un espai segons si li agrada o no el que defenses.

I el més greu: esta batalla ideològica no la fan només des dels despatxos. La fan servir els treballadors i les treballadores municipals.

«Els beneficis, privats; les pèrdues, per a tots.» 

Sí, tu. Tu, que vas aprovar unes oposicions o vas entrar a treballar a l’Ajuntament per servir el teu poble, no un partit. Tu, que abans atenies tothom igual i ara t’ho has de pensar dues vegades abans de parlar amb segons qui. Tu, que has hagut de tramitar una denegació que sabies injusta, o donar la cara al taulell per una decisió que no vas prendre i que no compartixes. Tu, policia local, que vas jurar protegir la convivència i et trobes fent de mur entre l’Ajuntament i els teus propis veïns.

Saps perfectament de què parlem. Eixa incomoditat quan et toca explicar el que no té explicació. Eixa sensació de ser la cara visible d’unes ordres que venen de dalt i que paga la teua credibilitat davant la gent que coneixes de tota la vida. No és culpa teua. Però no estàs sol ni sola: el teu deure és amb la ciutadania i amb la llei, no amb qui mana ara. I hi ha molta gent al poble que ho sap i que està al teu costat.

Això no és governar. Això és fer servir la institució, i les persones que hi treballen, com una arma.

Al País Valencià: el pacte que paguem totes

Pugem un esglaó. A la Generalitat, el PP de Pérez Llorca necessitava Vox per aprovar els pressupostos, i Vox va passar factura. Una de les condicions va ser convertir l’Oficina Valenciana d’Inclusió, pensada per atendre persones migrants i víctimes de discriminació, en l’”Oficina d’Arrelament i Retorn”.

I ara arriba la cirereta. El DOGV del 20 d’octubre publica una línia d’ajudes de 528.000 euros que es diu “foment de la integració ciutadana”, però la seua finalitat és fomentar el retorn de persones migrants als seus països. Ho diuen així, sense manies. Fins i tot el curs de “comprensió de la societat valenciana” servix, segons el text, per a integrar-se o per a orientar-se cap al retorn. Integrar-te o marxar, tu tries. Ah, i els projectes d’atenció directa a les persones migrants queden expressament exclosos.

Els terminis són de traca. Els ajuntaments tenen quinze dies hàbils per presentar projectes que s’han d’executar abans del 31 de desembre. La resolució, en canvi, pot tardar fins a tres mesos. Qualsevol ajuntament que s’hi presente haurà d’avançar diners sense saber si els cobrarà. Polítiques de cara a la galeria, fetes per eixir en titulars en plena precampanya.

A l’Estat: el que ens volen vendre

I ara sí, la gran pantalla. El que proposen per al 29-N es resumix en dues paraules: negoci privat.

Vox vol rebentar l’IRPF: 22.000 euros exempts, un tipus del 15% fins a 70.000 euros i del 25% per damunt. Sona bé, oi? Fins que fas números. Hisenda calcula que costaria 85.000 milions d’euros l’any, més que tot el que gasta el país en educació i prop del 80% del que gasta en sanitat. Vox ho rebaixa a 46.000 milions, però ni així quadra. I qui cobra el salari mínim no s’estalviaria res, perquè ja no paga. Qui guanya és qui més té. I els forats que queden, qui els paga? Les urgències, les escoles, la dependència.

Amb les pensions, el mateix. Vox diu que el sistema públic és “un zombi” i vol avançar cap a un model mixt de capitalització individual. El PP, per la seua banda, diu que el sistema “va a colapsar” i demana “medidas valientes”, sense concretar quines. Traduïm-ho: menys pensió pública garantida i més pla privat. Una part dels teus diners deixaria de pagar la pensió de ta mare per anar a un fons que gestiona un banc i que cobra comissions.

I si la privatització de les pensions ix malament? A Vinaròs ho sabem millor que ningú. Recordes el Projecte Castor, davant la nostra costa? Una empresa privada va fer el magatzem de gas, la terra va començar a tremolar, el projecte es va tancar… i l’empresa va cobrar més de 1.300 milions d’euros d’indemnització, que vam acabar pagant la ciutadania en la factura del gas. Els beneficis, privats; les pèrdues, per a tots. Amb les pensions privades pot passar exactament el mateix: si els fons fallen, no seran els bancs qui ho paguen. Serem nosaltres.

Aquí està la clau, amiga: menys impostos per als de dalt, menys servicis públics per als de baix, i un mercat enorme de sanitat, educació i pensions privades esperant que el públic es degrade. No és ideologia: és un model de negoci.

Què fem, doncs?

No esperem al 29 de novembre per alarmar-nos. La ultradreta no està a les portes: està al saló de plens, a la Generalitat i en cada decisió que ens tanca un espai, ens retalla un dret o convida un veí a marxar del seu poble.

Per això cal votar, sí. Però també cal organitzar-se, omplir les places que ens volen buidar i defensar cada espai, cada entitat i cada servei públic. Perquè, amiga, ja estan aquí. I nosaltres també.