Carlos Gil Altaba, creador de contingut i fotògraf: “La informació és la llum i nosaltres, amb la càmara, apuntem cap on està la llum”

Carlos Gil Altaba és nadiu de Vinaròs. Té 26 anys i és fotògraf i creador de contingut online per a diverses empreses, com The Basement Sound o ETURE. En aquesta xerrada, parlem amb ell, entre altres temes, sobre la seva visió del periodisme, sobre els seus treballs tant a Vinaròs com fora de la capital del Baix Maestrat, a més dels perills de la intel·ligència artificial.

• La primera pregunta és obligada. Per què et vas endinsar en el món del periodisme i de la creació de contingut?

Per mi són dues coses diferents. Per una part el periodisme és més comunicatiu i informatiu, i la creació de contingut és més creativa. Considero que depén més ja després del sector al qual tu et vulguis dedicar.

Normalment, la creació de contingut va més dins d’empreses, i per tant depén més del món de la publicitat, que segueix sent comunicació però no tan periodística, no tan corporativa informativa. 

• Vas cursar els teus estudis de periodisme a la Universitat Jaume I. Com de diferent és el periodisme que et van ensenyar a l’aula i el periodisme que has vist al carrer?

A l’hora d’escriure considero que el periodisme que ensenyen o la forma de comunicació que mostren a les aules avui en dia és molt endarrerida.

Si seguim estudiant llibres d’estil de l’any 2002 i del 2004, llavors anem cap endarrere indirectament, i no apostem per un periodisme molt més digital i un periodisme verbal, que és el que al final jo crec que és el que empatitza i el que cala a la gent.

De vegades hi ha una fina línia entre això, perquè és un poc com a la política. Si tu tens capacitat de parlar i de fer convéncer la gent que la teva forma de comunicació serà molt més bona que la d’una altra persona.

Però, responent a la teva pregunta, realment és paregut perquè el que et fan qüestionar les 5W, que és la piràmide invertida clàssica, com a tal després ho has de tenir en compte a l’hora de fer un vídeo. És a dir, saps que per a captar l’atenció de la gent al principi necessites donar un què de la qüestió i a poc a poc ho has de derivar fins a un desenllaç i un final.

Llavors no és igual, perquè no és escrit mitjançant el format, però la branca o l’esquelet és molt paregut.

• Durant tot el teu camí estudiant, et van parlar sobre la fotografia en el món del periodisme o ho vas anar descobrint tu mentre treballaves?

El que és fotografia com a tal, només hi ha una assignatura, i de vídeo t’ensenyen també una assignatura, crec que és una optativa i prou.

Després crec que t’has de buscar molt la vida al món de YouTube, i a partir d’aquí et vas desenvolupant com a persona i fent projectes moltes vegades independentment, sense cap mena d’ànim de lucre, però que et puguen donar una visibilitat i després això és el que també molta gent valora. Coses que siguen no només laborals, sinó coses que tens ganes de fer.

• Més que res, anar-te foguejant.

Sí, i provar moltes coses, penso jo. Al cap i a la fi, si tu només limites a fer coses laborals, també el que t’involucra és que eres molt dependent d’una qüestió econòmica. Llavors quan fas coses més creatives i més independents, també trobes coses teues, i te les jugues més, proves coses, t’arrisques i això també et fa aprendre al cap i a la fi.

• Seguidament, vas cursar un màster a Barcelona, al LABASAD. Creus que aquest màster va ajudar a poder conéixer la teva visió fotogràfica i periodística?

En fotografia, totalment, perquè considero que també ha sigut un món molt creatiu, que moltes vegades és d’artistes, per dir-ho així, i t’ensenyen el que és la realitat.

És un ofici que s’ha de cobrar, i la base principal és que t’ensenyen com vendre el teu producte. Avui en dia tots tenim càmeres als mòbils i podem fer fotografies bones, però fer saber valdre el teu producte i com saber-lo pressupostar, que això penso jo que és important.

Perquè dins d’aquest món, és molt difícil al principi donar-li preu al teu treball. 

• Submergint-nos en el teus perfils, hi trobem una gran quantitat de treballs que has anat realitzant al llarg del temps. Em vull parar ens uns quants, el primer d’ells el “Proyecto Sirope”. De què tractava aquesta iniciativa?

Aquí hi ha hagut investigació, eh. Aquest projecte era “jo volia ser família de Tarantino“.

Llavors va ser un dels meus inicis on poder intentar que tot el meu grup d’amics, els quals tenia molt bona relació i complicitat, formés part d’un projecte en el qual volíem recrear petites batalles o petits trossos fílmics en els quals es podria paréixer el més proper al cine, però directament en la gent més propera que tenia el meu voltant.

• Un altre dels teus primers projectes és “Musas”, un conjunt de fotografies i vídeos on volies plasmar el món de la moda d’una manera diferent amb diferents models. Com de difícil va ser de dur a terme aquest projecte?

Per mi jo crec que és el més difícil. Sincerament, més que res, perquè és molt difícil que es pagui fins que no tens un nivell molt, molt, molt alt o estàs molt ficat dins d’aquest sector, perquè és molt difícil d’accedir.

Una vegada estàs dins, entenc que és més fàcil moure’t. Però si no tractes en gent d’aquest sector de la moda, i està molt ficada dins del món de les marques, treballar per fer editorials així, com aquests projectes, són purament més creatius i que ho fas per l’amor a l’art que no per una altra cosa. 

• No sols tens projectes basats en la fotografia, sinó també tens projectes basats en el món de la publicitat, com és l’anunci de Lays que vau presentar al Festival Audiovisual Oculus de l’UJI i amb el qual vau obtenir el tercer premi. Com va ser el procés creatiu per preparar aquest anunci?

El projecte d’aquell anunci és obra d’un grup d’amics, que ens agradava currar una animalada, molt creatius, amb ganes de pensar i dedicar-li temps a concursos. Sort d’això, de trobar un equip en el qual tenen ganes de treballar, facilita molt que aquests projectes puguin tirar endavant.

Pel que fa a eixe vídeo com tal, el més característic és intentar contar la vida d’una bossa de papes Lay’s i tot el seu transcurs dins de les aules de la universitat que era on estàvem estudiant.

Crec que era una forma diferent de contar-ho des d’una perspectiva POV (Point Of View) des de dins d’una bossa i tot el que passa dins d’ahir fins que la gent es va menjant les papes, bàsicament.

• Continuant amb els premis, vas obtenir una menció especial en el III Concurs de Vídeo de Promoció del valencià de l’Ajuntament de Castelló amb el vídeo “Les diferències ens fan rics”, conjuntament amb la teva companya Maria Román. Com de diferent és fer un vídeo per un anunci a fer un vídeo per a un Ajuntament?

Totalment, ja ve més per una cosa de llenguatge. “Les diferències ens fan rics” és un exemple de la diversitat de la llengua i del valencià. Aquestes diferències que té el valencià són les que ens fan rics amb el llenguatge, com a persones, com a cultura, etc.

L’ús de la llengua com a tal es volia transmetre en aquest vídeo d’una forma molt casolana, però molt propera. Fins i tot tenia a mon pare fent una paella. Volíem transmetre eixe parlar que tenim almenys nosaltres en aquesta zona, per exemple en el “lo”, que és molt característic d’aquí.

• Parlem de The Basement Sound, un projecte que es defineix a si mateix com “una manera de crear un enfoc nou als esdeveniments de la seva ciutat natal, València”. Com d’important ha sigut per a tu treballar en un grup com aquest?

Jo vaig anar a una festa d’ells i em vaig endur la meva càmera. Aleshores, jo no tenia pensat ni treballar, però vaig dir, porto la meva càmera, faig un treball, els hi entrego, i si els agrada… A poc a poc els va agradar el meu treball i la cosa es va anar fent més grossa i més grossa.

El millor de treballar amb aquesta gent és que són gent molt potent i que han estat molts anys dins de la indústria. Està Carlos que és professor a l’ESIC de màrqueting, està Borja que va estar a una agència de publicitat, que són, com t’he dit, gent molt potent del sector que han estat molt en contacte amb marques. Al final són un grup d’amics que s’han sabut moure i cadascun per la seva part són com ramificacions que han fet a una empresa molt potent.

• Amb ells, has fet diferents projectes, com per exemple, submergir-te en el festival Días de Campo, que es va celebrar a Montanejos. Com de diferent és la manera de treballar en un entorn com un festival?

Depén del festival. Jo crec que allí sí, però és un festival menut i en el qual la meva labor és de creació de contingut online durant el mateix festival. En diferents moments, l’audiència va tenint contingut que es va generant i publicant durant la vetllada. Això és un valor afegit que té, que durant un dia hi ha tres vídeos que es van publicant.

Es fa un resum del matí, de la vesprada i de la nit. És molt intens, però és un festival molt diferent que busca separar-se un poc de les modes i aposta per una música més arriscada, que no li agrada a tot el món, però considero que és molt creatiu i estan fent les coses molt bé.

•  Suposo que cada vegada que acabes la feina havia de ser un moment de relaxació brutal…

Es dorm poc, perquè són dies de bastant treball, però per sort també està molt ben remunerat i al final els festivals et donen a conéixer molta gent. T‘obren moltes portes i és molt sacrificat, però per una part també et dona coses molt positives.

• També has viatjat per diferents municipis de la zona d’Albocàsser i Vilafranca, per fer una cobertura periodística i fotogràfica de les festivitats de les localitats, conjuntament amb el mitjà Mira El Pardalet. Amb aquestes fotografies, volies apropar les festivitats del nord de la província de Castelló al públic?

Totalment. Aquesta part que es cobria dins d’aquestes localitats ja es feia fotogràficament, però la cosa era en el format en el qual ho podies publicitar i donar-se a conéixer. No crec que sigui l’únic que ho faci, però potser la forma de fotografiar que sigui més impactant en aquest sentit crida més l’atenció de les festivitats que passaven desapercebudes, i la meva forma de fotografiar crida l’atenció d’aquestes localitats.

• Una altra de les col·laboracions que has realitzat és amb la marca Only CD Brand. Com és treballar amb aquesta empresa?

És una marca d’aquí de Vinaròs. Al cap i a la fi, venen CBD, que és una part del cànnabis, però que no afecta la part mental sinó la física. D’aquí es treuen moltes cremes i molts productes relacionats amb el benestar de la pell i moltes altres coses.

Aleshores és un trencaclosques, perquè hi ha una fina línia entre el cànnabis i això que és molt més recreatiu. Llavors a l’hora de fomentar-lo de cara a xarxes has de tenir-ho molt clar que no s’han de mostrar coses fumant o que per exemple has de mostrar més l’essència del producte o el que vol transmetre la marca.

Però queda clar que es volen diferenciar totalment i no apropar-se al món del cànnabis. Volen apostar per una marca creativa, jove i que aposta per alguna cosa més recreativa i més com si fos un joc.

• Finalment, si peguem una ullada als destacats d’Instagram, hi trobem una secció anomenada “Analog”, on has fet fotografies analògiques a molts famosos com Laura Escanes, Misho Amoli o Lia Skora. Com va ser el procés per realitzar aquestes fotografies? Van ser els famosos els que es van apropar a tu?

Diria que va ser al revés. Jo, pel simple fet de ser com soc, vaig apostar per saber que en aquell moment en una fila on hi havia gent molt important que em podia donar una visibilitat molt alta. Havia de perdre la vergonya i per què no demanar-los una foto bàsicament…

Aleshores crec que aquesta manera de dir “perdoneu que estic treballant aquí per una marca” però, per una altra part, aprofitar certs moments per a treure coses per al meu perfil i per tenir un manteniment. Per això, aprofitar aquest moment i demanar-li fotos a la gent famosa i anar de bona forma, ells estan encantats i després les passes, els semblen bones fotografies i les disfruten…

I tu, per una altra part, també et pots aprofitar de la seva imatge i també del que ells vesteixen perquè al final és una fira de moda, i cadascú porta una roba molt diferent de l’altra i que és cridanera, és creativa i crida l’atenció.

• Quina fira de moda era?

Scrap World, que és una fira de moda de ByCalitos, que és un youtuber que fa moda.

• Si passem als “reels”, hi trobem col·laboracions amb marques com Mahou, Rookies Burger o Cornetto. Aquestes marques et donen llibertat per treure tota la teva creativitat?

Totalment, les marques sempre tenen uns paràmetres molt marcats, perquè al final acabes tenint una identitat de marca. Et donen fins i tot un punt del què es pot o no ensenyar de la marca o de quina forma s’ha de mostrar.

I a mi em sembla correcte, per tenir una marca molt cuidada durant molts anys tot aquest contingut ha d’anar d’acord amb tota la seva filosofia i imatge de marca.

• En una altra part dels “reels”, ens dona una mirada darrere de la teva càmera i ens parles sobre l’equipament que uses per a fer el teu contingut. Creus que aquests vídeos t’apropen al receptor?

Sí, totalment. És difícil perquè també jo em sacrifico molt perquè els vídeos que faig siguin de qualitat o que aporten valor sobre l’audiència, però que en una altra part també et generen molt de temps de pensar i realment no té un benefici.

Disfruto més que res en el procés d’elaboració que en el resultat final, perquè sé que és nul. Però solament el fet de mantenir la marca personal i fer-li entendre a la gent la meua forma de treballar, que al final considero que és molt humana. I jo crec que aquesta forma en la qual jo treballo pot empatitzar en altres marques o en futurs negocis.

• Durant tota aquesta entrevista hem parlat de productes que has realitzat amb grans marques i equips, però tornem a casa, tornem a Vinaròs. Has treballat amb locals del municipi tan importants com Farga o Rubén Miralles. Com és treballar per a establiments tan coneguts dins del municipi? Van ser les mateixes empreses les que et van venir a buscar?

Per a Farga, en aquest cas en el seu 150 aniversari ja estava jo pendent que estava allà en caure. Llavors jo els vaig fer la proposta i a partir d’allà van sortir les fotografies. En canvi, Rubén sí que estava buscant gent per fer fotografies i actualitzar un poc el que tenia a la carta, Instagram, etc… 

• Seguim a Vinaròs, però ara parlem del vídeo de la Fira i Festes de Sant Joan i Sant Pere 2021, “Tornem”. En la descripció del vídeo al teu canal de Youtube comentes el següent: “Busquem mantenir la essència de les festes però donant-li un aire fresc i renovat”. Creus que ho vas aconseguir?

Sí, perquè tornàvem també d’un moment crític en l’àmbit social. Tornem a les festes, un poc al que ens agradava i crec que és molt identificat en coses d’aquí de Vinaròs. Aquest “Tornem“ no només significa en la part social i de festa, si no tornem a ser societat, que la vida continue i que en aquell moment tornàvem a començar.

• També has treballat amb ETURE, empresa creada per dos vinarossencs, Ximo i Jaime Miralles. Com de diferent és crear continguts per un equip de futbol envers altres marques?

La dificultat no és crear contingut per a futbol o en diferenciació d’un esdeveniment nocturn al futbol, si no la dificultat considero que és l’idioma. Al final són tots americans, són cultures diferents.

El que sempre guanya un vídeo és el tracte que tu tens en l’audiència. Si tu tens bon tracte i tens una certa afinitat, després la gent té menys vergonya a sortir a càmera. L’idioma també és una barrera a l’hora de poder gravar i demanar-li coses, però per sort són xavals que estan acostumats a això i saben que això per a ells també és positiu perquè els obri portes a universitats, mostrar-se davant de càmeres…

Estan molt conscients que vivim en una era digital i que o tires d’això o no et veu la gent.

• Finalment, i tancant de manera definitiva el capítol de Vinaròs, trobem les teves col·laboracions amb el Carnaval. Com a vinarossenc que eres, com d’important és que confien en tu per a fotografiar moments com la Gala de les Reines?

És brutal, i a més una gala que considero que és espectacular dins de Vinaròs i de la zona no recordo que pròximament aquí s’hagués fet un espectacle com aquest. Tenir l’oportunitat que a poc a poc treballant dins del món dels esdeveniments conscientment, esdeveniments així de grans i més a la meva localitat, em dona molt de gust i em sento orgullós de poder aportar el meu granet d’arena, almenys a escala visual.

• A més de tots els projectes que tens, també tens un canal de Youtube on has publicat des de diversos vídeos sobre fotografia, sobre IA, sobre ciclisme i xerrades, com la que vas fer a la subcampiona del món de màster 65, Maria Josefa Forner Benito. És el teu canal un racó on t’obris més a la gent i parles sobre el que t’apassiona?

Considero que és un canal que és part de la meva marca, però és un lloc en el qual em puc despatxar. Més que res perquè és un format més llarg, no tens un límit de temps, com per exemple passa a altres xarxes com Instagram o TikTok, tu pots triar el temps que tu vols parlar.

A més, no tinc barreres i m’importen menys els números i disfruto més del projecte i de poder conversar o poder divagar sobre alguna idea o pensament que tingui. De fet, moltes vegades, en moments roïns m’agrada escriure i projectar-lo o parlar-lo a càmera, perquè és com una forma de desfogament i em va bé mentalment.

• Tant en el teu LinkedIn com a Youtube, has parlat sobre la intel·ligència artificial en el món de la fotografia. Quins són els perills i els avantatges que pot tenir aquesta formula de treball?

Jo crec que és una ferramenta, no crec que hi hagi un perill, és a dir, igual que abans no hi havia programes per a fer edició de vídeo i potser s’havia de gravar tot en un pla seqüència o fer talls de carrers. Són facilitats que ens fan que el treball sigui més ràpid i més eficient, perquè considero que serà el mateix.

Però no crec que desaparegui el nostre treball, sinó que serà un germà, com un braç pegat a altres que ens ajudarà que el nostre treball sigui millor i que puguem augmentar al màxim nivell segurament.

• Potser l’únic perill seria deixar-la sense cap control…

Però crec que aquí està el kit de la qüestió, saber fins on pots arribar. Crec que tampoc s’ha d’evitar, i s’ha de potenciar per explotar-lo al màxim.

• Quins són els projectes que t’esperen en un futur proper?

Avui en dia festivals sobretot. Vaig a l’Interstellar de Sevilla, Festival de les Arts, Dias de Campo ara d’aquí poc… A més, també tinc projectes que estic cuinant per l’amor a l’art, però per a seguir creant contingut i seguir endavant. No hi ha que parar

• Quins són els projectes que més il·lusió et farien formar part?

A mi m’encantaria treballar en Nike. Seria meravellós, però sé que és un sector molt difícil i que allà hi depén una producció molt alta. Però mai se sap, no sé si a la millor forma promocional com amb un spot d’alguna cosa de roba o fins i tot més enfocat de cara a xarxes o influencers, mai se sap.

És una marca molt limpia que m’agrada molt i que em representa molt com a treball.

• Abans d’arribar a la part final, en el teu perfil de LinkedIn et defineixes de la següent manera: “Me apasionan los desafíos. Explorar diferentes ideas creativas y desarrollar contenidos únicos es lo que me hace amar mi profesión”. Quin de tots els projectes que hem comentat en aquesta entrevista et va suposar un desafiament?

Doncs el desafiament més bèstia va ser un projecte que es diu “Catársis“ que el vaig fer amb Maria Roger i va ser un trencaclosques, perquè realment era generar un món visual en el qual no tens cap idea de res. Al final és moda, però com pots aplicar aquesta moda a persones i generar un univers en diversos sentits?

Això necessites un guionatge i pensar un procés i és xulo, però també és molt intens a més quan hi ha uns dies de tall, unes entregues, però és molt gratificant, sobretot el resultat. És el que et deia, perquè són projectes molt creatius, però que després també ho ha valorat molta gent del sector i crec que això també m’ha motivat.

• Podem dir que la teva càmara és la teva mirada al món?

Sí, la càmera al final és la mirada de la llum que nosaltres volem mostrar. És com una identificació del que tu vols dirigir. Jo crec que la llum és la informació i nosaltres apuntem cap on està la llum. 

• Entrem en la part final i més personal de l’entrevista. Què li diries a tota la gent que ha treballat amb tu durant tot aquest temps (models, companys, marques…)?

Bé, soc igual treballant que socialment amb una cervesa. És veritat que treballant soc una persona molt quadriculada, que si tinc idees clares vaig molt en això, perquè m’agrada preparar-ho molt abans, no m’agrada improvisar molt en aquest sentit.

Espero que la gent que treballa amb mi tingui molt sabor de boca i que consideri que soc una persona super propera i molt social. No busco una altra cosa que em tractin com intento tractar jo a la gent.

• Què li diries a tots els que, dia rere dia, estan recolzant-te i donant-te suport en els teus treballs i projectes?

Bé, els diria que gràcies. S‘agraeix, però sempre considero que això ja és treball de la persona. Et poden donar molt de suport, que si tu no ets el que tira endavant i fotes canya al carro, no tiraràs endavant encara que hi hagi 100 persones que t’estiguin animant al davant.

S’agraeix, però no considero que això sigui la via positiva per a poder portar endavant projectes i altres coses.

• I finalment, què li diria Carlos Gil Altaba del present a sí mateix abans de començar a cursar periodisme a la UJI?

Sí, doncs potser no l’hauria fet possiblement sincerament. Hauria començat molt abans ja directament en el món de la fotografia i hauria arriscat més i no hauria d’haver-me condicionat tant en una branca de la comunicació  la qual crec que està molt antiquada.

Apostar per mi mateix haguera sigut una molt bona decisió ja des d’un primer moment, però també el que t’ofereix la universitat és això, donar-te compte del que vols fer doncs no pot ser una forma negativa sinó una forma de conèixer.